Flor d’ametler i tons grisos de febrer de Moscari a Binibona

Un dissabte de febrer, ennuvolat i grisós sortim a caminar a veure horitzó. La pandèmia ens ha empès a cercar estones a l’aire lliure, com a forma d’oci. I ens ha agradat. El turisme petit, el turisme familiar accessible a tothom, sense grans metes i ni reptes, simplement compartir el camí.

Així decidim voltar des de Sa Pobla, cap a Campanet pel camí que uneix aquest municipi amb l’ermita. I agafam després, sempre per camins i carreteres secundàries cap a Moscari.

Aparcam al centre moscarienc just devora la plaça al costat de Can Calco, i ens disposam a passar una estona, no molts quilòmetres però sí gran paisatge. Sembla que vol plovisquejar. El bon dia no hi manca entre gent que no es coneix, però que alhora respira mallorquinitat. I es practica amb tothom, estrangers mallorquinitzats que han descobert la bellesa de les escultures en oliveres centenàries que arrelen al peu de la Serra de tramuntana.

I així enfilam, tranquil·lament aturant-nos a tots els racons que trobam que el nostre mòbil pot recollir i després compartir amb el lector. Passam per davant l’església per a la casa de cultura, racons de cases amb un abeurador, cases restaurades, altres en procés, fins i tot galls i gallines. Però sobretot el paisatge que cap a la muntanya ens duu per terres amb ametllerar, garroves, qualque alzina i les oliveres.

Arribam a la bifurcació de la ruta cicloturista cap a Campanet, la ruta cap a Selva i Caimari. La creuam i anem per un camí més estret però ple de bellesa, cap a Binibona. Hi ha trossos on el silenci és més palès només assaborit amb el contrast del cant d’ocells amagats entre les flors d’ametler que posen banda sonora al dissabte sense sol. Cau alguna gota, i  ni ens hem adonat que tira a tira, les pedres de les finques són les que ens recorden a Lluc, Mortitx, la Serra. I les oliveres s’alcen més esponeroses per antigues. Les parets de marge estrenyen el camí i alguna família sencera, amb patinet inclòs, ens saluda. També han decidit caminar. Tres oques miren com passa el temps. I així, com qui no vol, xerrant dela setmana, trobant solució a problemes insolucionablesarribam a Binibona. Una altra famíla, amb els seus petits, i el menjar per fer el pic nic arriba a peu des de Caimari fins a Binibona.

Famílies que comparteixen converses de dissabte. No escatimen el Bon dia. I ens duim la foto del carrer del Carme. Can Furiós, Can Beneït, els Albellons, punt de confluència de l’agroturisme a Binibona. Amb estat natural.

Un glop d’aigua, fotografia del mapa de Binibona i pel camí de Tornada cap a Moscari. Algunes gotes que cauen, al migdia, però la tornada sempre és més ràpida…de baixada. La mirada és diferent i els marges del camí, les herbes, les oliveres, els ametlers. Les finques tancades, tot és diferent, sembla, encara que és el mateix camí.

Es divisa el campanarmoscarienc. Arribarem a fer l’aperitiu. I ens aturam a la Plaça Major de Moscari amb la vista posada a la casa de na Margalida Ferrera. I amb uns beures al bar de sa Plaça…. on, gairebé per art de màgia, compareix en Tomeu, qui regenta el bar-restaurant. Sempre per a nosaltres Tomeu des Canyar, Alcúdia ens uneix. Visitam l’interior del bar, al pati a l’escletxa es veu Campanet, i ens observa una de les cares d’escultures del passat de Jaume Poma.

Encisant és trobar-te persones com en Tomeu, com si la conversa la continuéssim, senzillament, on la deixàrem fa anys. Ens comenta el so del piano den Pedro i la casa de la mare, Margalida Ferrera, on ell hi va néixer. A Moscari a sa Plaça Major. Saps que ho és d’agradable trobar-te persones, que malgrat les necessitats, les circumstàncies, el temps, mantenen els seus principis, on tot hosupera la força de ser present i de  mantenir els records. Una caminada que passa a l’arxiu de la memòria.