Fa cent anys, 16 olivars de Fornalutx es varen desplaçar 300 metres

De 16 al 19 de desembre de 1924, ara fa un segle, Fornalutx es va veure afectat per un fenomen natural d’una magnitud inusitada. L’esllavissada d’Es Marroig, un dels moviments de terres més grans registrats en la història recent a Mallorca, va modificar profundament el paisatge agrari d’una de les àrees més fèrtils del municipi i va deixar una empremta inesborrable en la memòria col·lectiva d’unes persones que avui ja no hi són. Aquest episodi, que implicà més de 73.000 metres quadrats de terres agrícoles, constitueix un cas paradigmàtic dels efectes combinats de les condicions geològiques i climàtiques a la Serra de Tramuntana i sembla haver caigut en l’oblit, malgrat que encara és perfectament visible.

Després de dies de pluges intenses i continuades, la terra al vessant nord de la serra de Montnàber es va començar a esquerdar. La matinada del 17 de desembre, l’esllavissada es va activar completament, arrasant marjades d’oliveres, algunes cases i diversos porxos. Segons els testimonis contemporanis, com l’il·lustre geòleg mallorquí Bartomeu Darder, el moviment va començar de manera progressiva, però ràpidament es va transformar en un flux de terres i pedres que va avançar pendent avall, arribant a un desnivell acumulat de 594 metres. La llengua de terra i pedra que va baixar tenia una amplada màxima de 214 metres i la diferència de nivell entre la capçalera i el peu és de 210 metres.

El recompte inicial de l’espai afectat va ser de 14 quarterades (99.450 metres quadrats). Estudis més recents han revelat que, en realitat, l’esllavissament va afectar una superfície de 73.400 metres quadrats. El volum total de material mobilitzat pel desplaçament s’estima en uns gens menyspreables 625.000 metres cúbics.

La sort, per a nosaltres, va voler que el geòleg Bartomeu Darder aquells dies fos a Mallorca i el dia següent a l’esllavissada es desplaçàs a aquell lloc juntament amb les autoritats, deixant-ne constància en els seus escrits. Darder fa referència a diverses cases desaparegudes, però no n’esmenta el total i fa un relat en el qual descriu la seva experiència davant la immensa esllavissada.

Bartomeu Darder

Bartomeu Darder Pericàs (Palma 1894 – Tarragona 1944) és fill predilecte de Palma, on hi té un carrer en el seu nom. Va morir als 50 anys d’edat en el punt més alt de la seva carrera científica, docent i divulgadora. Va estudiar Veterinària a Saragossa i Madrid i Ciències Naturals, essent deixeble de Santiago Ramón y Cajal.

Ja de ben jove va entrar en contacte amb la geologia, de la mà de Paul Fallot. Va estudiar molt especialment els corriments a les Serres de Llevant i va cartografiar el centre i el llevant de Mallorca. També va estudiar les aigües subterrànies, amb un interès especialment agrícola.

També és conegut per ser un gran divulgador de la ciència geològica i hidrològica, afavorint el contacte entre estudiosos. Precisament amb el solleric Guillem Colom Casasnovas hi va col·laborar activament durant dècades.

Les pèrdues materials

Tornant a l’esllavissada de Fornalutx, els danys materials van ser importants: es calcula que les pèrdues van assolir les 200.000 pessetes de l’època. Propietaris com Bartomeu Ballester Ferrer i el vicari de Fornalutx, Guillem Solivellas, van perdre finques senceres, moltes d’elles entre les més productives en termes d’oliveres.

El nombre de propietaris afectats va ser de 16. Les parcel·les eren majoritàriament de petites dimensions i d’olivar, excepte les de les cotes superiors, que eren d’alzinar.
El moviment va ser relativament lent. Un testimoni que habitava la casa de Can Llegat diu que va tenir temps de desallotjar la casa i d’emportar-se els objectes més valuosos en mula fins a Fornalutx. De fet, Can Llegat no va ser finalment afectat. L’esllavissada va quedar just damunt aquesta finca.

