Bellveures als peus de la verge
Cada cicle anual duu associat un determinat element vegetal, ja sigui arbori o floral, i a punt de la celebració religiosa més potent de l’estiu illenc, l’Assumpció de la Verge Maria, més coneguda a casa nostra com la Mare de Déu d’Agost, són moltes les llars i parròquies que ja es troben tenint cura dels dos elements vegetals que acompanyen aquesta tradicional festivitat: alfabegueres i bellveures.
Així com cada festa té els seus balls, la seva música, les seves cançons, la seva gastronomia, la seva indumentària i els seus ritus i costums, cada festa també té la seva herba, la seva planta, la seva flor o el seu arbre. Per aquest motiu, les festes que van de juliol a setembre incorporen les plantes dels cereals -blat, civada, ordi…-, les canyes verdes -omnipresents en les tradicionals carreres infantils- i, en el cas de la Mare de Déu d’agost, l’alfabeguera i el bellveure. És obligació no oblidar que la presència d’aquests vegetals en aquestes celebracions no és més que el resultat de la interacció dels homes amb el territori on els ha tocat viure i, per tant, amb la flora pròpia del lloc que habiten i de l’època de l’any en què es troben; així idò, les plantes són a les festes perquè també són a la natura en aquell moment precís.
Solemnitat.
Tot i que l’alfabeguera és la gran protagonista del dia de la Mare de Déu d’Agost -data que fou escollida per l’Església cristiana per celebrar l’Assumpció de Maria, una de les solemnitats més antigues dedicades a la Mare de Déu-, la planta aromàtica per excel·lència de l’estiu balear ha de compartir protagonisme aquest dia amb un altre vegetal força peculiar: el bellveure. Per aquest motiu els bellveures -i també les alfabegueres- assoleixen el seu màxim protagonisme durant aquestes dates ornant i vigilant el son de les verges adormides d’agost.
El bellveure, també conegut en d’altres indrets com mirambell, és una espècie de planta arbustiva originària d’Àsia i que amb el pas dels segles anà colonitzant gran part del planeta, sobretot ecosistemes caracteritzats per ambients desèrtics o amb poca pluviometria.
El bellveure (Kochia scoparia) deu el seu nom científic al fet d’haver estat classificada pel botànic alemany Wilhelm Daniel Joseph Koch i a la forma de les seves branquetes ja que l’epítet llatí “scopa” significa “branqueta” en clara al·lusió a la forma d’aquest vegetal. Es tracta d’una planta anual, de la família de les quenopodiàcies, de fulles lanceolades, trinervades i de flors verdoses que pot arribar a assolir amb facilitat els 150 centímetres d’alçària i és pròpia de les estepes russes i asiàtiques.
Les fulles del bellveure són vellutades al tacte i canviants de color segons l’estació de l’any: durant la primavera i estiu són d’un color verd brillant, però quan arriba la tardor van canviant cap a tons vermellosos, ataronjats i, fins i tot, de color lila. Les flors d’aquesta planta són petites i no decoratives, mentre que les seves llavors són el·líptiques, petites, obscures i contenen una alta capacitat de germinació.
El bellveure és emprat a casa nostra com a planta d’ornamentació, ben al contrari que al seu lloc d’origen, Àsia, on és emprada com a farratge i com a aliment humà, ja que les seves llavors es fan servir per guarnir ensalades i s’anomenen tonburi, comptant amb un alt grau d’acceptació ja que són similars al caviar i són de color verd fosc i brillant. Cal tenir present que el tonburi és emprat també per la medicina tradicional xinesa gràcies a les seves propietats a l’hora de tractar casos d’obesitat.
Al sol.
En tractar-se d’una planta força apta per a controlar l’erosió en terrenys àrids, el bellveure és un arbust que vol molt de sol, tot i que també pot créixer òptimament en ambients de semiombra -això sí, sempre a resguard de les ventades-, però mai en zones totalment ombrívoles. Per aquesta mateixa raó, és un vegetal que s’adapta molt bé a qualsevol tipus de sol, fins i tot arenosos o salins. Pel que fa a les temperatures sol resistir bé la sequera i tolera molt bé les altes temperatures exteriors, però no suporta bé les gelades.
Tot i que és una planta que resisteix molt bé la manca d’aigua, és preferible regar-la si el que es pretén és aconseguir un exemplar amb un bon volum; tot i això és molt sensible als excessos d’humitat per tant cal situar-la en terrenys amb un bon drenatge.
Espontània.
Pel que fa a la seva reproducció es fa a través d’unes llavors que poden arribar a resistir un any a la terra sense germinar. L’època ideal per sembrar-les és a les acaballes de l’hivern o començaments de primavera; època en què no es torben més de catorze dies en germinar si la temperatura es troba entre els 18 i els 20 graus. Quan les plantes han assolit els deu centímetres cal procedir a fer una neteja i tan sols conservar els individus més esponerosos. Malgrat tot, en condicions favorables sol créixer de manera espontània, podent arribar a formar grans extensions d’aquest vegetal.
La festa de la Mare de Déu d’Agost o de les Mares de Déu mortes ha donat lloc a les Illes Balears al costum d’exposar, a l’interior de moltes esglésies i durant la setmana posterior a la festa, una sèrie d’imatges de la Mare de Déu estirada damunt un llit ben guarnit. Aquestes imatges són unes representacions iconogràfiques i antropomòrfiques de la Mare de Déu i també de la Mare Terra.
Aquestes representacions femenines adormides en què la dona no duu cap infant als braços sinó que roman amb els ulls tancats i estirada sobre un llit representen el moment de pausa pel que passa la vida agrícola en aquesta etapa de l’any, durant la qual, segons la creença popular, la terra roman adormida i reposa.
Amb motiu d’aquesta celebració la gent sol portar a les esglésies les plantes que han cultivat a casa i que es troben en aquests dies en el seu moment àlgid -alfabeguera i bellveure- per guarnir els llits de les Mares de Déu mortes.
Visualitzeu el següent enllaç, iniciativa del Departament de Cultura, Patrimoni i Esports del Consell Insular: