Gaudint del camí de Portocolom a Cala Murada

Porto Colom és considerat com el millor port natural del sud-est de Mallorca. Les seves aigües tranquil·les i protegides no tenen rival a les costes de Llevant. Anomenat com es Port per molts felanitxers, municipi al qual pertany, des dels anys seixanta ha esdevingut un cotitzat lloc d’estiueig per locals i visitants forans. La proposta d’avui discorre per la costa fent un vuit gegantí que ens portarà del Far als afores de Cala Murada, passant pel punt central de S’Algar, amb una constant presència de la mar i la garriga que la confronta.

L’itinerari és circular amb inici i final a Es Riuetó, a la zona de S’Amarador. El terreny recorre principalment la costa amb una incursió per l’interior, enmig d’una garriga salvatge plena de plantes aromàtiques. No trobarem indicacions, però gairebé sempre trobarem sender marcat amb fites o tirany clar. L’asfalt ens castigarà en la part inicial del recorregut. Després trescarem per plataformes rocoses, violentament carstificades, al costat d’aquest ecosistema vegetal que és la garriga. Penya-segats i puntals es desplomen cap a la mar El desnivell és escàs, amb el punt més alt situat als quaranta o cinquanta metres sobre la mar. La dificultat és baixa i disposa de punts a on acurçar l’itinerari en cas de necessitat. Apte per a tots els públics. Ajudau-vos d’un bon mapa que us resoldrà els dubtes que puguin sortir. No hi ha punts de proveïment d’aigua fiables. Hi ha diversos llocs a on poder gaudir d’un bany si així ho voleu.

Recordeu anar amb atenció, alerteu amb els menuts i majors, mesureu les vostres forces i, sempre, consulteu la previsió meteorològica. A l’estiu les temperatures poden ser implacables amb les vostres forces. Si hi ha vent, us castigarà a la vorera de mar i farà penosa l’experiència.

Es Riuetó

Un dels llocs més característics de Portocolom, que encara conserva el seu encant mariner i el seu aire tradicional d’antany: És Riuetó. Un pantalà amb l’estructura històrica de port. Amb un front d’edificacions típiques de poble pesquer, casetes entre mitgeres de diversos colors que conformen una de les estampes més pintoresques i fotografiades. D’aquí arranca el carrer del Far que hem de començar a seguir per un camí amb trams construïts en fusta. Deixem a l’esquerra la garriga del Tancat de Sa Torre i a la banda de mar petits arenals emmarcats per les torres de l’església del Carme i els pins de la plaça de Sant Jaume. El caminet de fusta s’acaba al costat de Sa Punta des Babó, una mica abans de l’Arenal dels Ases. Un carrer en direcció nord ens conduirà sota l’ombra dels pins a S’Arenal dels Homes, una ampla platja als peus d’un bosquet que el separa d’una zona coneguda com a S’Arenal de Ses Dones. Ambdós topònims són testimonis fossilitzats de la discriminació de gènere, una de les xacres de la nostra societat. Observareu la diferència en espai entre un lloc i l’altre.

Ara continuem en lleuger ascens deixant a banda i banda xalets i cases d’estiu. Algunes mostres de l’activitat d’extracció de pedra són encara evident en els caires a cordell d’algunes zones riques en pedra arenisca.

Far de Portocolom

Lentament, el buc de les cases del faroner i la torre que suporta la llanterna del Far és fan evident. Es troba a l’anomenada com a Punta de Ses Crestes, a l’extrem sud-est de la petita badia de Portocolom. Visible des de totes les cases del lloc, un petit faralló als peus de la costa protegeix un desembarcador que fent servir l’anomenada com a l’Escalera des Faroner, permetia accedir a la instal·lació per mar. Avui en dia Port de les Balears té tancat amb pany i forrellat aquest indret privant a la ciutadania de gaudir d’un espai privilegiat. Coses de les institucions públiques que entenen que la millor forma de gestionar és la prohibició.

