Ciclamen, la flor de l’hivern

El rigor de l’època hivernenca fa que sigui un període de temps en què les plantes aprofiten per reposar i resten en un estat de semilatència. Però no totes… N’hi ha algunes, com el ciclamen, que precisament és durant aquesta època quan es manifesten en el seu màxim esplendor, mostrant pletòriques les seves elegants floracions que fan les delícies tant dels amants de la jardineria com de moltes mestresses de casa que no poden sostreure’s a l’elegància i cromatisme d’aquesta planta.

Curiosament, d’entre les diverses espècies de ciclamen la que ha gaudit d’una major preferència ha estat l’anomenada Cyclamen persicum giganteum que, contràriament al que podria indicar el seu nom, no és originària de Pèrsia sinó d’Àsia Menor, Síria i Líban. Tant és així que l’espècie persicum i les seves múltiples varietats representa, el dia d’avui, una de les plantes ornamentals hivernenques més estimades i conegudes de la nostra comunitat.

El gènere Cyclamen pertany a la família de les Primulàcies i comprèn moltes espècies originàries de l’àrea oriental de la Mediterrània. Deu el seu nom al mot grec “Kyclos”, que significa circular i que fa referència al peduncle de les seves flors.

Originalment, els espècimens d’aquesta espècie presentaven unes flors petites i delicades i unes fulles gairebé verdes completament –talment com roman encara avui en la varietat endèmica balear d’aquesta planta-, però les diverses modificacions que s’hi han dut a terme per mor de la seva comercialització han fet que presenti unes flors de majors dimensions i d’una varietat cromàtica més àmplia, així com unes fulles amb forma de cor proveïdes d’un llarg pecíol  i d’unes vetes platejades que formen dibuixos sobre la seva superfície.

El ciclamen és una planta herbàcia que forma tubercles arrodonits de no més de 15 centímetres d’alçada i que posseeix unes fortes arrels a la seva base. D’aquest tubercle, negre i aplanat, en surten els pecíols de les fulles i els peduncles florals: les fulles tenen forma de cor i són de color verd fosc jaspiades de plata i a l’anvers generalment de color vermellós, mentre les flors estan formades per cinc pètals de color variant, que van des del blanc al rosa, el morat o el jaspiat. Aquestes flors són solitàries, hermafrodites i presenten la particularitat de plegar els pètals sobre ells mateixos, atorgant a aquestes floracions una bella i singular fisonomia. Sol florir de manera ininterrompuda durant tot l’hivern.

El secret més important per a la cura del ciclamen rau en la temperatura del lloc on se’l col·loca: durant la fase de creixement de les fulles i les flors no s’han de superar els 15 graus centígrads, per tant, convé situar-lo lluny dels radiadors si se’l té a l’interior de les cases, essent també molt important que tengui una bona dosi de llum solar, però sempre de manera indirecta. En conseqüència, no és una mala idea airejar l’indret on se l’ha situat, si es tracta d’un espai d’interior. En zones on els hiverns no siguin gaire rigorosos se’l pot deixar a l’exterior, així i tot, a resguard de les gelades i del vent, sobretot durant les hores nocturnes.

Quan hem de tenir el ciclamen a l’interior dels habitatges convé cercar-los una habitació fresca, orientada cap al nord i a prop d’una finestra i evitant-ne sempre l’impacte directe dels raigs de sol. En tractar-se d’una planta de curta durada, quan es té a l’interior convé vigilar molt la temperatura, ja que la seva vida sol reduir-se en funció d’un abús de calor. Per això, convé treure’l a l’exterior durant els vespres sempre a recer de les inclemències meteorològiques.

Un altre dels factors ha de tenir present en la cura del ciclamen, és el del reg, ja que per a un correcte desenvolupament ha de menester quantitats moderades d’aigua.  Cal tenir molt present que un excés d’humitat pot podrir tant les arrels com el tubercle i tenir conseqüències nefastes per a la planta. Per això hem de tenir en compte que la terra ha d’estar humida, però mai engorgada i la millor manera de regar-lo és fer-ho per la zona baixa de la planta, posant el ramell en un recipient amb aigua durant uns vint minuts per tal que el ciclamen absorbeixi l’aigua que necessiti i deixant-lo en el seu lloc habitual després.

És molt important no remullar la planta, sobretot la seva zona central, ja que així s’evita la proliferació de fongs. Tot i la facilitat de la seva cura, el ciclamen és una planta delicada que no suporta el reg des de dalt no sobre les seves fulles o flors; per tant, la millor manera de fer-ho és o per immersió o per absorció des de la zona baixa de la planta.

Tot i ser relativament fàcil cuidar un ciclamen hi ha alguns consells a tenir en compte –a més de la temperatura i el reg moderat-; uns consells que convé controlar per al seu òptim creixement: si s’aflueixen les fulles i les flors -això voldrà dir que la planta es troba en una zona massa càlida i seca- se l’haurà de regar i col·locar en un indret més fresc i humit; si per contra les fulles groguegen –símptoma de trobar-se en un lloc massa càlid i obscur- se l’haurà de desplaçar a un indret més fresc i humit.

Tot i la gran popularitat assolida durant els darrers anys pel ciclamen com a planta ornamental, convé recordar que no és, ni de lluny, una planta aliena a les nostres illes on precisament compta amb un endemisme propi, el Cyclamen balearicum, de dimensions més reduïdes i amb unes petites flors blanques amb un rivet roig que sol créixer en les zones humides dels nostres olivars i que forma part dels múltiples tresors que una atenta mirada al nostre voltant ens depara.

Curiosament, el ciclamen conté un element tòxic per als humans (la ciclamina), que per a animals com el porc o l’eriçó és completament innocu. Bell, però verinós; delicat, però rústec; el ciclamen ha esdevingut per a moltes llars illenques un element imprescindible en la decoració hivernenca en tractar-se d’una planta que a la nostra contrada ha trobat un espai idoni on créixer i, de passada, embellir les llargues nits de l’època més freda de l’any amb el seu cromatisme brillant i esponerós.