Ara llegint
Aferrats a la terra, homenatge a Santa Maria del Camí

Aferrats a la terra, homenatge a Santa Maria del Camí

Santa Maria va estar d’enhorabona l’any 2009 gràcies a l’edició del llibre “Aferrats a la terra. Història d’una societat pagesa” on el prolífic -i també santamarier- Mateu Morro realitzà un acurat estudi sobre la societat d’aquest poble del Raiguer durant les dècades que van del 1890 al 1936.

Morro bastí aquest volum a força de realitzar una llarga i metòdica tasca de buidatge documental -no tan sols en l’àmbit documental on alterna les fonts clàssiques de recerca històrica amb nombroses entrevistes sinó també fotogràfic- que atorga al llibre característic de crònica santamariera.

L’amor vers el seu poble i el rigor i profunditat de l’anàlisi duit a terme converteixen “Aferrats a la terra” en tot un homenatge a la terra que el va veure néixer i a la gent que durant generacions treballà i lluità per fer de Santa Maria del Camí el poble que és avui en dia.

Un home amb la seva bicicleta i un infant.

Tot i això, el que singularitza més aquesta obra és l’ús que feu l’autor de les fonts orals, així com la mirada i la forma d’exposició amb què les ha tractades que l’aproximen poderosament a l’univers antropològic. Tant és així que els relats, les opinions o les descripcions d’aquest espai geogràfic no actuen com una font subordinada a les fonts escrites, sinó que passen a ser la base d’aquest estudi.

En aquest sentit, “Aferrats a la terra” és una mostra clara dels canvis -a tot nivell- que Santa Maria patí en el tombat del segle XIX i durant les primeres dècades del segle XX; uns canvis que propiciaren -ni que fos tímida però inexorablement- el pas d’una societat eminentment pagesa a una societat més diversificada econòmicament i socialment, malgrat el pes decisiu del sector primari en aquesta evolució.

Amb un clar objectiu, tenir present d’on venim i cap on anam, Morro posà en relleu la importància de la terra en una societat com la santamariera del moment que és concebuda com l’objecte que permet el creixement econòmic de la vila que possibilità la introducció de la tecnologia i d’avenços en l’àmbit social.

La radiografia que l’autor fa de la Santa Maria de l’època -entre 1890 i 1936- ens mostra un municipi amb un clar predomini del caràcter pagès amb una població jove caracteritzada per una presència femenina més nombrosa que la masculina.

Una altra data interessant que confirma el caràcter pagès de la Santa Maria d’aquest moment és la seva disseminació, ja que, si bé una part vivia en el nucli urbà, era molt rellevant el número de santamariers residents a fora vila i a les possessions. En l’àmbit demogràfic cal ressenyar l’escassa mortalitat infantil -general en la comunitat balear del moment- així com l’alimentació equilibrada, basada sobretot en el consum de llegums, cereals i verdures.

En el període d’estudi d’aquest volum es destaquen d’una manera molt clarificadora unes transformacions socioeconòmiques -desenvolupament de la societat de consum i la millora de la salut- que afecten sobretot el benestar i el nivell de vida dels santamariers.

El cotxe d’en Bufil.

Un dels principis regidors de l’economia i de la societat del moment es basava en un nucli familiar pagès, ben definit, que posseïa eficàcia gràcies al treball de tots els membres que la conformaven.

La crisi agrícola de finals del segle XIX, agreujada a Santa Maria per la crisi vitícola posterior a 1886, obrí les portes a noves perspectives agràries que tingueren un efecte dinamitzador i modernitzador. Els resultats més destacables d’aquests canvis foren la disminució del guaret, la difusió d’adobs inorgànics i de nova maquinària, una agricultura amb més regadiu i més orientada vers la ramaderia, l’especialització regional, els increments de productivitat per actiu agrari i, sobretot, un reforç de la pagesia propietària.

De totes aquestes mesures, l’increment de la propietat pagesa fou -sens dubte- l’autèntic protagonista de la pagesia santamariera de fins al de segle XIX i de principis de segle XX. Un increment que es produí per la capacitat de treball i sacrifici d’aquest sector de la societat que posseïa una “autèntica fam de terra”. Tant és així que és coneguda la dita que diu “a Santa Maria haguessin sembrat fins i tot ses roques” i prova d’aquest fet és la diversificació de la pagesia d’aquest indret que ho conreà tot: raïm, cereals, llegums, figues, ametlers, garrovers, olivers, ramaderia, a excepció d’hort.

Una altra característica de l’agricultura santamariera fins a la meitat del segle XX fou el fet de ser una agricultura de base orgànica; és a dir, els pagesos treien de la mateixa terra tot el que necessitaven per a la seva activitat, de tal manera que mantenien un cicle equilibrat i on tot s’aprofitava. En aquest aspecte, l’agricultura santamariera presentava un alt nivell de diversificació de conreus i una major orientació cap a una agricultura de mercat que tota la resta de l’illa de Mallorca.

