Els fars de Mallorca, bàsics per a la navegació

Des de temps prehistòrics, la navegació ha esdevingut clau pel desplaçament de les persones i per la descoberta de nous territoris. Des dels primitius mètodes d’orientació lligats a l’observació de les referències naturals i de les estrelles s’ha passat al control per satèl·lit i el control per ordinador. Malgrat això, és durant les nits quan la navegació es fa més perillosa, sobretot quan s’està a prop de la costa.

L’home va vèncer aquestes dificultats amb la creació de punts i elements visuals de caire nocturn, primer a traves de fogueres en llocs elevats i posteriorment a traves d’edificis construïts expressament per aquesta funció, els fars.

Pel fet de ser una illa, Mallorca ha estat cruïlla de civilitzacions i cultures. Han estat molts els militars, comerciants, aventurers i viatgers, que han passat per les Balears; tots abans de la invenció de l’aviació, lògicament per mar. Per poder circular i arribar a les nostres costes, els navegants han tingut l’ajuda inestimable dels fars. A l’illa, des del segle XIII tenim presència d’aquests preuats elements patrimonials. Es tracta del Far de Porto Pi, el qual és, juntament amb el far de la Torre d’Hèrcules, el més antic de l’Estat espanyol i segurament un dels més antics de tot el món.

L’estructura d’aquest far està composada per tres cossos superposats conseqüència de les obres d’ampliació que ha sofert al llarg dels segles. Les primeres notícies que tenim d’ell daten del 1300, trobares en el testament del rei Jaume II; malgrat això segurament el cos inferior sigui anterior a aquest any. El far fou profundament reformat als segle XVI i XVII i es va lligar a la construcció del Castell de Sant Carles (1612).

La construcció d’aquest element defensiu va provocar diversos problemes al far, degut a que les detonacions produïdes en disparar els canons del castell es trencaven els vidres de la llanterna i, com a conseqüència, s’apagaven els llantions que constituïen el llum del far. Després de provar de traslladar el llum a la Torre de Senyals, finalment el 1617 la torre de Portopí tornà a acollir el far. Aquest tenia un doble sistema de senyalització, un per banderes i l’altre per llums. El codi de senyals per banderes es va mantenir fins el 1971, quan s’eliminaren els sentinelles, és a dir els encarregats de col·locar les banderes. Es va suprimir a causa del creixement i desenvolupament del port de Palma, a més dels avenços tecnològics en quant a comunicacions radioelèctriques.

El Pla General

A banda d’aquest far, fins al segle XIX Mallorca i les Balears, no gaudiren d’un complet sistema de senyalització i il·luminació marítima. Això fou possible a partir de 1847, quan es va aprovar l’ambiciós “Pla General per a l’Enllumenat Marítim de les Costes i Ports d’Espanya i Illes Adjacents”. En aquest Pla, s’hi projectaren 126 fars distribuïts per la Península, les Illes Balears i el nord d’Àfrica espanyol (els fars canaris van formar part d’un pla a banda elaborat el 1857). Això va suposar la creació d’una xarxa completa de llums costaners i l’organització i manteniment d’aquests elements. Per aquest motiu el 1851 es va crear el Cos de Torrers de Fars, els quals s’haurien d’encarregar a partir d’aquell moment del manteniment i custòdia dels fars.

A partir de llavors es va professionalitzar la tasca dels encarregats dels fars, establint-se un reglament pel qual s’havien de regir. Era un treball dur i solitari que marcava molt a les persones qui el realitzaven. En els inicis d’aquest cos de funcionaris (que a partir de 1932 passà a denominar-se Tècnics Mecànics de Senyals Marítims), els qui aspiraven a ocupar una plaça de torrer havien de passar un temps de  pràctiques en algun i després realitzar l’examen corresponent.

Posteriorment l’ocupació i designació de places es va centralitzar a traves del Centre Tècnic de Senyals Marítims de  Madrid. Com hem dit, era una professió dura, el faroner havia de tenir coneixements de diverses disciplines tècniques com enginyeria, electricitat, fusteria, navegació, meteorologia, primers auxilis i, lògicament, controlar els diferents codis internacionals de senyals i signes per poder-se comunicar amb els vaixells en cas de qualque incident.

