El retorn del ca de bou
La singularitat de les Illes Balears sovint es manifesta per les particularitats tant en flora com en fauna que han donat lloc; una d’aquestes especificitats és la raça del ca de bou, una raça que ha sofert diversos entrebancs al llarg dels segles i que va estar a punt de desaparèixer fa tan sols uns lustres. Benauradament, els esforços duits a terme pel Club Espanyol del Ca de Bou han aconseguit recuperar la raça i que aquesta hagi esdevengut en els darrers anys en tot un símbol de la nostra idiosincràsia -sense desmerèixer ni al ca de bestiar ni al ca rater, grans ambaixadors de les races de cans autòctones-.
Massís.
Les característiques que millor defineixen aquesta espècie -no poden obviar que es tracta d’un animal típic de presa- són el seu aspecte massís, fort i poderós que fan que la seva sola presència ja imposi respecte; de fet, la seva alçada mitjana i el seu caràcter valent i coratjut el converteixen en un animal altament recomanable com a guardià. Malgrat aquesta presència impactant, sol ser un animal tranquil i molt sociable en el tracte amb les persones -especialment en les de casa-.
Una de les característiques que millor defineixen el ca de bou és el seu cap gros i massís, amb una cara molt musculada a causa del desenvolupament dels maxil·lars. El morro sol ser ample i cònic amb una longitud aproximada d’un terç del cap; el nas és sempre negre i té els ulls grossos i ovalats, mentre que les orelles són petites i tirades endarrere. El ca de bou presenta també un coll fort i gros, una mica allargat que dona pas a un cos una mica llarguer, amb un pit ample i ben marcat. La gropa sol ser una mica més alta que la creu, mentre que la cua és més gruixada al començament i es va aprimant cap al final, podent arribar fins als garrons de l’animal. Les extremitats són moderadament curtes -les posteriors més llargues que les anteriors-, fortes i ben musculades; igual que els peus que presenten uns dits força amples.
Per altra banda, la seva pell és gruixada, aferrada al cos -a excepció de les galtes on sol presentar algunes arrugues. I al coll on pot presentar una petita gorga-. Mentre que el seu pèl és curt i aspre al tacte.
Virat, lleonat.
Pel que fa al seu color, els imperants són el virat i el lleonat -tot i que en menor quantitat també n’hi ha de negres-. S’admeten en el seu estàndard algunes taques blanques als peus, pit i morro, sempre que no sobrepassin el trenta per cent de la superfície del cos de l’animal.
Pel que fa al seu caminar, la marxa típica d’aquesta espècie és el trot.
Rei En Jaume.
Tot i que el seu origen no està clar del tot, la majoria d’entesos creu que els avantpassats del ca de bou foren introduïts a Mallorca amb motiu de la conquesta catalana del rei En Jaume i que, posteriorment, foren encreuats amb altres races locals de l’illa o amb cans de grandària considerable duts pels comerciants en els seus vaixells per tal de custodiar-los.
El passat tèrbol d’aquesta raça -sempre mirat des de l’òptica actual- es deu a la seva utilització -documentada des del 1658- en bregues amb bous i amb altres cans com espectacle públic. Amb posterioritat també fou emprat per subjectar i retenir bous ajudant als carnissers a l’hora de sacrificar aquestes bèsties. Pràctiques abandonades completament ara com ara, moment en què aquesta raça únicament es destina a guarda o companyia.
Arxiduc.
La primera descripció morfològica d’aquest animal es deu a l’Arxiduc Lluís Salvador que durant la seva estada a l’illa -i gràcies al seu esperit investigador- es dedicà a estudiar-lo-, sobretot per diferenciar la seva morfologia de la del bulldog francès.
Ara bé, ha estat la tasca duita a terme pel Club Espanyol del Ca de Bou durant els darrers anys la que ha propiciat donar a conèixer els estàndards propis d’aquesta raça. Tot i això, l’any 2012 la Unitat de Races Autòctones del Servei de Millora Agrària i Pesquera (SEMILLA) juntament amb el Club Espanyol del Ca de Bou elaboraren un estudi zoomètric sobre aquesta raça que introduí alguns canvis en els seus estàndards, uns canvis que afectaren sobretot als eixos del crani facial que passaren de “gairebé paral·lels, amb lleugera convergència” a “paral·lels i tendents molt lleugerament a ser divergents”, manifestant el creixent interès en aquesta raça canina.
Sigui com sigui, el manteniment d’aquesta raça és un fet i passa per un bon moment com ho demostren les exposicions i concursos com el d’Alaró, valorant una raça canina que contribueix a donar a conèixer un patrimoni animal que no podem deixar perdre, ja que forma part de la nostra més autèntica manera de ser. És així com el ca de bou ha esdevengut per mèrits propis tot un ambaixador del tarannà balear, molt més enllà de les fronteres insulars de la nostra comunitat.