Altres testimonis de l’època varen advertir que feia temps que notaven moviments gairebé imperceptibles en aquella zona i que la gent que més havia freqüentat aquells olivars ja sabien de la inestabilitat del terreny: cada cert temps s’havien de fer reparacions a les cisternes, en les quals hi apareixien cruis, que també compareixien a les cases.

De fet, el dia anterior a l’esllavissada, el dia 16, en aquella zona s’havien vist cruis de més d’un metre al terra i una caseta s’havia esbucat. Era un advertiment del que passaria l’endemà, la pitjor de les tres jornades de moviment.

Oliveres mogudes de lloc

Darder, testimoni directe de l’esdeveniment, va descriure amb detall com els arbres, incloses les oliveres centenàries, van ser arrossegats en la seva totalitat, mantenint-se aparentment intactes durant gran part del moviment, fins que van quedar sepultats per una massa de fang i roques.

El moviment de terres va obstruir torrentons i fonts, que aquells dies havien revengut a causa de la pluja molt intensa que havia afectat la vall, i varen omplir la zona de fang. A més, varen comparèixer noves fonts que, ben aviat, una vegada cessada la precipitació, varen deixar de rajar.

Malgrat la devastació, no es van registrar víctimes humanes gràcies, en part, a l’evacuació ràpida d’algunes famílies. Això, però, no va evitar una gran confusió sobre la reassignació de límits de propietats que, segons els informes, encara genera disputes en l’actualitat.

El moviment de terres es va desencadenar per la saturació dels sediments col·luvials superficials, formats principalment per argiles del Triàsic superior (Keuper), amb una base de molt baixa permeabilitat. Aquest substrat va facilitar el lliscament de la massa de terres quan l’aigua infiltrada va reduir la cohesió dels materials. Les pluges, sumades a una acumulació històrica de tensions en el terreny, van afavorir el col·lapse de grans blocs de roca, que es van desplaçar sobre la superfície de lliscament.

Cent anys després

Un bon coneixedor de la zona és Miquel Gual, que ens ha acompanyat a realitzar una visita a la zona, cent anys després d’aquell desastre geològic. El seu padrí, Miquel Gual Colom “Mayans”, va treballar en diferents tasques de recuperació dels olivars que havien quedat menys afectats. Però, un segle després, d’aquells olivars tan productius no en queda ni rastre.

Gual mostra uns torrentons construïts per l’administració en el perímetre superior i lateral de l’àrea afectada per intentar desviar l’aigua i evitar nous corriments de terra. Aquests enginys no han funcionat mai. “Si passes per aquí després d’un dia de pluja sents perfectament com l’aigua corre per davall els munts de pedra acumulada aquells dies”, explica Gual.

També és ben visible un gran pinar que es va sembrar poc després, amb la intenció que les arrels d’aquells arbres ajudassin a sostenir la terra. Aquest bosc pràcticament centenari, ben espès, és visible des de molts punts de Fornalutx i Sóller i aporta una pista d’on es troba aquest espai.

Gran part d’aquesta superfície no és avui més que un gran munt de pedres, sense ni gota de terra en la que hi pugui créixer vegetació. A la part central hi ha crescut el pinar i a la part inferior hi ha la terra que va baixar aquells tres dies, però ningú no s’ha atrevit a construir-hi nous marges o porxos. A banda i banda de l’esllavissada sí que s’hi conserven els marges i les oliveres més antigues. Però la devastació d’aquell mes de desembre de 1924 encara és ben visible i continuarà essent-ho durant molt més temps.

El fenomen va atreure fa cent anys l’atenció de científics de tota Espanya, i Darder en va liderar l’estudi inicial. Les seves conclusions es van publicar aleshores en premsa i revistes especialitzades, convertint-se en un dels primers exemples de divulgació científica a Mallorca. Darder va destacar l’impacte de les pluges continuades com a factor desencadenant i va advertir sobre la recurrència potencial d’esdeveniments similars en zones amb característiques geològiques semblants.