La seva funció

La seva principal funció era la de mantenir el llum del far sempre encès durant la nit; a més, tenia la obligació de dur un diari detallat de tots els successos importants que esdevenien en el far. En la majoria dels casos els torrers vivien amb la seva família i, si el far estava molt aïllat, compartien l’espai amb un altre torrer i família, amb els quals es repartien les feines i el manteniment. Aquesta professió tenia molts riscos, el primer venia degut a la pròpia ubicació dels fars, en lloc de difícil accés i terrenys abruptes que no eren gens segurs en moments de temporals. En segon lloc, sovint s’encarregaren d’auxiliar a vaixells i embarcacions que naufragaven davant les seves costes amb el perill que això comportava. I en tercer lloc, degut a l’estructura del far, que el feia susceptible de què un temporal esbucàs la torre.

A les Balears, fins el 1847 sols hi havia 3 fars, tots a Mallorca: el de Portopí, el de la Badia de Palma i el far de Sa Punta Grossa a Sóller. Després de la redacció del Pla d’Enllumenat es va posar en marxa un ambiciós projecte de construcció i dotació de fars i obres portuàries a totes les illes. Es va nomenar a Emili Pou, enginyer en cap de les Balears i el responsable de disseny i construcció d’aquests edificis. La major part dels fars es construïren durant la segona meitat del segle XIX. En un principi utilitzaven làmpades d’oli d’oliva per il·luminar, però posteriorment aquest element fou substituït successivament per la parafina, el petroli, el gas acetilè i l’electricitat.

L’estructura

Pel que fa a la seva estructura, aquesta fou semblant a tots els fars de les illes i de l’Estat. Els fars es composen d’una planta baixa, normalment de planta quadrada, destinada a habitatge dels farers, sala de màquines, despatx, taller i magatzem. I, per una torre a la part superior, de forma cilíndrica, troncocònica o prismàtica, a la part superior de la qual conté la llanterna dins una cambra envidrada. A la majoria de fars espanyols s’aplicà un estil neoclàssic per a la seva construcció, semblant als cànons francesos. A les Illes Balears pràcticament tots segueixen aquest estil, amb l’única excepció a Mallorca del far de Portopí.

A Mallorca es construïren la majoria dels fars, dels quals 14 encara estan en funcionament. A banda del de Portopí, el primer far que es va construir fou el de la Punta Grossa a Sóller. Aquest fou construït el decenni de 1840 a instàncies de l’Ajuntament d’aquella vila, amb la intenció de facilitar l’entrada al port dels navegants, així com millorar-ne la seguretat. En aquest port, l’únic refugi que es pot trobar a la costa septentrional de Mallorca, posteriorment s’hi construïren dos fars més, situats a l’altre extrem de la badia sollerica. El primer d’aquests dos fars fou el de Sa Creu (també anomenat Des Bufador), obra d’Emili Pou i que entrà en funcionament el 1864 amb la intenció de complementar al de la Punta Grossa. Degut a la mala ubicació d’aquest darrer far es va fer necessari canviar-lo d’ubicació; per aquest motiu es construí el 1945 una altra farola uns 13 metres d’altura damunt el terreny.

Altres fars destacats són els tres de Sa Dragonera, destacant-ne el Far de Na Popia. Es va inaugurar el març de 1852 . Va ser construït al punt més alt d’aquesta illa, a 360 metres sobre el nivell del mar i és el de major alçària construït a Espanya. Això va provocar que sovint el llum es veiés envoltat d’unes boirines que en dificultaven la visió. Per aquest motiu es va substituir pels de Tramuntana i cap Llebeig el 1910

Els altres fars de l’illa són el del Cap Blanc, el de Cala Figuera, el de Cabrera (que s’inclou dins el sistema mallorquí), el de Portocolom, el de Capdepera, el de l’illa d’Alcanada, el de la Punta de l’Avançada, el del Cap de Formentor, el de Cala Figuera i el d’Andratx.

 També hi han hagut projectes de fars que mai no van arribar a veure’s materialitzats, com per exemple un far de planta circular per a Sa Mola d’Andratx o un de 4t ordre per a Na Foradada (a l’arxipèlag de Cabrera).

Malgrat això, encara hi són aquests testimonis vius d’una altra època i que ens recorden que vivim en una illa i estam lligats indisociablement al mar.