El Premi Nòbel Camilo José Cela cregué haver menjat rates d’albuferra sa Pobla, però eren conillets d’indis

L’Acadèmic va fer estendre acta notarial de l’esdeveniment

Quant, de tant en tant, un repassa la seva pròpia hemeroteca o els seus arxius personals que dormen en el vell calaix dels records, descobreix historietes i fotografies que pel que contaren en el seu dia, ben bé mereixen ser rememorades, desempolsades per tornar a treure a la llum pública.

Aquesta història me la va contar, la primavera de l’any 2016, ara fa set anys, l’amic Jaume Gelabert Martorell, conegut popularment com l’advocat Gelabert, que aleshores tenia 93 anys i que encara és ple de vida, a prop de complir els 100.

Aquells dies es commemorava a tot el país el centenari del naixement de l’escriptor i acadèmic Premi Nobel Camilo José Cela Trulock, a qui Jaume Gelabert havia tingut ocasió de conèixer personalment anys enrere, quan l’escriptor residia a Palma, a la barriada de la Bonanova. Gelabert ens va comentar les relacions amistoses, que el llavors acabat de ser nomenat acadèmic i futur Premi Nobel, mantenia amb un destacat grup de poblers; circumstància que el va portar, en diferents ocasions i per diferents motius, a visitar la localitat. D’aquelles amistats, ja solament quedava amb vida l’advocat Jaume Gelabert, qui va rememorar algunes de les anècdotes compartides amb tan insigne i carismàtic personatge.

Precisament en el segon número de la revista local Vialfàs (abril 1957); Jaume Gelabert publicava una entrevista realitzada a don Camilo José Cela, en l’encapçalament de presentació de la qual quedava ben a les clares, l’orgull que per al signant de la mateixa i per a la modesta nova publicació, significava la presència en les seves pàgines del famós escriptor. “Devíem als nostres lectors alguna cosa de gran fust, una entrevista d’alta volada. I ho hem aconseguit. Hem obtingut una cosa impensada. Camilo José Cela, acabat d’ingressar en l’Acadèmia, entre els immortals, que dirien a França, l’Excel·lentíssim senyor Camilo José Cela, que tan bons amics i admiradors té en sa Pobla, amb la seva senzillesa, síntesi del gran senyor que encarna en la seva persona, ha condescendit fins al punt de figurar en les nostres pàgines, contestant a les preguntes com ell podia i sap fer-ho…”, deia l’entradeta.

Recordava Gelabert que l’entrevista, va tenir lloc a la casa familiar que els Cela-Conde habitaven a la Bonanova, ”jo era en aquells dies el president del Club Cultural i d’Escacs de sa Pobla, i per la meva professió d’advocat havia conegut a Cela a través del seu amic, Antonio Trillo i del llavors president de l’Audiència Provincial, Ignacio Summers. Això va propiciar que en diverses ocasions es convidés a l’escriptor, al costat d’altres amics seus, a participar en algunes xerrades o conferències que organitzàvem en l’associació cultural i recreativa, d’on va néixer la idea de fundar una revista d’informació local. Per tant, aprofitant la relació amistosa, li vaig demanar per a publicar una entrevista que va acceptar gustosament”. I afegia el nostre interlocutor, que una vegada llegida, Cela em va felicitar dient-me que aquella era la millor entrevista que li havien fet, no sé si perquè així ho sentia o per a afalagar-me…”, recordava Gelabert amb un somriure.

En aquella conversa es van tractar temes sobre les emocions que li suscitaven, a l’escriptor, els fenòmens de la naturalesa, sobre la vida, els seus autors preferits, la seva obra… per a acabar amb la pregunta “-Sap que en sa Pobla hi ha una general admiració i gairebé devoció en un gran sector cap a la seva persona i els seus grans dots?” . Al que Cela va contestar: “-Sí. I ho agraeixo en tot el que val i per a mi representa. Si amor amb amor es paga, han de saber els meus amics de sa Pobla que en el meu ànim pesa molt la seva presència”.

La mateixa revista fa referència a Cela en altres números dels últims anys de la dècada dels 50, amb motiu de diverses visites als seus amics de sa Pobla, una d’elles per a informar-se dels plats típics de la gastronomia local. També es va fer ressò del famós sopar de rates, comentada com “un íntim homenatge en un conegut restaurant de la localitat.”

