El marfull, de l’alzinar als jardins
Tot i que l’hivern sol ser, per antonomàsia, l’època en què la natura reposa i resta pràcticament adormida a l’espera de l’arribada de les bonances primaverals, una passejada pels boscos i jardins de la nostra comunitat ens pot deparar alguna agradable sorpresa ja que hi podem trobar algunes espècies -amb el permís de l’esplendorosa mimosa- que s’atreveixen a florir en aquestes dates, com és el cas del marfull.
Sense ser una planta omnipresent a les illes, sí que es deixa veure en racons més aviat ombrívols de jardins i bardisses, cridant especialment l’atenció i fent-se present per una nombrosa floració blanquinosa que ressalta sobre el verd lluent que el caracteritza.
El marfull (Viburnum tinus) també és conegut popularment com llorer bord, oriola, picabaralles, santjoanera o viborni i es tracta d’un arbust autòcton, típic de l’alzinar litoral, tot i que a la nostra comunitat on més es troba és formant part de les zones més ombrívoles dels jardins. Malgrat ser conegut com llorer bord no s’ha de confondre amb el llorer, especialment perquè la seva ingestió pot provocar problemes a causa de la seva toxicitat. Viburnum era el nom que els antics romans donaven al barbadell (Viburnum lantana), mentre que l’epítet específic “tinus” significa “llorer silvestre” i va ser aplicar a aquesta planta per la semblança de les fulles del marfull amb les del llorer (Laurus nobilis).
Típic de la Mediterrània
El marfull és un arbust típicament mediterrani, que sol créixer tant als països de l’Europa meridional com al nord d’Àfrica i l’Orient Pròxim. Des de la conca mediterrània s’ha estès com a planta ornamental a d’altres indrets del planeta amb una climatologia semblant. Tot i això, cal remarcar que a la nostra comunitat tan sols es troba a les illes majors, essent inexistent a Formentera, poc freqüent a Mallorca i força rara a Eivissa i Menorca.
Es tracta d’un arbust perennifoli de bones dimensions que pot arribar a superar els quatre metres d’alçada. Les seves fulles són amples i oposades, és a dir, surten dues fulles des d’un mateix punt de la branca, una a cada costat, coriàcies i amb un marge central ben marcat; són de color verd fosc intens i brillant a l’anvers i d’un color més clar a l’anvers. Aquestes fulles també presenten la particularitat de ser envellutades per la part de sota i sense pèls per la de sobre.
Fa flors blanques
Pel que fa a la seva floració, fa unes flors petites de color blanc -en algunes ocasions poden ser lleugerament rosades- que es troben disposades formant ramets; precisament és aquesta característica que fa que no es puguin confondre amb les flors d’altres arbustos de la nostra flora.
L’època de floració oscil.la entre les darreries de l’hivern i l’inici de la primavera, podent-se allargar fins a ben entrat el mes d’abril. Les abelles aprecien molt les flors del marfull, per la qual cosa se’l considera un arbust mel·lífer. Les flors del marfull són lleugerament oloroses, molt abundant i resistents. Les branques del marfull solen adquirir una tonalitat rogenca i foren emprades en l’antiguitat per lligar feixos de llenya i per a tot tipus de treballs de cistelleria. Per la seva banda, els fruits del marfull, anomenats drupes, maduren al començament de l’hivern i tenen un característic color blavós metàl·lic.
El marfull presenta una forma arrodonida i compacte, la qual cosa el fa idoni per a la seva utilització com a planta ornamental i per fer tanques. S’adapta perfectament a les zones més ombrívoles i no requereix d’un sòl gaire mineralitzat, fins i tot pot créixer en sòls alcalins, tot i que té preferència pels lleugerament àcids. Sol créixer habitualment des del nivell del mar fins als 1.200 metres d’altitud.
Es tracta d’una espècie amb una baixa exigència hídrica, perfectament adaptat a les condicions climatològiques de la pluviometria del litoral mediterrani, per la qual cosa és resistent i pot suportar períodes de sequera. A més, suporta molt bé els embats de vents forts, la qual cosa fa que sigui òptim per situar-lo en les zones enjardinades més exposades al vent, realitzant una funció protectora d’altres espècies més sensibles a aquest fenomen.
En tractar-se d’una espècie de creixement lent no necessita de molta, poda però si es vol controlar el seu manteniment de formació -com en el cas dels jardins- és convenient podar-lo després de la floració. Si el que es pretén és renovar l’exemplar, és a dir, rejovenir-lo, la poda l’efectuarem abans que floreixi. És una espècie que permet una poda de formació molt estructurada, podent-se arribar a obtenir formes còniques arrodonides o en forma de cub, d’aquí la seva vàlua com a planta ornamental. Després de la floració, convé retallar-li les branques més gruixades a fi de permetre l’entrada d’aire i llum a la zona central de l’arbust; igualment convé també esporgar les branques més primes o debilitades.
Propietats farmacològiques
La medicina popular atorgava vàries propietats farmacològiques al marfull, gràcies sobretot a la viburnina i els tanins presents en aquesta espècie. Precisament per l’abundància de tanins convé vigilar el consum del marfull ja que pot provocar molèsties estomacals si és ingerit.
Malgrat tot, la infusió de fulles de marfull té propietats antifebrils i les preparacions formulades a base dels seus fruits han estat emprades durant generacions com a purgants contra l’estrenyiment. Darrerament, la tintura de marfull s’està utilitzant en fitoteràpia com un remi contra la depressió. Tant és així, que la recol·lecció d’aquesta espècie amb finalitats comercials o industrials està regulada tant a les nostres illes com a la comunitat valenciana.
És així, com la descoberta del marfull esdevé un al·licient extra per a qualsevol passejada que es vulgui dur a terme al cor de l’hivern, atorgant a aquestes sortides el valor afegit de la descoberta d’un arbust netament mediterrani.