El Castell del Rei de Pollença

Aixecats a les zones més inaccessibles i alhora estratègiques, es troben els castells roquers de Mallorca. Dos d’ells estan localitzats a la Serra de Tramuntana, als municipis d’Alaró i Pollença, i un al Llevant de l’illa, a Felanitx. A Capdepera hi ha una altra fortificació i, si bé no és pot considerar com a castell roquer, sí que s’ha de destacar com un dels castells més ben conservats de Mallorca. Un altre cas especial de castell és el de Bellver, la principal fortificació de l’illa i castell reial per excel·lència.

Malgrat el seu aspecte actual sigui de l’època de la conquesta de Jaume I, es creu segur que tenen un origen més antic, romà o molt possiblement talaiòtic. Les ampliacions cristianes que podem veure avui en dia es feren seguint unes concepcions constructives ja arcaiques a Occident. Segurament les dificultats dels terrenys on s’ubicaren varen fer que s’hagués d’adaptar molt la seva construcció i posterior ampliació.

Aquestes fortificacions presenten unes característiques comunes entre elles: estan ubicades a zones de difícil accés, estan allunyades dels nuclis urbans i constitueixen uns magnífics observatoris per a la defensa de la zona i dels perills que poguessin venir per mar. Es tracta de recintes irregulars, en els quals el mur s’aprofita de la irregularitat del terrenys per constituir una part d’aquest. Estan flanquejats per petites torres rectangulars més elevades. Pel que fa a la porta, aquesta és una obertura mal protegida, foradada en els murs o instal·lada en una torre.

El seu assentament a llocs on la pròpia orografia és una defensa els conferien un alt grau d’inexpugnabilitat, el que els feia molt valuosos des del punt de vista militar. Això es demostra perquè varen servir de llocs de vigilància i de refugi de la població des de la prehistòria fins a la Guerra Civil espanyola.

L’època d’esplendor d’aquests castells es donà a l’època medieval, quan foren testimonis de la conquesta catalana de l’illa i dels conflictes entre els regnes de Mallorca i Aragó pel domini de les Illes. La generalització de l’artilleria, i de noves formes de guerra en els segles posteriors va provocar el seu declivi, si bé, com hem dit, fins ben entrat el segle XX es mantingueren com a llocs claus en el sistema de vigilància marítima de l’illa.

El castell del Rei

Situat a la muntanya del mateix nom, a la part superior de la Vall de Ternelles, s’alça el Castell del Rei, castell roquer que té els seus orígens en la dominació romana de Mallorca. Aquesta imponent resta del nostre passat més gloriós s’aixeca sobre els inaccessibles espadats i penyals prop de la costa pollencina, a una altura de 492 metres sobre el mar. Des del castell es pot controlar pràcticament tota la zona nord de la Serra, cap a ponent es divisa la Punta Beca, Cala Solleric i el Puig Gros de Ternelles; cap al nord els precipicis de la Cambra de la Senyora; cap al sud la Vall de Ternelles amb la Serra de la Font i la cuculla de Fartàritx al fons; cap a llevant Cala Castell, el Colomer, la Talaia d’Albercutx i la serralada de Formentor.

Com hem dit, els seus orígens es remunten als romans, ja que s’han trobat indicis que en el mateix lloc es trobava una petita fortificació. Potser també aquests haguessin aprofitat una defensa ciclòpia anterior, de l’època talaiòtica; almenys així ho sembla perquè al seu voltant s’han trobat restes de ceràmica talaiòtica o les estructures ciclòpies de Cala Castell. Però a banda d’això, foren els musulmans els qui dotaren la primitiva fortalesa de majors defenses i el convertiren en un castell. Sabem que durant la conquesta de Jaume I aquest fou un dels darrers refugis dels musulmans mallorquins que, amb Xuaip al capdavant, hi resistiren fins a set anys.