La premsa de l’època

El setmanari “Sóller”, en canvi, dies després del succeït, va criticar que diversos mitjans de comunicació de Palma haguessin exagerat les conseqüències de l’enfonsament i haguessin fet “rodar la bolla” fins fora de Mallorca, on encara es va exagerar més. Així, acusaven la premsa generalista d’haver generat alarma a fornalutxencs i sollerics emigrats amb titulars com “L’enfonsament de Mallorca”, “La mar devora” o “Una catàstrofe amenaça Mallorca”.

Avui en dia, l’esllavissada d’Es Marroig de 1924 continua essent objecte d’estudi, tant per la seva magnitud com per la precisió amb què es va documentar. Aquest esdeveniment ens recorda la fragilitat del territori de la Serra de Tramuntana davant fenòmens naturals, però també el valor de la ciència per comprendre i mitigar els riscos geològics, especialment per a les persones.

EL RELAT DE BARTOMEU DARDER DE 1925

“El sitio del accidente está a unos 520 m. sobre el nivel del mar: es decir, próximo ya a la base del cortado; el sitio es conocido con el nombre de Es Marroigs, y está a unos siete kilómetros de Sóller, siguiendo el camino del Puig Mayor, por Bonnáber; con el nombre antedicho, se comprenden gran número de pequeñas fincas, que pertenecen a 16 propietarios distintos, y todas ellas eran espléndidos olivares, a excepción de la parte más elevada, en que había encinares.

Según parece, en esta zona se habían podido observar ligeros movimientos de tierra en ocasión de grandes y continuadas lluvias, que dieron lugar una vez a que se vaciaran algunas cisternas y hasta a la formación de grietas en el suelo. Este año pasado, las lluvias de diciembre en esta comarca fueron copiosísimas y de muchos días de duración, y el 16 de diciembre, uno de los propietarios, don Bartolomé Ballester, al visitar la finca observó la existencia, en las zonas de derrubios más finos, de grietas de más de medio metro de anchura por varios metros de longitud, y de profundidad muy grande; su casa aparecía semidestruída. Al día siguiente, 17 de diciembre, a primera hora de la madrugada, el movimiento se acentuó; gran parte de la masa de derrubios, arrastrando parte de las arcillas irisadas en que se hallaban éstos asentados, se deslizaba, pendiente abajo hasta el fondo del valle.

El movimiento empezó en la parte superior al camino de Bonnáber, separándose una parte del cono de derrubios; la masa de tierras, al precipitarse pendiente abajo, producía la obstrucción de los arroyos que las lluvias habían determinado, y sus aguas, junto con las de algunos filetes acuíferos que la ruptura del terreno había puesto al descubierto, produjeron un barro espantoso, y las aguas fangosas se deslizaban sobre aquella masa de tierra, lodo, peñascos colosales y los restos de olivos, que se tronchaban como simples cañas al choque de los peñascos que se deslizaban; las casas desaparecieron en absoluto, no quedando otro vestigio de ellas que alguna viga suelta o restos de los objetos; como dato curioso, diremos que en nuestra presencia fue encontrado un despertador en marcha y una escopeta cortada en dos pedazos, hallados a más de 15 m. de distancia el uno del otro.

Es indudable que el movimiento empezó por transporte, al que siguió luego un hundimiento; de manera que en las primeras horas los árboles se mantenían intactos; nosotros vimos una encina que de esta forma había descendido, junto con los terrenos en que estaba plantada, cerca de un centenar de metros; de los bancales no quedó ni rastro. El hundimiento vertical de los terrenos alcanzó a unos 20 m. en el sitio máximo, es decir, hacia el NE.

La rápida pendiente de la ladera ha motivado que el desastre se extendiera a zonas inferiores, pues las aguas, al arrastrar la masa de tierras y piedras, han originado que ésta sepultase numerosos terrenos, destruyendo sus bancales y sepultando sus olivos.
n El descenso de los terrenos duró todo el día 17, en que se deslizaron unos 250 m.; pero, felizmente, el mismo día 17 dejó de llover, y el 18 ya sólo se deslizó unos 60 m. más, y poco a poco el terreno fue asentándose definitivamente”.