La llagosta: la reina de la mar i de la taula

Les 4’ 45h de la matinada de fa ja més d’una dècada. Al moll de pescadors del Port de Sóller, els patrons “Lilí”, pare i fill, el llaüt “Sparus”, el fotògraf Pep Vicens i jo mateix, cronista del dia, ens preparem per sortir a veure què podem robar a la mar. L’objectiu és tornar amb un grapat de quilograms de llagostes, llagostes que acabaran als restaurants o a les pedres de les peixateries.

Ja fa més d’un mes que s’ha aixecat la veda i ens queda fins a dia 31 d’agost. Després els pescadors canviaran els tremalls  i es posaran a pescar les llampugues. Després vendrà l’hivern, els temporals, els dies sense poder sortir a pescar, el palangre perdut o la xarxa rompuda, la manca de peix, els ingressos baixos i les mateixes despeses. La vida dels pescadors és complicada, com la de tothom, o potser una mica més, però l’han triada ells i se senten orgullosos d’ella, i al mateix temps satisfets del que fan.

L’estranya tripulació d’avui ja es troba preparada per fer-se a la mar. El vell motor dièsel comença a remugar i a escopir glopades de fum mesclades amb aigua. Reculem i sortim del moll enfilant cap a la bocana del port amb els llums de l’enllumenat públic que solquen les tranquil·les aigües de la badia a punt de rompre l’alba.

Es fa de dia.

Voltam el Far de la Creu i posem rumb a Gregal. Les primeres clarors de l’alba compareixen per darrere el Cap de Formentor, una llum vermellenca indica que el sol comença a guaitar. La costa de cada cop la trobem més lluny, però de cada instant es troba més il·luminada.

Ens trobem a l’altura de Cala Tuent a unes tres milles de la costa. Ara ja s’ha fet de dia i lluny podem veure la surada de la primera xarxa. Un artefacte compost per una gran boia vermella amb un pal de més d’un metre d’alçada coronat per dues matrícules de cotxe en forma d’ix que ens faciliten la localització de la xarxa, a més d’advertir als altres pescadors -tant professionals com de lleure- que allà hi hem calat nosaltres.

Les xarxes pesquen sobre terrenys de roques, que són l’hàbitat de la llagosta. Uns cent metres de fondària separen el nostre vaixell de la xarxa on confiem trobar enganxat aquest preuat crustaci decàpode.

Tot i que es poden pescar a partir dels trenta metres i d’una milla aproximadament de la costa, ja no s’hi pesca. El motiu està clar: els que fan pesca submarina l’han exterminada, com també els crancs, cranques, cigales, llamantons i tot el que s’ha posat a l’abast del seu fusell; per això el nostre patró ha decidit calar en aquestes fondàries.

Les senyes de les muntanyes indiquen les coordenades de les pedres del fons marí, fons que coneixen millor que el rebedor de casa seva, senyes que s’han transmès de pares a fills, després de segles d’experiència i de transmissió oral de coneixements, sense sondes que indiquin el tipus de fons marí ni GPS que marqui el lloc exacte. Llegint les muntanyes de la costa, aquestes marquen les demarcacions i els llocs on els pescadors saben ben cert que el fons de la mar és pedra, que allà amagades dins un forat esperen les llagostes que un pescador amb sort i més picardia que elles les pesqui i se les emporti de la seva segura fortalesa.

Enganxem la xarxa a la maquineta i comencem a cobrar. La llargada d’aquestes xarxes no sol superar els cinquanta metres, però com pesca una xarxa llagostera? De quantes parts està composta? Idò ara ho sabreu.

La ralinga superior és una corda de mig centímetre de diàmetre que a cada mig metre duu un suro foradat passant la corda pel seu centre.

La ralinga inferior és una altra corda del mateix gruix que l’anterior, el que passa és que en lloc de portar flotadors duu ploms.

L’esmall són dues teles de xarxa que tenen la malla més ampla i van als dos costats de la xarxa central. Serveixen per donar resistència a la xarxa i per servir de bossa on quedarà agafat el peix.

La xarxa és un teixit de fils nuats formant una retícula quadrada o romboidal. La malla és d’una mida que permet que el peix s’hi embulli, però no la traspassi. Les malles de les xarxes llagosteres són més grosses que les convencionals.

I amb tots aquests estris ja tenim la xarxa muntada. Un cap es troba subjecte a una surada o flotador de superfície, la part de la corda dels ploms va directament al fons de la mar i la corda dels flotadors suren i tensen l’enginy. La xarxa central és més curta que els esmalls laterals, el que provoca que aquests formin una mena de bossa i així pesquin millor.