Queda constància d’aquesta resistència per la mort documentada d’un dels qadis de Mayûrqa a Pollença el 1231. Tot i així, en el “Llibre del Repartiment” aquest lloc apareix sota el topònim de l’Alcàsser de la Garriga o de la Serra. Jaume I, després de fer-se amb el control total de l’illa es va reservar la propietat d’aquest recinte, cosa que podria explicar el seu nom. Posteriorment el rei Jaume cedí el seu ús a l’Ordre del Temple, la qual ja posseïa nombroses propietats a la zona de Pollença.

Aquest primitiu alcàsser no tenia la capella amb coberta de merlets que feren els cristians. L’obra de la capella segurament la feren els templaris després de prendre possessió de la zona. Sembla que altres afegits que feren els cavallers del Temple foren el forn i la cuina annexes a la capella i el molí de sang. Totes les altres construccions sembla que són de l’època anterior. Un altre element que destaca és la porta d’accés, excavada a la mateixa roca.

Aquesta fortalesa fou clau en els conflictes que mantingueren la Corona de Mallorca i la Corona d’Aragó, a causa del desig de mantenir la seva independència la primera i la política expansionista de la segona. Així, ja el 1284, el castell va resistir als catalanoaragonesos d’Alfons d’Aragó, quan conqueriren l’illa, divuit anys després de la mort del rei Jaume. El castellà Berenguer d’Arnau va retre l’alcàsser després d’una llarga resistència i a canvi de permutar alguns béns al regne de València pels qui li corresponien a Mallorca i al Rosselló.

Un altre fet destacat de la història d’aquest recinte, foren els tres mesos de setge que sofriren, el 1343, els seguidors fidels al darrer rei de la dinastia de Mallorca, Jaume III, quan aquest ja havia perdut el regne i s’havia annexionat un altre cop a la Corona d’Aragó de Pere IV el Cerimoniós. La torre de l’homenatge del castell del Rei fou el darrer lloc de l’illa on va onejar l’estendard del rei Jaume III.

El castell fou assetjat per un dels lloctinents del Cerimoniós, Arnau d’Erill, que va sortir de Palma el 23 de juny del 1343 per assaltar-lo, mentre que, alhora, diversos vaixells sortien del port de Ciutat amb trabucs i màquines per atacar-lo per mar. Davant la presència de l’exèrcit català foren molts els pollencins que cercaren refugi dins la fortalesa. Veient els assetjadors que era pràcticament impossible assaltar el castell, decidiren canviar de tàctica i tallaren totes les seves possibles vies d’abastiment. Finalment, el mes d’agost, a causa de la fam, els assetjats rendiren el castell.

En els anys successius el castell es va mantenir com a tal, comptant amb un castellà i guarnició estable. Malgrat això va ser usat més com a talaia de vigilància que com a recinte defensiu, a tall d’exemple si a finals del segle XV normalment hi havia deu soldats al segle XVII solament n’hi havia dos. En algunes ocasions també fou utilitzat com a llatzeret per acollir persones afectades per la pesta. Aquest espai fou abandonat definitivament en el segle XVIII, concretament el 1715, després que s’hagués construït una nova talaia a Albercuix per a la defensa del port de Pollença i de l’entrada de la nova dinastia borbònica.

A principis del segle XIX el castell fou  venut al marquès de Desbrull. No va tenir cap ús fins que, durant la Guerra Civil, es va instal·lar un lloc de vigilància costanera. Una vegada finalitzat el conflicte va tornar a ser desocupat i retornat als seus propietaris.

Malgrat el seu ús militar, el lloc va encisar molts dels viatgers romàntics que arribaren a Mallorca al segle XIX. De tots ells, com sempre, hem de destacar a l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, el qual encara va gaudir d’unes edificacions més completes que les actuals, destacant-ne els arcs apuntats de la capella.

Un altre personatge destacat que va lloar aquest lloc i el seu entorn fou el gran poeta pollencí, Miquel Costa i Llobera (1854-1922) en el poema “Castell del Rei” (1896).

Actualment, el Castell del Rei es troba pràcticament en runes. Només queden restes del portal d’accés i part dels murs de la cara sud.