Ara llegint
El rupit, l’aucell que anuncia l’hivern

El rupit, l’aucell que anuncia l’hivern

Pocs animals hi ha tan característics de l’arribada de l’hivern a la nostra comunitat com el rupit: un aucell d’escasses dimensions que sol arribar a casa nostra a principis de tardor -tot i que actualment ja n’hi ha que hi viuen tot l’any- i que passarà bona part de l’etapa freda de l’any amb nosaltres fins que, un cop arribada la calor, decideixi el retorn al nord d’Europa en una migració prou coneguda des de temps ancestrals.

A banda de la seva presencia estacional, la vistositat del plomatge del rupit, amb la seva taca ataronjada al pit -d’aquí que en algunes zones se l’anomeni pit-roig-, és molt admirada a jardins, horts i olivars de les Illes Balears ja que sol anar acompanyada d’un cant molt especial que fa les delícies de tots aquells que puguin gaudir de la seva presencia.

Una de les principals característiques del rupit (Erithacus rubecula) és la seva especial fisonomia -petit i arrodonit- que juntament amb el seu plomatge el fan bo de reconèixer, fins i tot per a aquells poc avesats al món de l’ornitologia.

El rupit és un aucell de mida petita i forma arrodonida de color marronós per sobre i gris blanquinós per la banda de sota amb una gran taca vermella, sovint ataronjada, que li omple la cara i el pit. Una llegenda britànica parla d’aquesta especial coloració i conta que quan Jesucrist es trobava morint a la creu, un rupit -en aquell moment de color marró- s’hi va acostar i li va cantar just devora l’orella per consolar-lo pel seu dolor; la sang de les ferides de Jesús va tacar el pit del rupit i des de llavors els rupit porten la marca de la sang de Crist al pit.

Els mascles i les femelles no es distingeixen per la seva pigmentació, tot i que sí que ho fan els exemplars joves que són més marronencs  i pigats, sense la taca vermellosa al pit.

El rupit és un ocell insectívor, força beneficiós per al pagès ja que s’alimenta d’insectes, cucs i, durant la tardor, també de fruits i restes d’aliments. De fet, es tracta d’una animal força habituat a conviure amb l’home i sol apropar-se als llocs on aquest està treballant -ja siguin jardins o conreus- amb l’esperança de poder beneficiar-se de cucs i altres animalons que poden aparèixer quan l’home es troba llaurant o realitzant tasques al jardí que propiciïn el moviment de terra.

Es tracta d’un ocell amb un comportament marcadament territorial, tant en el cas dels mascles com en el de les femelles. De fet ja en l’antiguitat fou un ocell que destacà per aquest fet. Zenodot, ja al segle III abans de Crist, afirmava “unicum arbustum haud alit duos erithacus” venint a dir que un únic arbust no pot allotjar dos rupits.

Veure dos rupits junts fora de l’època de zel només pot ser símptoma d’un duel imminent. Tant és així que, quan finalitza l’època de cria -a finals de setembre- la parella se separa i els joves es dispersen, empesos per la pressió territorial que els seus pares exerceixen sobre ells. Precisament la taca roja del pit és emprada com a senyal d’avís, així com el seu cant, de cara a qualsevol desapercebut que hagi gosat penetrar en el seu territori; si persisteix la seva presència, el rupit dominant s’aproparà a l’intrús i adoptarà postures d’amenaça consistents en exhibir tota l’amplada de la seva característica taca roja.

A les acaballes de l’hivern és quan es formen les parelles: llavors el mascle espera en el seu territori l’arribada d’una femella; aquesta, inicialment, roman als límits territorials i emet un tímid cant;  el mascle li contesta i realitza algunes postures d’intimidació com si es tractàs d’un intrús durant uns minuts, alternant  cants i amenaces per part d’ambdós sexes fins que el mascle abandona la seva agressivitat i ambdós recorren conjuntament el territori.

El rupit es troba distribuït per tot el continent europeu, sobretot pel que fa a la regió meridional i occidental del continent on habita tot l’any; essent un aucell migrant quan s’apropa el fred al nord d’Europa i s’instal.la a l’arc mediterrani i nord-oest d’Àfrica, moment en què tradicionalment arriba a la nostra comunitat, sovint aquestes arribades solen ser preludi de l’arribada de l’ocell que cinegèticament és més valorat pels caçadors balears, el tord.

Una de les particularitats del rupit és la seva sociabilitat que, juntament amb la curiositat i l’atreviment, fan que sigui un dels ocells més coneguts i apreciats del món ornitològic balear. Aquestes característiques, juntament amb el seu cant, fan del rupit un vell conegut dels jardins i boscos de les Balears, uns jardins que a causa de l’alt sentit de la territorialitat d’aquest animal solen convertir-se en llars habituals que visiten amb regularitat d’any en any.

La bella estampa d’un rossinyol.

Un xip-xip metàl·lic i sec és la marca d’identitat sonora del rupit, una tonada força melòdica i semblant al del rossinyol. El rupit és, sens dubte, l’ocell que sentirem més fàcilment si sortim a fer una passejada pels boscos durant la tardor i l’hivern. A més, és dels pocs ocells, juntament amb el rossinyol, que podrem escoltar cantar durant la nit.

Les al·lusions al rupit en la cultura popular són molt freqüents i sovint fan referència a les seves reduïdes dimensions i també al seu coratge, fruit del seu caràcter altament territorial.

                “Un rupit dalt d’una mata

                canta i fa s’estufat;

                jo mai havia reparat

                que ets ases duguin corbata”

Les gloses evidencien el caràcter migrador d’aquest ocell, sobretot hivernenc a les Illes Balears, tot i que amb els pas dels anys cada cop és més usual comptar amb poblacions de rupits que romanen tot l’any a casa nostra.

Tradicionalment, ja que avui en dia està prohibida totalment la seva caça, el rupit es caçava amb diferents modalitats: visc, reclam, lloses, garbellets, filats i escopeta; essent un ingredient habitual de plats de caça, sobretot de temporada.

La mentalitat actual molt més protectora envers la biodiversitat animal ha deixat el rupit fora de les llistes d’aucells caçables de les Balears; un fet que permet al rupit poder viure sense el temor de ser caçat i gaudir a plaer de jardins i boscos.

El rupit, per tant, gaudeix, el dia d’avui, d’un estatus protector que el converteix en un dels ocells més valorats en èpoques de fred, ja que el seu cant ens avisa de l’època en què ens trobam, convertint-se així en l’herald que anuncia la fi del bon temps i l’arribada dels rigors de l’hivern.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt