Els vuitanta-cinc anys de la batalla dels vint dies al Llevant de Mallorca (III)
El reembarcament de les tropes republicanes comandades per Bayo, el 4 de setembre de 1936, segons Antoni Tugores, “no va ser una victòria de García Ruíz i els nacionals, malgrat la propaganda, adulacions i autolloança del comandament mallorquí. El Govern de Madrid, obsessionat a evitar la marxa dels nacionals sobre la capital de l’Estat, conseqüent amb l’article escrit dies abans per Indalecio Prieto, creia que Mallorca no era, en aquells moments, tan valuosa com eren els fronts peninsulars. La intenció del president del Govern José Giral, que havia estat a Manacor el mes d’abril de 1932, juntament amb Indalecio Prieto i el president de la República Niceto Alcalá Zamora, no era una altra que transportar els milers de combatents a Mallorca a Màlaga i altres fronts peninsulars.
Així les coses, el 3 de setembre, Bayo va ser anomenat a bord del creuer Libertat, on s’havia reunit una representació de l’Estat Major de la Marina i del Comitè Central de l’esquadra republicana, integrada per tots els representants dels vaixells de guerra. Sense que li fos concedida, a Bayo, la més mínima oportunitat de replicar, li van lliurar l’ordre d’abandonar l’expedició per escrit, en nom del Govern. L’ordre exigia la retirada immediata de totes les forces aquella mateixa nit.
Conta Bayo en les seves memòries, que per a evitar que l’evacuació de tropes provoqués un desastre dantesc, “on els homes eixelebrats, amotinats, sense control, sense disciplina, sense moral de guerra, renyarien a tirs pels escassos pots que comptàvem, amb la finalitat de poder arribar fora de perill als vaixells de guerra i als de transport de tropes”, va enganyar els seus homes dient-los que es dirigirien cap a Palma, on havien arribat reforços per a conquistar-la.
El reembarcament es va realitzar ordenadament i sense donar pistes a l’adversari, i a les quatre de la matinada havien reembarcat la totalitat dels efectius, si bé, havien quedat escampada molta gent pel camp, per Son Servera, Son Carrió i per lloguerets de Porto Cristo, o adormida amagada darrere una paret. Primer embarcaren els ferits, les dones i els nins, sanitat, intendència… El material de guerra que no era excessivament pesat, també fou embarcat, mentre que el més pesat va ser destruït per equips especialitzats amb la intenció de no deixar res de profit per l’exèrcit nacional. El reembarcament, realitzat ràpidament i ordenadament, va resultar un èxit. Ja a alta mar, Bayo va enviar sengles telegrames al president de la República Manuel Azaña, al president del Govern Francisco Largo Caballero i al ministre de Marina Indalecio Prieto.
Als telegrames, Alberto Bayo posava de manifest la seva disciplina militar dient que «He decidido reembarcar mi columna hacia Barcelona sin ponerme a meditar si es buena o mala medida de Gobierno. Solo haré costar que el enemigo estaba quebrantadísimo y huido hasta tal punto que hemos podido reembarcar toda la columna por la noche terminando a las 9 del día de hoy, 4 de septiembre de 1936, sin haber dejado un solo hombre en tierra. Se han reembarcado hasta las mujeres, niños y hombres naturales del país y que hicieron acto de sumisión al Gobierno legal. Se han reembarcado todos, estoy bien seguro, pues los últimos que quedaban en tierra […] embarcaron conmigo.»
Puntualitza Tugores que «Bayo reconeixia que l’enemic no els va dificultar el reembarcament, i tan sols quan ja havien partit els molestaren el trimotors italians, però sense causar problemes perquè volaven a gran altura, ja que temien els antiaeris del creuer Libertad. L’opinió de Bayo era que si hagués pogut comptar durant tres dies amb els dos vaixells de guerra que anaren a recollir-los, l’illa hagués estat conquerida, ja que, sense l’aviació i amb una tropa inferior en nombre, «siempre hemos vencido, todos los días hemos avanzado; aunque cada loma era un gran combate, jamás retrocedimos un paso […] la desmoralización del frente enemigo era tan grande que siempre estuvo a la defensiva…» Bayo acabava el telegrama dient: «Con el corazón dolorido ante lo que creo un error hijo de la gran distancia de la Península a lo que era nuestro fente, però siempre discipinado y a las órdenes del Gobierno, decidí el reembarque, pero aseguro ante la opinión española que cuando quiera el gobierno actual tomar la isla con algunos elementos de guerra mayores de los que tuvo mi clumna de 4.000 hombres, es solo cuestión de cinco días. Reitero mi adhesión al Gobierno y nuestro ferviente deseo de que seamos empleados pronto en otro frente, pues la moral de mis tropas es elevadísima. Siempre a sus incndicionales órdenes. ¡Viva España! ¡Viva la República!»
Segons Antoni Tugores «Bayo incorre en una llarga sèrie d’inexactituds, per no dir clarament falsedats: la seva columna tenia més de 4.000 homes. Era conscient -llavors més que mai- que en cinc dies seria ben difícil prendre Mallorca. Tampoc era cert que no hagués quedat ningú a terra. Certament amb uns mitjans de comunicació tan rudimentaris com els d’aleshores, tenien un front tan allargat com el que havien anat estirant des de Porto Cristo cap al nord, no era fàcil una evacuació tan modèlica com la realitzada, però dissortadament quedà gent que estava escampada pel camp, per Son Carrió, per llogaerets de Porto Cristo, o simplement, adormit al darrere d’una paret, com un aviador txec que morí l’endemà víctima dels trets de pistola que li va pegar un militar al cementiri vell de Manacor, davant centenars de persones.»
