Com es calcula la data de celebració de la Pasqua?

Enguany el dia de Pasqua cau el mes d’abril, més concretament el vinent diumenge dia 9. Per què Pasqua canvia cada d’any de data? Què menjaven els nostres avantpassats aquest dia tan assenyalat? La Pasqua commemora la resurrecció de Crist, però rememora altres festes antigues?

Totes aquestes preguntes les intentarem esbrinar al llarg d’aquest reportatge.

Totes les festes cristianes tenen data exacta en el calendari gregorià, és a dir en el calendari que empram la immensa majoria de la humanitat i, a més, és totalment lògic ja que l’home és propens a celebrar efemèrides (el dia del naixement, el del casament o de la mort d’algun parent pròxim, estimat o famós, el dia d’una victòria,  tribal o nacional…). De fet el vespre abans de Nadal tothom coincideix que va ser el dia que va néixer Crist.

Dates mòbils

Però per què cada any canvia el dia que va morir el fill de Déu? Segur que també va ser un dia concret, d’un mes concret (març, abril o un altre). Després de mort va ressuscitar al tercer dia tal i com diuen les escriptures, és a dir que si va morir en dijous dia 6 d’abril, per posar un exemple, va ressuscitar diumenge dia 9… Però l’any que ve dia 6 cau en dissabte, ja que cada any les dates corren un dia, llevat dels de traspàs, com el proper, que en corren dos.

De fet, la Pasqua pot caure qualsevol dia entre l’ampla forquilla del 22 de març i 25 d’abril, un total de 34 dies diferents.

El dia de Nadal, els Reis, la Mare de Déu d’Agost o el dia de la Constitució, són dates fixes en el calendari, però no el dia de Pasqua, i rere ell, la Setmana Santa i fins i tot el Carnaval. Ell sempre cau un diumenge del mes de març o d’abril. És curiós que la festa més important del cristianisme la deixem a l’atzar… Però, de fet, no la deixam a l’atzar sinó que ve marcada per unes regles molt precises i, al mateix temps, inconnexes amb el fet cristià. Deixam que marquin aquest dia els periples de la lluna, perquè la lluna és, de fet, la que marca quan serà Pasqua, i ho fa d’una manera ben concreta i precisa.

Pasqua és el primer diumenge després de la primera lluna plena passat l’equinocci de primavera. Per tant, qui comanda en aquest tema és ni més ni menys que Artemis, deessa grega de la lluna, germana bessona d’Apol·lo, filla de Zeus i Latona. Ella restà verge i eternament jove. Era de caràcter cruel i venjatiu, no de bades li eren atribuïdes les morts sobtades; curiós tot plegat.

La primavera

Després de la festa pagana que ens diu que l’hivern ha finit, festa carregada de simbolisme, festa directament relacionada amb els cultes a la natura, a la mare terra, a la fertilitat, al canvi d’estació…, l’equinocci de primavera és el moment on tot ressuscita, on la natura després d’estar aletargada el llarg hivern torna a la vida, on els arbres esclaten en flor i fulles. La resurrecció de les coses es produeix en primavera i aquesta la marca l’equinocci, i la lluna, els símbols sagrats de religions perdudes.

Per posar l’exemple d’enguany, tenim que l’equinocci de la primavera es va produir el dia 20 de març, sota una lluna en quart minvant. La nostra estimada lluna entrarà en el seu ple el proper dijous, dia 6, i tres dies més tard, diumenge dia 9 d’abril, tendrem Pasqua de Resurrecció.

És curiós que la lluna marqui el dia principal de la festa més antiga del cristianisme, del judaisme i d’altres religions. De fet, és positiu encara que molta de gent no s’adoni de la tremenda simbologia que té per a la humanitat l’hàbitat en el qual viu, tot i que al dia d’avui molts pocs aixequen el cap per contemplar el cel, la lluna, els estels o els núvols. Ells són allà i ens segueixen condicionant.

La gastronomia

Si continuam aprofundint en els símbols d’aquesta festa seguirem trobant elements que cavalquen entre allò cristià i pagà, entre diví i terrenal, com per exemple la gastronomia, l’antiga gastronomia de les nostres illes, hereva i condicionada a la de les altres zones mediterrànies i cristianes.

Què menjaven antigament els nostres avantpassats de les quatre illes el dia de Pasqua?

Abans d’entrar en detalls hem de dir que el dia de Pasqua era el primer dia que es podia menjar carn després de quaranta dies de quaresma rígida i total. Per aquest motiu convé posar-nos en la pell dels nostres avis que segurament estaven ja cansats de verdura, llegum, peix i bacallà i volien assaborir un poc de carn per celebrar el diumenge més important de l’any.

A Eivissa aixecaven els tributs sobre la carn i feien franc del tot el consum d’aquesta pel dia de Pasqua. Els mercats, i molts de pics els carrers de tots els pobles de l’illa pitiüsa, s’omplien de carnisseries improvisades. No hi havia cap eivissenc, per pobre que fos, que no pogués menjar carn. De fet pareixia el compliment d’una mena de ritual religiós i sagrat.

A Menorca el plat que era present a totes les llars de l’illa era l’olla, feta precisament a base de carn de xot mascle. En els postres es menjaven les formatjades, pastissets i coques fetes amb carn de xot i sense gens de formatge, encara que el seu nom sembli indicar-ho.

Els mallorquins no esmorzaven fins després de l’ofici i molta gent estava dejuna des del migdia del dia abans. Era obligat menjar la sang, el fetge i la freixura de l’anyell pasqual, robiols i alguna altra cosa, però no panades. Era un esmorzar fort per fer-lo a mig matí. El migdia es dinava d’arròs, d’estofat o escaldums, fets de les sobres de les panades. Menjaven fins que n’estaven tips. Aquest dia es seien a la mateixa taula tots els membres de la família i, si la casa tenia servei o la finca missatges, també es seien a la mateixa taula, essent mal vist que algú es quedàs sense menjar amb els demés.

Un altre símbol pasqual creuat entre religions cristianes, paganes i tradicions és l’ou de Pasqua. L’ou és un símbol de promesa de vida. De fet és el símbol més clar de les antigues cultures, ja que es pot observar com d’elements aparentment morts com puguin ser el blanc i el vermell d’un ou pugui comparèixer, amb l’escalfor i el temps deguts, una nova vida.   

Una festa universal

La festa de la Pasqua Florida no és exclusiva, ni de bon tros, de la cristiandat sinó que podríem dir que és universal i antiquíssima i sembla estar molt lligada amb el món agrari. Els antics humans celebraven l’arribada de les flors com una gran festivitat. Hem de tenir en compte que la gent del camp no relaciona les flors amb sentiments bucòlics o decoratius,  sinó amb l’assegurança del naixement de l’esplet, esplet de fruits beneïts i esperats que, si eren abundosos, allunyaven la fam de les llars, d’unes llars tremendament condicionades per la natura i pels fruits que aquesta donava.

De fet, el costum pasqual del qual hem fet esment encara conserva un poc d’aquest contacte amb la natura. Recordem que el dilluns de Pasqua és, encara el dia d’avui, gairebé obligat anar d’excursió, encara que sols sigui per fer una sortideta al camp, a la vora de la mar o a qualsevol lloc atracat a la natura. Potser el subconscient col·lectiu de la festa pagana encara no ha desaparegut de la pròpia festa cristiana i potser aquesta sigui la més pagana de totes, ja que la data canvia a caprici de la lluna (l’Artemis dels antics).