Aquest senyal marítim va emetre la seva primera llum el 1863 després d’iniciar-se les obres el 1861. Fins ben entrat el segle XX, el 1965, no es va electrificar. Cada vegada que es produïa en la rodalia del far una situació de perill per a una embarcació, els faroners hissaven una bandera blanca i feien sonar un caragol de mar o “trompa de mar” per a avisar als carabiners del port. Els registres certifiquen la intervenció decisiva en el salvament de diverses embarcacions i les seves tripulacions i passatgers. El 6 de novembre de 1937, en plena guerra civil, es va produir l’ocupació militar del far per part d’un destacament amb militars alemanys. Mai es va saber amb certesa la natura de la seva missió.

Tancat de Sa Torre

Ara agafem el carrer de la ciutat de Seta amb una aturada al darrer solar abans d’iniciar-se les construccions sobre la costa. Ens endinsarem fins a arribar a la paret que tanca el Far per gaudir d’una més que bona vista sobre el conjunt. Ara ens toca caminar pel carrer en direcció nord com més aviat millor fins a deixar enrere les construccions i tornar a caminar a veïnat de la costa a prop de Sa Tenassa de Sa Cova Gran. De nou tenim visió sobre la mar i anem progressant per una mica de tirany obert per caminants anteriors. En el nostre caminar observarem com, de forma gairebé increïble, algunes de les parets properes a la mar han estat treballades per obtenir marès guanyant-se el topònim de Sa Cova de Ses Pedreres. Arribarem a una rotonda de què parteixen alguns camins a veïnat de la costa. Triarem el més proper a l’aigua per transitar per un paisatge entre la pedra grisa i la garriga. Un seguit de munts de pedres no ens deixaran perdre. Les Cales de Manacor i Porto Cristo dibuixen una línia blanca entre la terra i el cel. Tot el terreny de la banda de terra és conegut com a Es Tancat de Sa Torre en record de la destruïda torre de guaita erigida a final del segle XVI. L’any 1571, encara no acabada, ja funcionava com vigilant les costes felanitxeres.

Hi ha documentació a on es recull que es duien a terme tasques de vigilància des d’aquest lloc en èpoques anteriors. La torre va ser manada construir el 1570. L’any següent, malgrat estar encara sense acabar, es té constància documental del seu funcionament. El polifacètic Joan Baptista Binimelis la descriu amb porta d’accés i finestra cap a llevant, a més d’aljub i habitació pels torrers. Aquesta torre formava part del sistema defensiu costaner de l’illa de Mallorca, enllaçant amb les torres de Porto Cristo, al nord, i cala Llonga, al sud. El 1919 va ser derruïda, restant tan sols les últimes filades de carreus de la construcció que no superen el metre d’alçada.

S’Algar

De mica en mica el caminoi gira cap a l’esquerra i una petita badia es dibuixa obrint-se a Llevant. La petita península de la Punta de Sa Galer oculta al seu inici una casamata o niu de metralladores que a través de les seves obertures a tramuntana i ponent defensava aquesta costa. Cal recordar que pocs kilòmetres més al nord –a Porto Cristo- va tenir lloc el fracassat desembarcament de les tropes lleials a la República l’agost de 1936.

Avui en dia aquest Racó de S’Algar s’ha convertit, encara no tenir massa arena, en un lloc popular per gaudir de les netes aigües de la mar. Nosaltres ens dirigirem a una paret situada una mica més enllà de la polsosa pista per superar un portell obert.

Pel camí de Ronda

És així com coneixem les sendes costaneres que utilitzaven Carrabiners i Guàrdia Civil en la feina de control del contraban. Aquest que iniciarem enllaçava amb Porto Cristo i, avui en dia, es veu tallat i interromput per les edificacions turístiques de Cala Murada.

Superat el portell agafem el camí cap a l’esquerra en direcció nord. Anem seguint la referència de la partió de la finca de Sa Punta que s’estén cap a Ponent. Algunes construccions ens indicaran l’activitat d’aquestes, avui en dia, abandonades terres convertides en garrigues bellíssimes. Barraques de pastor, parets derruïdes… fins i tot un forn de calç amb restes de la darrera fornada a l’altre costat del camí.

