Clavells de vent, vivint de l’aire del cel
En una època on l’estalvi de recursos està a l’ordre del dia de qualsevol discurs, la presencia d’una petita planta que és capaç de viure en unes condicions gairebé increïbles posa de manifest la saviesa que manifesta la natura per poder fer front a les condicions més adverses. És una de les plantes que amb més facilitat podem observar als emparrats de les possessions mallorquines, precisament perquè en elles aconsegueix sobreviure i desenvolupar-se amb el mínim d’atencions. Es tracta de la planta coneguda com clavell de vent o clavell d’aire.
Tot i que podria semblar que és una planta pròpia de la nostra comunitat per la seva abundant presència en jardins i, sobretot, en les clastres, balconades i emparrats de les possessions illenques, es tracta d’una planta venguda del nou món, ja que es originària de la zona que va des de Brasil fins a Argentina passant per Uruguai i Equador, on sol créixer des de zones properes a la mar fins a zones a centenars de metres d’altitud. Ara bé, la seva fàcil aclimatació a condicions adverses ha propiciat que la seva difusió s’hagi duit a terme arreu del planeta, a excepció de les zones on predominen les gelades. Per aquest motiu és una de les plantes ornamentals més usuals a la nostra comunitat. Val a dir que la seva presència a casa nostra és molt anterior a l’actual omnipresència de cràssules i suculentes que la moda actual ha ajudat a difondre i expandir.
Aire.
El clavell d’aire rep el seu nom a la capacitat que té aquesta planta per sobreviure amb els nutrients que li aporta l’aire, ja que sobreviu sense necessitat d’estar arrelada al sol. De fet, el seu nom científic (Tilandsia aeranthos) està format per dos mots d’origen gec: “aero” que vol dir aire i “anthos” que significa flor.
Es tracta d’un gènere de plantes que pertany a la família de les Bromeliàcies i que consta de més de 500 espècies en la seva distribució americana. La curiositat més rellevant és que es tracta d’una planta epífita: és a dir, una planta que generalment -i en el seus llocs d’origen així és- creix sobre altres plantes sense ser-ne paràsits; per tant, creixen sense sol, generalment fent-ho sobre altres plantes, sobre roques o en penya-segats. Curiosament a la nostra comunitat les solem trobar penjades de filferros en balustrades o emparrats, gronxant-se tranquil·lament en zones fora llum solar directa.
El clavell de vent es caracteritza per no comptar amb arrels que li subministrin nutrients directament des del terra. De fet, aquesta curiosa planta recol·lecta els nutrients directament de l’aire ja sigui a través dels que li aporta la pols, les fulles que li cauen a sobre o matèria procedent dels insectes que la solen visitar. Aquesta captació de nutrients la realitza a través de unes estructures anomenades tricomes, una espècie d’excrecències epidèrmiques en relleu que, gràcies a la seva especial textura, li permeten un preciós estalvi d’aigua així com una eficaç protecció sobre diversos insectes.
És una planta aèria i perenne que pot arribar a assolir diversos metres de llargària. La seva tija no sol sobrepassar els 60 centímetres de llarg i forma brins prims molt ramificats on apareixen les fulles que compten amb petites escates grisoses. Aquestes fulles se solen caracteritzar per ser estretes, però més amples a la base i una mica corbades. Les arrels únicament li serveixen d’ancoratge, ja que no realitzen cap funció a l’hora de nodrir la planta.
Per altra banda, els clavells de vent que millor s’han adaptat al nostre clima són les varietats Tilandsia aeranthos, que floreixen en tonalitats porpres, i Tilandsia bergerii, les flors de la qual solen ser blavoses.
Els fillols.
Aquest tipus de planta es reprodueix a partir d’unes plàntules anomenades fillols que, un cop arribat el moment òptim, poden ser separades de la planta mare i desenvolupar-se òptimament. Els fillols tant poden ser separats de la planta mare per obtenir nous exemplars com poden ser deixats en el mateix exemplar per formar una colònia que anirà adquirint forma arrodonida a mesura que creixi. El millor moment per separar aquests fillols sol ser després de la florida, tot i que sempre és preferible fer-ho quan els fillols hagin assolit una dimensió considerable.
Tot i que podem trobar clavells de vent en zones a ple sol, quan creixen millor és quan es troben en zones ben il·luminades però fora de la llum solar directa. Tot i que també poden romandre a l’interior de les cases, sempre en zones amb molta claror però allunyades de focus de calor com radiadors o estufes, prefereixen fer-ho a l’exterior a recer del sol, ja que un excés de llum solar els farà malbé les fulles.
A l’estiu és preferible tenir-los a l’aire lliure i en indrets on el vent els pugui gronxar suaument, ja que aquest fet els ajuda a recaptar més nutrients. Sempre que sigui possible és millor regar-los amb aigua de pluja i en èpoques de molta calor va bé amarar-los en aigua dos cops per setmana, sobretot si estan florits, però sense mantenir-los constantment humits ja que aquest fet propicia que se’ls podreixin les arrels.
Malgrat les escasses atencions que necessita el clavell de vent cal tenir ben present que en tractar-se d’una planta de creixement lent no comptarà amb floracions espectaculars ni en rebrostaments ràpids. Pel fet de ser una planta tropical, convé ruixar-la amb un polvoritzador diàriament quan faci molta calor i dos o tres cops per setmana durant les temporades més fredes de l’any.
La facilitat del seu conreu ha propiciat l’aparició de falses creences populars al seu voltant. Les més usuals són les que parlen de parasitisme, quan s’ha demostrat que no són paràsits de les plantes que els sustenten, o la que parla de la seva alimentació de ferro, ja que sovint es troben situades a baranes i reixes.
Tot i això, és una planta que prefereix alts nivells d’humitat com es pot comprovar en els seus orígens tropicals. Per créixer òptimament requereixen d’una temperatura que oscil·li entre els 10 i els 32 graus, sempre evitant les gelades i els rigors de l’hivern.