El camó de Can Mort.

L’agricultura orgànica avançada es caracteritza per la interrelació entre agricultura i ramaderia, l’elevada reutilització dels materials, la migradesa dels imputs exteriors i la importància relativa de les exsecallades i serments procedents dels conreus llenyosos, com a substituts de la fusta i la llenya.

En conclusió, l’element dinàmic en l’agricultura mallorquina i, per tant, en la santamariera, és la formació d’una agricultura de pagesos en la qual el conrador és el propietari de l’explotació. Tot i això, no es tracta de negar la supervivència de la possessió tradicional, sinó de destacar la consolidació més gran de la propietat pagesa com a element nou i dinàmic en la societat illenca.

Malgrat tot, la societat santamariera de principis de segle XX era una societat, en canvi, profundament agrària i en procés de modernització, tot i que lligada encara a unes estructures socioeconòmiques molt tradicionals. Curiosament, els limitats símptomes de transformació no foren empesos principalment per cap procés industrialitzador massiu i Santa Maria va romandre en línies generals en el si d’una economia pagesa en transformació. Tant era així que el gruix de l’activitat no agrària del poble estava marcat per l’agricultura i per la gent que vivia d’ella.

A Santa Maria, com a Mallorca en general, posar en marxa un procés industrialitzador no fou fàcil, ja que existien determinats desavantatges -costos de transport de les matèries primeres, per exemple- que entorpien aquest procés. Amb tot, els sectors industrials que es desenvoluparen a Santa Maria foren el tèxtil i l’agroalimentari.

L’arribada del segle XX va dur a Santa Maria tota una sèrie d’avenços tècnics que transformaren lentament el devenir de la vila: telèfon (1929), cinema (1923), aparició de nous sistemes de transport com tren, bicicleta o cotxe… De forma lenta, però progressiva el nucli urbà de la vila anà creixent amb l’obertura progressiva de nous carrers i amb un increment dels espais educatius tant públic com privats.

Miquel Far amb un acompanyant.

Tot i que el treball assalariat era encara, i de molt, el predominant, l’existència al municipi d’una certa activitat  manufacturera i la proximitat a la ciutat degueren servir per canalitzar una part del treball agrari cap a altres activitats. Aquí les fàbriques ocuparen un lloc destacat.

Pel que fa a la vida política local, cal destacar que durant els inicis del segle XX la vida municipal era escassa. L’Ajuntament tenia, per la seva composició, un caràcter fortament classista que el duia a actuar d’esquena a les necessitats del municipi.

L’estructura de poder en l’àmbit local durant aquest període es configura, per tant, al voltant d’una sòlida aliança, articulada entorn del sistema caciquista de la Restauració entre propietaris (senyors del poble), amos de possessió, pagesos propietaris grans i  mitjancers, comerciants, industrials i menestrals. Aquesta aliança fou la que permeté la continuïtat de predomini de la dreta fins a les acaballes del franquisme.

Aquesta situació impedí la formació d’un moviment obrer fort que pogués plantejar una alternativa al caciquisme: la vida associativa fou escassa -i sovint vinculada a moviments catòlics-, per la qual cosa l’esperit reivindicatiu tingué escassa presència a la vila i a la vida municipal.

Cal tenir present també que l’hegemonia del sistema caciquista tengué el seu estaló ideològic en el pensament conservador i reaccionari tradicional, en la reformulació del qual l’Església hi jugà un paper central.

En definitiva, a “Aferrats a la terra” ens trobem amb una perfecta anàlisi de la societat de finals de segle XIX i principis del XX en una vila pagesa mallorquina, exemplificada a la perfecció en Santa Maria.

Santa Maria es converteix així en un mirall on veure reflectits els canvis socioeconòmics d’aquest període i els avenços tecnològics que la faran avançar; uns avenços que no tindran el seu reflex en l’àmbit polític, ja que la vila romandrà ancorada en postulats caciquistes fins a la fi del franquisme.

Les cases de Sa Sínia.

Mateu Morro ens ofereix amb “Aferrats a la terra” la visió d’un món, en canvi, aquí li costa rompre amb els lligams del passat, però que lentament i progressivament inicia el seu camí vers una societat més diversa, tot i que sota l’atenta mirada dels sectors més immobilistes de la societat. “Aferrats a la terra” es converteix així en tot un referent pel que fa als reculls historiogràfics locals i un model a seguir per poder arribar a conèixer la diversitat de la societat mallorquina, sovint camuflada amb un fals aspecte d’uniformitat.

FOTOS: Recull de la publicació.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt