Els porxos, més que patrimoni

És innegable que hi ha indrets de la nostra geografia que provoquen un fort impacte en tot aquell que els visita, i molt més encara si es compta amb el privilegi de poder-los viure amb major intensitat formant-ne part, no només per la seva vàlua a nivell paisatgístic sinó també pel seu valor patrimonial que es posa plenament de manifest quan es constata la presència humana al llarg de segles i la capacitat de l’home per dominar una naturalesa que no sempre li posa les coses fàcils.

El Barranc de Biniaraix és un clar exemple d’aquest fet, així com també ho són la presència dels porxos que el poblen i que constaten la presència de l’home en un indret d’una inusitada bellesa, però també d’una complicada orografia que ha posat a prova l’enginy d’infinitat de pagesos a l’hora de conrear uns terrenys sovint condemnats a l’erm per la seva especial disposició.

El Barranc és actualment un dels indrets més visitats de la Mallorca del segle XXI, sobretot pels aficionats al món del senderisme tant d’aquí com visitants, però malgrat aquesta aparença de paradís naturalístic i paisatgístic no ha deixat de ser en cap moment un indret viu on desenes de pagesos lluiten per continuar mantenint aquest espai en actiu duent-hi a terme una activitat agrícola centenària que, tot sigui dit, sovint els posa a prova sobretot a causa d’un tarannà indomable on la natura no es resigna a tenir-hi la darrera paraula.

L’aparició el passat mes de juny del volum “Barranc de Biniaraix. Cent porxos, Cent històries” de Miquel Martorell Ramis posà de bell nou el focus d’atenció literari en un dels indrets “encara paradisíacs” de la nostra comunitat ressaltant la importància de la tasca que l’home ha duit a terme en aquest racó de la vall de Sóller, sense obviar en cap moment el perill que representa per al futur d’aquest indret una normativa excessivament restrictiva que, tot i preservar la bellesa del Barranc, posa en risc la continuïtat de les tasques agrícola-culturals que s’hi han realitzat durant generacions i que, sortosament, han permès la seva supervivència.

Precisament és el propi autor, Miquel Martorell Ramis -actualment també propietari d’un olivar a la zona- qui a la presentació del volum exposa que l’edició d’aquest llibre pretén dur a terme una recuperació d’elements etnològics que expliquin la importància de la presència pagesa a la zona sobretot a partir de les narracions dels protagonistes de la història.

Protagonistes.

Tant és així que l’edició de “Cent porxos, cent històries” es converteix per mèrits propis en tot un homenatge als habitants -no visitants del Barranc de Biniaraix- els coneguts a Sóller com a barranquers. Seran, per tant, els propis barranquers els grans protagonistes d’un volum que es converteix en l’expressió escrita de la memòria viva de centenars de pagesos que al llarg dels segles han aconseguit domar un espai que, per altra banda, sempre s’acaba demostrant certament indòmit.

Anècdotes, històries, coverbos i gloses configuren un llibre que, en definitiva, es presenta com tot un homenatge a una natura sempre poderosa i encisadora, i a uns homes que a base d’esforç i enginy han tractat de domesticar-la, sempre tenint present la seva pròpia petitesa i alhora una actitud perseverant que els han duit a crear l’actual fesomia del Barranc de Biniaraix.

Els porxos són petites construccions que permetien als pagesos poder suportar les inclemències meteorològiques quan es trobaven conreant les seves propietats i es trobaven allunyats dels nuclis de població. L’especial orografia del Barranc de Biniaraix propicià que fossin molts els porxos bastits en aquesta zona per poder donar aixopluc a generacions de pagesos que s’hi trobaven realitzant tasques agrícoles o ramaderes.

Petites dimensions.

Una de les característiques dels porxos -quan els comparam amb el terme casa- són les seves escasses dimensions: en el cas del Barranc els més petits no passen dels quatre metres quadrats mentre que els més grossos no solen passar dels 25; així com la seva funcionalitat, no solen comptar -almenys en els seus orígens- amb gaires comoditats i aquestes estan enfocades bàsicament a oferir cobert als pagesos. Tant és així que un porxo només sol comptar amb una foganya, una taula i algunes cadires així com una llitera i una petita cisterna per abastir d’aigua al seu propietari. Solen comptar amb petits finestrons que faciliten l’entrada d’aire i amb portals baixos, mentre que en les seves teulades no hi manquen els llenyams de pi i les teules, elements que els doten d’una especial arquitectura en plena consonància amb el medi que els envolta. Cal destacar però l’existència d’alguns porxos amb el sòtil de pedra, com el dels carboners o les coves porxo, com la Cova de sa Palla, que solen ser balmes tancades de paret.

Normalment aquests porxos solen estar orientats cap al sud o en direcció al torrent i estan situats en llocs estratègics a cobri de possibles esllavissades -tot i que ja se sap que quan vol la natura és força capriciosa-; a més solen comptar amb el talús de les seves parets, la inclinació dels quals fou utilitzada per garantir la seva durada.

Les dimensions dels porxos així com la llunyania de Sóller -cal tenir present que no és possible l’accés motoritzat al Barranc i que el trajecte s’ha de fer a peu o en bístia- condicionà la temporalitat del seu ús; de fet, els porxos solien ser emprats per tenir cobri en cas d’inclemències meteorològiques o per guardar-hi el material emprat per conrear els terrenys. L’època de l’any en què els porxos eren més emprats era durant la tardor i l’hivern, moment en el qual la temporada d’oliva estava en el seu punt àlgid, així com també ho era de la temporada de caça, sobretot de tord i tudó.

