És temps de collir olives
Un dels conreus més tradicionals de l’àrea mediterrània, el de l’olivera, es troba durant aquestes setmanes en el seu període de màxim apogeu ja que és durant els mesos que van d’octubre a gener quan la recollida d’olives s’efectua a la nostra comunitat.
El conreu de l’olivera és, sens dubte, un dels que més ha evolucionat en els darrers decennis passant d’una recol·lecció manual més pròpia de societats preindustrialitzades a uns nous sistemes de recollida on les màquines han anat usurpant posicions al treball humà en benefici de les condicions de vida del pagès.
Tradicionalment és a les poblacions situades a la Serra de Tramuntana on el conreu de l’olivera arrelà de manera massiva a la nostra comunitat; en part perquè era un tipus de conreu que permetia a través de marges poder guanyar terreny a les zones muntanyenques i sembrar-hi oliveres, un arbre que no exigia grans atencions i que produïa oli -l’or líquid- que durant segles constituí la base econòmica d’aquesta zona de l’illa.
L’olivera és un arbre perenne present a tota la regió mediterrània que juntament amb el blat i el raïm constituí la base de l’alimentació dels seus habitants durant segles. És molt freqüent a la nostra comunitat, així com al llevant peninsular i Andalusia, on se’n localitzen les plantacions més extenses. El seu hàbitat són les regions càlides i seques de clima temperat. Mentre les varietats silvestres habiten en terrenys pedregosos, garrigues i formacions del litoral, les varietats de cultiu es planten en grans extensions i també en podem trobar exemplars en parcs i jardins. Talment com està passant a la nostra comunitat on l’olivera està colonitzant àmplies zones del centre i sud de l’illa en substitució de conreus més pròpies d’aquelles contrades com els cereals.
L’olivera presenta de forma molt acusada el fenomen de la contraanyada i té la tendència de manera natural a produir cada dos anys. La producció succeeix lentament i progressiva, però de manera durable entre un i set anys. Aquest és el període d’instal·lació improductiva, la durada del qual es pot doblar en cas de patir una època de sequera. Fins als 35 anys l’arbre es desenvolupa i experimenta un augment progressiu de la producció; entre els 35 i els 150 anys, l’olivera aconsegueix la plena maduresa i la seva producció òptima, i, a partir dels 150 anys, l’arbre envelleix i els seus rendiments són aleatoris.
L’olivera és un conreu propi dels climes mediterranis, caracteritzats per hiverns relativament suaus i estius llargs, càlids i secs. Prefereix les valls arrecerades o les esplanades baixes que no estan exposades als freds intensos. Pot créixer al vessant de les muntanyes orientades al sud. És més sensible al fred que d’altres fruiters com pomeres o pereres, però és més resistent que els cítrics. Com altres arbres, experimenta un enduriment progressiu a partir de la tardor, quan baixen les temperatures.
La recollida d’olives abans era manual i ara mecanitzable amb vibradors individuals o amb grans màquines autopropulsades. Les olives per a oli es cullen a finals de tardor i començament d’hivern. Algunes varietats són collides a mà quan encara són verdes i un cop adobades són consumides com a olives de taula. Tradicionalment a la Serra de Tramuntana la collita d’olives destinades a l’obtenció d’oli es feia a mà amb paners després d’haver estat espolsades -les oliveres- amb canyes, i constituí la base econòmica de molts municipis com Sóller, Fornalutx, Caimari o Pollença.
Aquesta activitat econòmica donà lloc a tota una cultura -avui desapareguda- que influí fins i tot en la manera de parlar, donant lloc a un vocabulari i una filosofia de vida pròpia d’aquesta zona. Fou així com paraules com gallufes -les dones que es llogaven per collir procedents d’altres poblacions com Maria de la Salut o Llubí-, trullada -les olives que s’havien de menester per fer una premsada a les tafones, uns seixanta paners, actualment al voltant de 240 quilos-, solada -l’extensió que abraçava una olivera i on es disposaven les olives en caure de l’arbre-, forana -les zones exteriors de l’olivera on hi havia menys olives-, i d’altres, passaren a millor vida en incorporar-se la mecanització a aquest procés productiu. Una mecanització que fou lenta i gradual, sobretot a la Serra, on la particular orografia del terreny no permetia la incorporació de tractors i maquinària pesada a aquesta recol·lecta.
El pas al món de les màquines donà lloc a l’aparició de nous estris que facilitaren -i molt- la feina de tan dura recol·lecta. Fou així com anaren apareixent les xarxes als olivars que envoltaven les oliveres i les màquines pentinadores que estopejaven les branques i permeteren avançar temps i guanys al pagès.
Amb la nova oleïcultura, que s’ha acabat imposat arreu de la nostra comunitat, no sense ardus debats amb els pagesos més arrelats a l’antigor, s’han introduït nous conceptes pel que fa a recollida de l’oliva. Tal vegada el més important hagi estat el fet de recollir l’oliva encara verda o sense estar del tot madura per tal d’obtenir un oli amb unes característiques organolèptiques clarament superiors que quan es recol·lectava del sòl i l’oliva era excessivament madura.
Aquest canvi de costums no ha impedit que, en arribar els mesos de tardor i hivern, la pagesia mallorquina s’aboqui a la recol·lecció de l’oliva i els olivars cobrin vida de bell nou a la recerca d’una collita que els posarà a l’abast el millor de la seva essència: l’or líquid mallorquí en forma d’oli d’oliva.