Elevant la mirada per damunt dels ullastres, cap a l’interior de l’Illa, destriarem el retallat perfil de les petites serralades litorals amb les muntanyes de Santueri i de Sant Salvador, les més importants crestes de l’àrea de Migjorn. Una paret ben dreta amb un portell mig esbucat és el signe que hem canviat de municipi entrant a Manacor. Aquesta demarcació ha generat el topònim de Partions Noves. N’anem atracant a les cases de Cala Murada tot desembocant en el carrer de Lisboa després de superar la paret que marcava l’antiga línia divisòria entre Manacor i Felanitx que rep, lògicament, el nom de Partions Velles. Girem pel carrer a mà dreta i a poc més de 100 metres ens tornem a internar en la garriga per un caminoi a la dreta, superem la partió i ens encaminem cap a la costa.

Pel camí de Sa Costa

A partir d’aquí la tirada esdevé una balconada sobre la mar, amable, però en la que cal parar atenció per evitar alguna mala passa que ens pugui espenyar aquesta vista esplèndida. Sempre a una distància prudent. Just abans d’arribar a la paret de Ses Partions Noves podrem observar l’entrada a la cavitat de Es Secret des Moix situada a uns vuit metres de la mar i orientada al sud. La caminada continuarà fins que observarem de nou Es Racó de S’Algar al qual baixarem pel coster rocós de Es Llisar des del Penyal Roig.

Arribats a S’Algar just ens quedarà agafar l’ampla pista i dirigir-nos cap al punt d’inici. Les extenses terres de Es Camp Roig ens cobriran el costat dret mentre les edificacions de Porto Colom s’apoderen de la perspectiva.

Temps aproximat unes 4 hores i mitja

Referències

MASCARO-PASARIUS, Mapa General de Mallorca

Diccionari Alcover-Moll

Mapa Alpina – Pla de Mallorca – Costes de Llevant i Migjorn

Web ajuntament de Felanitx

La ciutat francesa de Sète i Mallorca

En la part inicial del camí hem recorregut el carrer de la ciutat de Seta. Aquesta és la forma com denominem a Mallorca a la ciutat portuària francesa de Sète. Per què aquest homenatge a una petita ciutat costanera de no més enllà de 40.000 habitants?

Sète es troba a tot just 30 quilòmetres de Montpeller, històrica població que va formar part del Regne de Mallorca, amb el Rosselló, entre els segles XIII i XIV i durant el XIX va destacar per la seva relació comercial amb Sóller i Portocolom.

La relació amb Mallorca comença amb el rei Jaume I. El 17 d’agost de 1231 va concedir a la ciutat de Montpeller, el domini de la costa entre Sète i Aigües Mortes per tal de fomentar la navegació i el trànsit de mercaderies entre els seus dominis a la Catalunya del Nord i la recentment conquerida Mallorca. Va ser la porta d’entrada a la part continental del regne privatiu de Mallorca fins al XIV. Però aquesta relació històrica amb la balear major no és la que commemora el carrer de Portocolom.

Al segle XIX Sóller va tenir una forta relació comercial amb aquest port que es va ampliar a Portocolom més endavant. El port francès era, i encara ho és avui en dia, el principal moll dedicat al comerç de vi. Gràcies a l’extensió de la plaga de la fil·loxera a França -i a la resta del continent europeu- Mallorca i Felanitx particularment activaren la seva indústria d’elaboració de vins per exportar al país gal. Quelcom semblant a un boom econòmic va propulsar el comerç i la indústria de tota la comarca. Els vaixells carregaven els bocois, botes i tonells plens de vi a les seves bodegues. Drassanes, navilieres i tota casta d’indústries auxiliars feren eclosió. Vapors, xabecs, polacres, bergantins… i tota casta d’embarcacions navegaven entre les dues ciutats. Tot es va acabar i desaparèixer amb l’arribada de la plaga a Mallorca. Entre una cosa i altra aquesta situació va abastar des de 1865 fins al 1890.

Hi ha hagut alguns intents en el present segle XXI per reactivar aquestes línies, ara des d’altres ports, que han tingut un èxit escàs.