Els Norats: una història de valor i valors
La història recent de la nostra comunitat és una mostra perfecta dels moviments i corrents de pensament que al llarg del darrer segle capgiraren la suposada “tranquil.litat” dels mallorquins i donaren peu a l’aparició d’històries tan tràgiques i alhora exemplaritzants com la dels “Norats”: dos homes, pare i fill, que varen haver de fugir de casa seva -a Santa Maria- i refugiar-se en les muntanyes dels voltants per la senzilla raó de romandre fidels a uns valors que el Cop d’Estat del 36 considerà abominables i dignes de fer desaparèixer. És, per tant, la història dels “Norats” una història de valor -ja que el coratge fou els que els mantingué units i alerta- i de valors: uns valors que ancorats en el socialisme i comunisme -centrats bàsicament en el reconeixement dels drets dels treballadors i en la lluita contra el caciquisme imperant en la societat mallorquina de l’època- no deixaren en cap moment de defensar malgrat les moltes penalitats que hagueren de patir al llarg de tretze anys d’emboscament.
Com no podia ser d’altra manera -tractant-se d’una història mallorquina i per afegitó santamariera- l’encarregat de posar per escrit la història dels Norats és Mateu Morro Marcé: un dels millors divulgadors de la realitat pagesa de la nostra comunitat i de la història de Santa Maria, en particular. Morro mitjançant un enfilall d’entrevistes a persones que visqueren la realitat dels Norats o que l’han rebuda a través de la llegenda oral basteix un volum que es convertirà ben aviat en un dels referents mallorquins per conèixer com fou la lluita antifranquista durant els anys que seguiren l’alçament feixista. La història dels Norats narrada per Morro és una història que compta amb ritme i un llenguatge directe i amè una realitat que marcà i la vida de molts de mallorquins que per mantenir la fidelitat a uns ideals hagueren de patir una forta repressió i persecució que els obligà a haver-se d’amagar i, finalment, fugir de l’illa estimada per tal de salvar la vida.
Esquerra santamariera
Per marcar algunes fites ineludibles en la història dels Norats -Honorat i Jaume Tries- cal tenir present la seva vinculació esquerrana en la vida local: ambdós lligats al moviment socialista, en el cas de Jaume formant part de les Joventuts Socialistes Unificades i pel que fa a Honorat, anant una mica més enllà, essent membre d’una cèl.lula del partit comunista.
Ambdós personatges mantingueren fortes conviccions pel que fa als drets dels treballadors, la qual cosa els portà a mantenir enfrontaments -sempre dialèctics, ja que no se’ls coneix cap intervenció violenta- amb els seguidors més acèrrims del caciquisme santamarier.
Tant pare com fill formaren part del grup de treballadors locals vinculats al treball de la pedra: els anomenats picadors d’esquerda. Una feina que alternaven amb el conreu d’alguns bocins de terra que havien anat adquirint a força de moltes hores de treball.
La fugida
Pocs dies després de l’alçament del 36 -concretament el 28 de juliol- i després de comprovar que els falangistes locals iniciaven un procés de depuració dels membres més rellevants de l’esquerra de Santa Maria, els Norats decidiren allunyar-se de la societat i iniciar una fugida a les muntanyes dels voltants de la localitat que s’acabà allargant fins al 1949.
L’emboscament dels Norats s’ha de vincular al moment de terror que es començà a viure a Mallorca arran del Cop d’Estat del 36 i al fet que n’Honorat representàs la branca més dura de l’esquerra local: la qual cosa el convertí durant anys en la presa més cobdiciada pels falangistes de la contrada.
Malgrat que amb el pas dels anys els Norats es vegessin obligats a voltar per tota la Serra de Tramuntana -arribant a Lluc o a Calvià, entre d’altres llocs-, el redol on habitaven més sovint era el comprès per les possessions de s’Extremera, es Cabàs, Son Oliver i sa Comuna -tant és així que a Son Oliver hi ha un indret conegut com la cova dels Norats, just damunt la coma des Bous-. La permanència en aquest indret s’explica perquè es troba a prop del llogaret de Baix des Puig on els Norats comptaren amb força amistats que els proporcionaren subministrament i suport.
