La fascinant i llegendària història de la patata

Fa dècades, quan corrien aquests primers dies del mes de maig, sa Pobla, estava tota bolcada i capficada en un tragí complicat d’explicar i de comprendre avui en dia. Havia encetat el mes de maig i amb ell havia esclatat la frenètica tasca de l’exportació de la patata poblera a Londres.

Els temps canvien i els costums també. Canvien les tasques i la seva manera de realitzar-les. Per això, de tant en tant, és gratificant donar una ullada cap enrere per recordar com els nostres avantpassats, amb molts més esforços, sacrificis i vessant moltes més gotes de suor, començaren a llaurar el present d’un poble que en temps de fam va ser el rebost de Mallorca, i que va viure uns esplendorosos anys de benestar econòmic i social aconseguit amb l’esforç de tots i totes, marjalers i menestrals, remant amb una mateixa direcció a la recerca de nous i prometedors horitzons.

Abans de la seva declaració com a vila reial pel Rei en Jaume II, l’any 1300, “La Pobla de Huyalfaz” ja vivia de l’agricultura, dels primitius conreus de les seves terres que el llarg dels segles han anat evolucionant en tots els aspectes fins a arribar a l’agricultura rendible i moderna dels darrers cinquanta anys del segle passat, fins avui.

Un dels conreus, però que més ha arrelat dins les terres de les marjals pobleres, és com tothom bé sap, la patata. I de la patata, dels seus orígens, de la seva llarga història i de la seva perllongada presència a les terres de la vila de sa Pobla, intentaré esbrinar a aquestes pàgines de FORA VILA, la fascinant i llegendària història. Des dels seus mil·lenaris orígens, fins a la seva arriba als fogons com a preuat producte alimentari a tot el món.

Definició i orígens de la patata

La patatera Solanum tuberosum es descriu com una planta de la família de les solanàcies, de cicle anual, originària d’Amèrica del Sud, on creix silvestre a la regió muntanyenca dels Andes. D’aquesta planta es coneixen centenars de varietats; unes adaptables a altes temperatures i altres a suportar les gelades de les altures.

La patatera, que es conrea pel seu tubercle comestible i nutricional, va ser importada a Espanya pels conqueridors hispans que la van descobrir al Perú, per oferir-la al rei Felip II com a planta exòtica, d’una tija d’uns 40 a 60 centímetres, de fulles pubescents, pinnatipartides i peciolades, de petita flor blanca o morada, segons la varietat. Una planta que, en conjunt, ofereix unes singulars característiques ornamentals. Felip II obsequiaria, al papa Pau VI i al seu sogre Enric II, rei de França, amb alguns tubercles d’aquella novetat exòtica perquè els conreessin en els seus jardins, ja que es desconeixien les qualitats alimentàries del seu fruit.
   
Segueix explicant la història, amb certs tints de llegenda, que l’any 1777 el farmacèutic francès Antoin Agustín Parmentier, va aconseguir que es prestés atenció al cultiu de la patata, convidant insistentment al rei de França Lluís XIV a què visités l’ufanós i esponerós jardí de patatateres que creixia al seu hort, voltat per una tanca espinosa perquè no li robessin les plantes. Hàbil estratagema, la de Parmentier, per fer creure que la patata era útil a l’home quan la veien tan gelosament protegida. I es diu que va ser immens el goig del farmacèutic quan es va adonar que li robaven les patates del seu hort. Des de llavors, la humanitat es va acostumar a consumir el, avui, tan preuat tubercle a tot el món.

Són moltes i diverses les històries que s’han escrit sobre l’origen d’aquesta planta de la família de les solanàcies i el seu descobriment per part de l’home, fins que arribés a considerar-se comestible i alimentari el fruit que produeix; el seu tubercle.

Entre els molts investigadors i historiadors que s’han interessat pel tema, bé és cert que hi ha veritable coincidència en considerar-la oriünda dels Andes xilens i peruans i que es va conrear de forma organitzada en el segle VII a J.C. a les àrees muntanyenques on no creixia el blat de moro, que era el principal aliment dels Incas.

La seva arribada a Espanya i a Mallorca
   
Diu el gastrònom, membre de la Societat Gastronòmica Fonseca, Jorge Fernández Nogueira, en un apassionant treball històric sobre la patata, que malgrat que l’explorador Carlos Giménez de Quesada, la descobrís en 1537, la planta no apareix documentada a Espanya fins a l’any 1570. Les primeres patates, procedents del Perú, arribarien al nostre país per allà 1550 de mans del conqueridor sevillà, cronista i historiador del món andí, Pedro Cieza de León, que les va presentar al rei Carles I, i alguns exemplars van ser enviats al papa Juli II, com exòtica planta ornamental que va florir en els jardins de Roma molts anys abans que el seu tubercle subterrani fos considerat comestible.

Una altra versió apunta al fet que les primeres patates de cultiu que aparegueren a Europa, des d’on, llavors es dispersaren per moltes altres parts del món, foren registrades a Canàries, on se les nomena “papas”, com a altres països sud-americans, l’any 1567. I afegeix, aquest estudi, que durant anys, els investigadors han debatut sobre el lloc de naixement de la patata europea. Mentre uns científics defensen la hipòtesi que aquestes races natives són originàries dels Andes, altres creuen que la seva introducció va arribar procedent de Xile, si bé hi ha moltes línies d’evidències que recolzen ambdues hipòtesis. La teoria de la procedència andina neix de la creença de què les races natives de Canàries són d’origen exclusivament andí.

I va ser durant el segle XVIII quan la seva producció es va estendre de forma massiva arreu del nostre país. D’Espanya, la planta va passar a Portugal, Itàlia i França, per arribar a les illes britàniques el 1586 i en 1610 a Holanda, sempre com a planta ornamental, fins que aviat comencés, amb recel, el seu tímid consum entre les classes més pobres, empesos per la fam patida a conseqüència de l’epidèmia que va devorar als castanyers d’Europa, quan el seu fruit constituïa l’aliment bàsic de la població d’aquella època. Però seguien sorgint debats pels dubtes que es generaven sobre les propietats alimentàries del tubercle. Mentre uns li atribuïen propietats medicinals i afrodisíaques, uns altres la culpaven de ser causant d’algunes malalties, entre elles la lepra, basats en la creença que les plantes pertanyents a la família de les solanàcies, com ho és també el tabac, tenen components verinosos. Això va fer que durant molts anys, la patata romangués apartada de les cuines i taules europees.

Pel que, sí, coincideixen els investigadors és en el fet que fos el farmacèutic francès Antonio Augusto Parmentier, qui la va donar a conèixer com a comestible a tota França, en un gest d’agraïment en sobreviure, gràcies a ella, quan va ser fet presoner pels prussians, afirmant que la patata havia salvat de morir de fam a milers de companys de presó.

La patata, fins llavors desconeguda a la nostra illa com a aliment, arribaria a Mallorca per al seu cultiu, concretament a les terres de l’Albufera abans de la seva dessecació, a mitjan segle XIX, procedent de Menorca, on l’havien introduït els anglesos durant la seva ocupació de l’illa, propagant-se ràpidament la seva producció, segons es comenta en el llibre “Sa Pobla. La Gent, el Medi, la Història”, editat per l’Ajuntament sa Pobla (novembre 2003). I afegeix que l’any 1816 la Capitania General oferia un premi al millor agricultor de patates de sa Pobla i Alcúdia amb l’objectiu de promoure el seu cultiu a la comarca.