Normativa vigent.

Les normes per a la pesca de llagosta estableixen que les xarxes tinguin una dimensió mínima de 133 mil·límetres per a la tela interior i 400 per a les exteriors. La longitud màxima dels tremalls, determinada d’acord amb la mida de la ralinga superior, serà de 2.000 metres per tripulant enrolat i present a bord, fins a un màxim de 5.000 per embarcació. L’alçada màxima de la xarxa no podrà superar els dos metres i es determinarà per la distància entre la ralinga superior i la inferior.

A Mallorca i a Eivissa es pesca així. A Menorca tant pesquen amb xarxes com amb nanses. Les nanses són un ormeig en forma de trampa constituït per un cos principal de forma troncocònica, amb l’extrem de diàmetre menor tapat per una peça de forma cònica. A l’extrem de diàmetre major es troba la boca d’entrada o enfàs, que té forma d’embut. A dins s’hi posa l’esca, que no són més que peixos o trossos d’ells que atreuen les llagostes que entren per l’embut i després ja són incapaces de sortir-ne.

S’estableix una talla mínima de les llagostes en 240 mil·límetres, mesurats des de l’extrem anterior de l’espina intraorbitària fins a l’extrem de l’aleta caudal o tèlson. Un exemplar adult de llagosta pot arribar a assolir la llargària de fins a 500 mil·límetres, és a dir mig metre i vuit quilograms de pes.

Però tornem a bord del llaüt. Comencem a treure el fil de la primera xarxa i tira a tira, entre restes de coral, comencen a comparèixer dues llagostes que, de seguida, són desenganxades i posades a lloc segur a bord de la barca. Avui ja no tornarem les xarxes a la mar, la setmana que ve comença la pesca de la llampuga i és bé hora d’anar a calar els capsers que serviran per fer els jornals els mesos vinents de setembre i octubre.

Una rere l’altra van sortint totes les xarxes que teníem calades i, amb elles, cap roig, llagostes i raps.

Ara, ja som a l’indret de Cala Romagueral, prop del mític castell del Rei i la verge Cala Castell. Aquest és un dels indrets més verges de les nostres illes i de la costa d’Espanya. L’espectacle és impressionant, el cel es troba net, la mar blava i el sol que castiga amb virulència.

Després d’haver tret el darrer tremall enfilem rumb de cap al port amb un grapat de caixons de llagostes que, de ben segur, acabaran a les vitrines o peixeres de restaurants de luxe o damunt una taula capaç de pagar l’elevat preu de mercat d’aquest exquisit crustaci decàpode.

La llagosta (Palinurus vulgaris o elephas), protagonista de tot aquest enrenou, és un crustaci pertanyent a la família dels palinuris de l’ordre dels decàpodes. Pot assolir la llargària de fins a cinquanta centímetres i té dues parts perfectament diferenciades, el cap i la cua.

El cap es troba protegit amb unes pues de la mateixa closca; destaquen els seus ulls protegits per dues protuberàncies espinoses i, a més, es troba proveïda de dues llargues i fortes antenes al segon parell, que li serveixen per temptejar el terreny per on es mouen, ja que no tenen massa bona vista i, tanmateix, el poc llum de les fondàries on es troben tampoc no ajuda a veure-hi millor.

Les potes del primer parell són emprades per caminar i no tenen pinces, sinó que acaben amb una robusta ungla. La cua és l’aparell propulsor i, encara que tenguin un aspecte pesat, són molt bones nedadores i poden fugir dels seus depredadors ràpidament. A mesura que la llagosta creix canvia la seva closca per una altra més grossa, el que la fa altament vulnerable el període que no en té cap. La vella closca generalment se la menja per recuperar reserves de calci.

El seu hàbitat són les zones rocalloses i cavernes submarines on s’amaguen esperant les seves preses. Habiten a partir dels quinze metres de profunditat, tot i que actualment a les Illes Balears, i també a molts altres indrets de la Mediterrània, a aquestes fondàries la pressió humana és tan intensa que podem dir que ja no en queda cap, sobretot per l’acció depredadora dels pescadors submarinistes.

Es reprodueixen durant la tardor. Per aquest motiu la pesca de la llagosta a les nostres aigües es limita d’abril a agost per així garantir la continuïtat de l’espècie. Les femelles no crien fins als sis anys, ponguin els ous a lloure dins l’aigua i les larves es tornen molt vulnerables als enemics naturals.

Reportatge escrit i publicat l’any 2011 però pel seu interès el tornem a publicar,