Els canvis socials del darrer mig segle, amb un progressiu abandonament del món pagès, han incidit en un canvi d’ús d’aquests porxos, la majoria dels quals per gaudir del contacte amb la natura i els amics durant els cap de setmana, romanent les tasques pageses relegades a un segon o tercer terme.

Tot i els canvis produïts per la immersió de molts de barranquers en dinàmiques pròpies de la Mallorca turística, és innegable que els porxos del Barranc segueixen tenint una ocupació temporal rellevant, ja que l’estada en un d’aquests habitacles representa -fins i tot, en ple segle XXI- una experiència inoblidable ja que ens introdueix en un ritme de vida on la natura segueix sent qui ho controla tot i les noves tecnologies ocupen un espai irrellevant.

Ara bé, la gran aportació de “Cent porxos, cent històries” rau en el fet d’estar bastit a base d’entrevistes a gent que viu i treballa al Barranc: gent que conserva viva l’autèntica essència d’aquest indret a base de conèixer i reconèixer les històries de cada un dels porxos i racons de l’incomparable Barranc de Biniaraix.

Són entrevistes i converses que vinculen els seus protagonistes amb una terra i una manera de viure que els ha convertit per mèrits propis en barranquers. Tant és així que al llarg d’aquestes narracions el lector es topa de front amb una terminologia a dia d’avui en risc de desaparició, on fonts, mines, pous, sitges, gorgs, traginers i collidores d’oliva basteixen un univers propi que encisa i dota de vida un espai que gairebé és mític.

Llegendes.

Però no només el món lligat a la pagesia s’hi fa present, sinó també un món més llegendari i meravellós, on la presència dels homonets de Colzada que no volien que ningú pujàs al Barranc o la història de l’humanoide de la Font des Verger, que remet a les històries d’extraterrestres a la Serra durant la dècada dels vuitanta, no fan més que augmentar la singularitat i originalitat d’un espai ja per si mateix inclassificable.

La constatació del Barranc com indret on la caça hi era abundant no feu més que incrementar la utilitat d’aquests porxos que esdevingueren el perfecte refugi per a apassionants caceres.

El Barranc compta també amb un indret d’important valor arqueològic, la Cova de ses Alfàbies, una cova d’enterrament prehistòrica de l’Edat de Bronze on més recentment els caçadors hi tenien una bona parada per caçar-hi coloms i tudons i que en l’actualitat encara compta amb una alfàbia per aprofitar l’aigua provinent dels degotissos.

Les històries del Barranc remeten igualment a un passat, no tan llunyà, on pràctiques de caça com la del voltor a dia d’avui serien impensables: devers el 1960 l’ajuntament pagava 500 pessetes per cada voltor mort.

Tot i això, un dels valors impagables d’aquest volum roman en la recopilació de topònims que converteixen el llibre en un autèntic tresor on localitzacions com es Pas de sa Cabra, Can Catí, Cas Carabasser, Can Beia, Can Det, Can Fanasset, s’Aladern, sa Campana o Can Silles basteixen i singularitzen tot un univers barranquer.

La riquesa lèxica de “Cent porxos, cent històries” es complementa amb un glossari que fa referència al vocabulari emprat pels habitants del Barranc, així com amb una recopilació de gloses i cançons referents a aquest lloc que no fa més que incrementar la vàlua de la recerca duita a terme per l’autor per tal de recollir la història viva del Barranc a base de les cançons i gloses que giren al seu voltant.

Un arxiu fotogràfic culmina la present edició, retent així un sentit homenatge als seus protagonistes i a l’esforç que durant generacions han duit a terme per conservar un dels espais màgics de la major de les Illes Balears.

Crida.

Tot i la bellesa de les narracions exposades i de l’autenticitat dels seus protagonistes. Martorell finalitza el llibre amb una crida sobre l’estat actual dels porxos del Barranc. Unes lleis excessivament restrictives pel que fa a la recuperació de porxos posen en una difícil situació de pervivència molts dels porxos que encara existeixen a dia d’avui: de fet, un 15% dels porxos que hi havia al Barranc ja ha desaparegut i un 20% més es troba en risc de desaparició en els propers deu anys si no es canvien les lleis actuals.

Aquesta dramàtica situació podria abocar a la desaparició de bona part del llegat barranquer, ja que la impossibilitat de restaurar aquests porxos abocaria inevitablement a l’abandó dels conreus que facilitaren la seva construcció, abocant al Barranc de Biniaraix vers un futur més que incert sobretot pel que fa a la seva conservació i vitalitat.

Martorell reflexiona sobre aquesta possibilitat remetent a una llum d’esperança focalitzada especialment en el 25% per cent dels actuals barranquers que lluiten, tot i les dificultats, per mantenir viu un espai i un llegat d’una riques incalculable.

Homenatge.

“Cent porxos, cent històries” és tot un homenatge a un sistema de vida lligat a un dels espais més bells de l’illa, un espai que per sobreviure necessita d’unes actuacions tendents a la seva protecció, però també a l’observació de la continuïtat d’unes pràctiques -com l’existència dels porxos- que garanteixin la seva supervivència.

Per perviure.

El Barranc de Biniaraix necessita de l’existència i pervivència dels seus porxos si volem continuar comptant amb un espai viu i no amb un decorat de cartó-pedra només útil per als visitants de pas i no per als seus habitants -els barranquers- que han estat els que han fet possible que arribi en l’estat actual fins a nosaltres.

Una aposta.

Cal una aposta ferma per salvar els porxos del Barranc de Biniaraix i el seu llegat pagès si no volem que esdevinguin el clar exponent de la mort d’un espai en mans de buròcrates que, vetllant per la seva conservació, l’aboquin a una inevitable desaparició.