Pel que fa al material de guerra que deixaren a terra les tropes republicanes, Josep Massot i Muntaner, comenta en el seu llibre: «Pocos detalles pintan tan expresivamente la derrota de una fuerza como el material abandonado en su retirada», escriu el coronel Martínez Bande en el seu llibre La invasión de Aragón y el desembarco en Mallorca. I prossegueix Massot, «Bayo assegura que res ni ningú de la seva columna va quedar a les platges de Mallorca: tot va ser destruït, però les llistes del botí dels vencedors son ben eloqüents . Transcriuré sencera la relació del material que va entrar al Parc d’Artilleria, procedent del front de Manacor i Son Servera.»
A la llargallista publicada per Massot, apareixen des de 2 camions blindats, 22 metralladores Hotchkis, 103 canons de respecte de metralladora, 2.709 fussils máuser, 298 machetes, unes cinc mil granades, milers d’unitats de munició diversa… És a dir, tot un gran arsenal.
Segueix comentant Tugores que Bayo havia perdut la partida,«per la manca de decisió dels primers dies, quan ho tenia gairebé tot al seu favor, esperant pacient i ingènuament la rendició dels illencs, havia acabat per pesar-li factura. Potser Bayo -potser també els que havien autoritzat l’operació des de Barcelona- havia subestimat les tropes nacionals i el poder de reacció de l’illa. A la seva arribada a Barcelona, el capità hauria de retre comptes al Comitè Central de Milicies Antifaixistes i el seu màxim representant, l’anarquista García Oliver, en un consell de guerra celebrat el 7 de setembre. Bayo se’n sortí per ben poc, gràcies precisament a Gauner, el mateix que havia realitzat l’informe negatiu de l’operació. I, el que són les coses, una vegada absolt, Alberto Bayo fou reclamat per Indalecio Prieto com a conseller personal.»
«Tants d’anys després -afegeix Tugores- hi ha la sensació que els nacionals -Franco, especialment per haver-hi estat de comandant militar- saberen valorar millor que la República el valor estratègic de Mallorca, que es convertiria en un autèntic porta-avions que emergia enmig de la mar contra tota la costa mediterrània en mans de les forces governamentals. La República, en cap moment -tret d’alguna excepció- valorà la possible conquesta de Mallorca. Potser s’hauria de considerar una altra possibilitat: veure fins a quin punt interessava a Madrid que Mallorca caigués en mans de la Generalitat.»
Després del reembarcament
Embarcats els darrers milicians, allunyades les darreres barcasses que conduïen Bayo i els darrers que havien arribat cap als vaixells que els tornarien a Maó, Barcelona i València, ja no hi havia salvació possible per als que es quedaren enrere deguts a la mala comunicació entre tots els punts del front, fet propiciat per les presses del govern de Madrid o a la mala sort. Petits grups de milicians eixelebrats i confusos en comprovar que els seus ja havien partit, eren caçats fàcilment pels soldats, milicians i carrabiners. Ferrari coincideix amb García Ruiz quan assenyala que «varios centenares de rojos no habían logrado embarcar, comenta Tugores al seu llibre, i ens remet a una nota aclaridora sobre el cas:
La publicació Voz y Voto del dia 26 de setembre de 1936, a les pàgines 1 i 2, signat per Guillem Morey Mora, deia: «Muchos centenarios de aquellos pobres engañados yacen en la arena, sepultados junto al mar. Aquellas trincheras donde nos batimos tan fieramente los treinta compañeros, están llenas de hombres callados». Sobre el mateix cas dels presoners, el comandant Ordovás conta en el diari intern oficial que havia fet un centenar de presoners. El capità Vilanova de l’arma de Cavalleria n’havia fet quatre més.
Afegeix Tugores que «la gran majoria majoria d’aquells presoners de guerra acabarien afusellats en una trinxera cavada per ells mateixos, al llarg de la platja de sa Coma, altres foren morts i enterrats a la platja de Porto Cristo. Una vintena foren traslladats a Manacor, entre ells cinc dones vestides amb una granota blava amb una bracerola de la Creu Roja: «Una veintena de esos prisioneros suben a un autocar y bajo la vigilancia del teniente Sainz con varios carabineros y falangistas a sus órdenes, emprendemos el camino de Manacor […]. ¡Que triste es la derrota! La angustia de aquellos desarropados -caras famélicas, pupilas de mirada extraviada- contrastaba con la ruidosa alegría de los soldados y milicianos que encontrábamos a nuestro paso. Los vencidos, deprimido el ánimo, torturadas sus almas por sentimientos encontrados -era la hora de los remordimientos- asistían con insensibilidad de imbéciles a la natural curiosidad de la gente de los pueblos, que se agolpaba ruidosamente en torno del coche…», escrivia Ferrari Belloch, propagandista, feixista i masó.
Molt s’ha escrit i parlat sobre aquelles milicianes que foren fotografiades al pati de l’Escola Graduada de Manacor, abans o després de ser passejades pel poble; amb el temps s’ha escrit que foren violades brutalment i repetidament per un estol de feixistes sense escrúpols i finalment assassinades. De la resta d’integrants d’aquell grup resulta fàcil suposar-ne el final.
Segons Ferrari, els rojos deixaren a la zona unes cinquanta milicianes, cosa que sembla desproporcionada si es contrasta amb la resta de fonts: «Unas que se habían alistado como enfermeras, otras armadas como milicianas, vestian camisa azul clara con la estrella solitaria en el pecho y pantalones de hombre, que subrayaban y abultaban sus exuberancias.»
Al pròxim capítol tractarem la sort que varen córrer els militars i civils que reembarcaren aquell vespre del 4 de setembre, abandonant Mallorca. I moltes famílies de la comarca, deixant les seves llars i pertinences personals, sense saber quin futur els esperava.