Entre aquest grup d’amistats cal destacar Can Parró Vell de Baix des Puig -i la figura de madò Aina de Son Punta que no dubtà mai en oferir ajuda als fugitius malgrat la seva viudetat i comptar amb quatre fills-, Josep Salom Vidal “Mafó”, la família bunyolina de Cas Sanat, els Parrons de Can Ricardo o la mestra d’escola de Baix des Puig -entre d’altres-. Aquest grup de gent fou el que permeté que els Norats poguessin sobreviure durant tretze anys amagats, ja que els subministraren aliment, informació, roba i el més necessari per poder sobreviure amagats en la boscúria.
Moltes de les històries vinculades a la figura dels Norats parlen dels seus refugis que sovint es trobaven en llocs elevats des d’on poder atalaiar les batudes organitzades pels falangistes per donar-los caça; tot i això, també es té constància que se solien refugiar en clots amagats a pedregars o en barraques de carboner -amb els quals treballaren conjuntament més d’una vegada-.
Topades
Tot i ser considerats fugitius davant la llei, els Norats no desmostraren cap tipus de violència vers la gent amb qui es toparen al llarg dels tretze anys de fugida: són molts els testimonis que així ho confirmaren, sempre tenint ben present que no havien de dir mai -això sí, sota amenaça- on havien estat avistats.
L’únic cas de violència que es lliga als Norats té a veure amb la mort de Sebastià Capó Massot, fill de l’amo d’es Cabàs. Una mort fruit d’una topada amb els Norats, però que durant molts d’anys no se’ls atribuí, ja que es considerà resultat d’una topada amb caçadors furtius; finalment, hi ha testimonis que afirmen que el mateix Jaume Tries els contà que foren els Norats els causants d’aquesta mort.
Segona Guerra Mundial
Les conseqüències derivades de la fi de la Segona Guerra Mundial i, sobretot, la pervivència del règim franquista després d’aquest enfrontament bèl.lic foren la principal causa que posà fi a l’emboscament dels Norats. La conclusió que les forces aliades no farien res contra Franco fou la causant de la decisió dels Norats d’abandonar el seu emboscament després de tretze anys de sacrifici i penúries i iniciar el camí vers l’exili.
Amb l’ajuda de Ramon Ramis “Mena” i la gent de Can Parró Vell aconseguiren arribar fins a s’Arenal on s’embarcaren en un vaixell que els portà a Alger a finals de 1949 o principis de 1950.
Exili
La vida a l’Alger els deparà algun ensurt en un primer moment -empresonament per passar la frontera il.legalment-, però a poc a poc aconseguiren fer-se un lloc entre els nombrosos refugiats republicans que habitaven l’indret. Tant fou així que Jaume es casà amb Maria Torres, originària de Sant Joan de Lebritja a Eivissa.
El retorn a les Balears s’inicià a través d’Eivissa, l’illa d’on provenia la dona d’en Jaume; fins que s’hi establiren definitivament l’any 1961. En paral.lel a aquestes anades a Eivissa, els Norats retornaren a Mallorca -1956 o 1957- on passada l’etapa de repressió més brutal pogueren visitar amics i familiars sense problemes. Honorat morí a Eivissa el 1981 i Jaume el 2003 envoltats d’amics i familiars després d’haver patit una persecució que els marcà per a tota la vida.
Homenatge
El 15 de maig de 1982 se celebrà a Santa Maria un sentit homenatge als Norats que fou la primera pedra d’un seguit de treballs i entrevistes encaminats a restituir el bon nom d’aquests dos republicans santamariers. Aquesta restitució tengué una fita important dia 8 d’abril de 2017, a Baix des Puig, quan es va fer un homenatge en memòria dels Norats -s’hi instal.là una placa commemorativa- i en reconeixement de tots aquells que els ajudaren.
La història dels Norats posa de manifest els valors democràtics d’una parella d’homes -pare i fill- que no dubtaren en amagar-se i fugir per tal de no haver de retractar-se de les creences que defensaren fins al final de les seves vides; convertint-se per a les generacions futures en tot un referent a tenir present a l’hora de perseverar en la lluita per la democràcia -una lluita a reivindicar tenint sobretot ben present els mals que ens assetgen, en aquest sentit, encara avui en dia.
Fotos: Autor del llibre i editor