Les rates que va creure menjar Cela

Sense cap dubte l’anècdota més xocant, la va protagonitzar Cela amb els seus amics poblers, la nit del dia 23 de gener de 1958. En una de les citades reunions tertulianes celebrades en el Club Cultural, l’escriptor va manifestar els seus desitjos de menjar rates de s’Albufera de les quals tant havia sentit parlar. Un plat considerat per molts una deliciosa menja, durant els anys en què es capturava aquell talp en els paratges de l’aiguamoll.

Contà Jaume Gelabert, que la nit de la cita, Cela es va presentar a sa Pobla, acompanyat per diversos amics de Palma, per a provar les famoses rates, però justament aquell dia, els organitzadors de l’esdeveniment no van poder trobar-ne ni una, perquè “l’home especialitzat en la seva captura ens va informar que amb el temporal regnant, els talps s’havien refugiat dins les seves llorigueres”, contava Gelabert, i afegia que tal contrarietat “ens posava en un seriós compromís i suposava una gran preocupació per a nosaltres, fins que al cuiner Toni Riera se li va encendre la bombeta i va proposar que en lloc de rates es guisarien conillets d’índies, condimentats amb els mateixos ingredients”.

Així ho feren, i Cela va menjar amb fruïció aquell exquisit guisat i el notari Damià Vidal, que, a petició de Cela, havia estat requerit perquè estengués acta del que havia presenciat, Cela menjant rates, va exposar així en l’acta “… Que l’homenatjat (per Cela) empassa amb veritable fruïció, fent grans elogis del que significa una gran peça culinària de la nostra cuina pagesa…” El notari, convençut també, que rates eren el que s’estava menjant el literat, no va trair la seva condició de fedatari públic, ja que tan sols Jaume Gelabert i el prestigiós cuiner manacorí, propietari del restaurant, Antoni Riera Sansó, eren coneixedors de l’embolic que van saber guardar amb gran dissimulació, i van continuar guardant el secret durant molt de temps “i Cela mai ho va saber”. “Quan, mesos després, se li va lliurar l’acta notarial protocol·litzada, diu Gelabert que l’escriptor va agafar un empipament monumental perquè en la mateixa no constava, com ell havia manifestat que volia que figurés, la frase tan seva: “Porque coño, vale!”.

Digué l’advocat pobler que “tal va ser l’emprenyadura de Cela que va amenaçar de querellar-se contra el notari, tenint jo que intervenir per a apaivagar els seus exaltats ànims”. A més de les “rates” que va menjar Cela, figura en la referida acta notarial que la resta de comensals, mostrant-se, en la seva majoria, escèptics al típic plat de rata, van sopar de la no menys típica espinagada d’anguila i porcella rostida.

Segons consta en l’esmentat document notarial, van compartir aquella encantadora vetllada, que es va perllongar fins a ben avançada la matinada, els acompanyants de don Camilo, des de Palma: Ignacio Summers Isern, Fernando Dodero Pérez, Luis Vicens Rufas (tots ells amb el tractament d’Il·lm. Senyor i Cela com a Excel·lentíssim), Antonio Trillo Urquiza, José Balaguer Alonso. I els seus amics de sa Pobla; els metges Miquel Jaume Planes (fill del represaliat i executat Alejandro Jaume), Guillermo Llomppart de la Penya (germà de l’escriptor Josep Maria Llompart), Jaime Gelabert Martorell, Rafael Ramis Ramis, i Antonio Rotger Mateu.

Jaume Gelabert deia guardar un agradable record, d’aquella i altres vetllades, que normalment es prolongaven fins a altes hores de la nit, compartides a sa Pobla amb Cela i els seus amics, així com guarda gelosament una còpia de l’acta notarial mecanografiada que Camilo José Cela Conde reprodueix en el seu llibre “Cela, mi Padre” (Ediciones Temas de Hoy. Madrid) amb un peu que diu literalment, “Aquesta és, probablement, l’única acta notarial que existeix en el món donant fe d’haver menjat rates”. Parlant de l’esmentat llibre i preguntat Jaume Gelabert si havia mantingut algun contacte amb el fill de Cela, va contestar que, “m’hagués encantat, però no he tingut l’oportunitat”.

Així mateix, guarda, Gelabert, una carta manuscrita que l’Acadèmic li va remetre amb data 26 de gener de 1960, amb capçalera de la Reial Acadèmia Espanyola, excusant la seva assistència a una conferència a la qual s’havia compromès ser present. En la mateixa missiva, li recordava que tenien pendent una entrevista referent a un projecte que Cela havia exposat, consistent en la creació a sa Pobla d’un certamen literari basat en les labors del camp pobler, que segons Gelabert no va arribar a realitzar-se, “encara no sé per quines raons, perquè Cela simplement em va dir, Jaime, de moment el deixarem”.