La mèlia, un arbre sant no tan sant

A les portes de la primavera és força habitual que comencem a sortir del període d’hibernació típic de l’hivern i que els moments de sol, cada cop més freqüents, ens incitin a iniciar les passejades per parcs i boscos propers a les zones urbanes. Aquestes passejades solen venir acompanyades del gaudi i la descoberta d’una natura que, tot i no estar en el seu màxim esplendor, sí que ens sorprèn amb algunes notes vistoses que desperten  la nostra curiositat, com és el cas de l’aparença de les mèlies encara curulles de fruits.

Aquests arbres, les mèlies, presenten en aquesta època de l’any una curiosa aparença ja que, tot i trobar-se encara sense fulles, omplen les seves branques nues amb multitud de fruits, semblants a petites atzeroles, que guarneixen les copes d’aquests arbres i ofereixen una impactant imatge.

La mèlia (Melia azedarach), també coneguda com cinamon, és un arbre de fulla caduca originari de la zona sud i est d’Àsia que s’ha cultivat des de l’antiguitat com a arbre ornamental, havent-hi constància de la seva arribada a la península Ibèrica almanco des del segle XII.  El nom mèlia prové del grec antic i era com es designava a vàries espècies de freixe, tot i que tan sols s’hi assemblen per la forma de les fulles, mentre que l’epítet azedarach prové de la llatinització del mot persa “azadraxt” amb què es designava aquest arbre.

Aquest arbre es caracteritza per comptar amb un tronc força recte que pot assolir els quinze metres d’alçada i que culmina amb una copa no gaire densa i de forma arrodonida que pot arribar als quatre metres de diàmetre. Tot i que la seva ombra no sol ser gaire densa, sí que és ideal per garantir certes zones de semiombra en parcs i carrers, d’aquí  la seva popular presència a casa nostra.

Les fulles de la mèlia són alternes, compostes i grosses -ja que són bipinnades-, i pel fet de ser caduques omplen les voravies de les zones on creixen, quedant tan sols a les branques els fruits, dotant-lo d’una singular fesomia.

Però on realment excel·leix la mèlia és en la seva floració, que té lloc entre els mesos que van de maig a juliol. Aquesta floració es singularitza per l’aparició d’unes flors molt vistoses, de color lila amb una corona que envolta els estams de color violeta.  Aquest cromatisme, a més del seu perfum, fa que es detectin les mèlies a distància, ja que l’aparició d’arbres de color lila en un entorn dominat pel verd sobta a qualsevol observador de la natura i ofereix una estampa que ha convertit aquest arbre en l’objectiu de nombrosos artistes plàstics.

Com a resultat d’aquesta floració cal destacar l’aparició d’uns fruits també ben característics: es tracta d’unes drupes força semblants a petites atzeroles, de color groc-marró que tot i la seva dolça aparença són tòxiques. Aquests fruits es disposen en grups a la punta de les branques i hi solen romandre fins a la renovació anual de les fulles en primavera.

La toxicitat dels fruits de la mèlia ha donat lloc a fets curiosos al seu voltant com el que apareix publicat a la “Gaceta Agrícola del Ministerio de Formento” d’abril de 1887 on es conta una curiosa anècdota sobre aquest fruits: “Durant la Guerra de la Independència, els francesos sembraren vàries mèlies devora una coneguda font del Puerto de Santa Maria a Cadis per embellir l’indret. Al cap d’un temps es comprova que el consum d’aigua d’aquesta font provocava malalties que abans no eren corrents a la zona; després de consultar aquest fet amb l’apotecari local, aquest conclogué que eren els fruits de la mèlia els causants de les malalties. Per la qual cosa, s’arrabassaren els arbres i s’aconseguí acabar amb el problema, ja que l’aigua va esdevenir un altre cop potable”.

Tot i això, tant els fruits de la mèlia com la seva escorça han estat emprats tradicionalment com a potent insecticida.

Un dels majors atractius de la mèlia com a arbre ornamental es troba en la facilitat del seu conreu, ja que es tracta d’un arbre que requereix d’escasses atencions: creix bé en qualsevol tipus de sòl, fins i tot si aquest és pobre i sec, tot i que si la sembram en una zona fresca i ben drenada creixerà més ràpidament. Malgrat tot, es tracta d’un arbre amb un cicle vital força ràpid, però cal tenir present que les seves branques són fràgils, en conseqüència és preferible sembrar-lo en zones no castigades excessivament per les ventades.

El ràpid creixement de la mèlia s’aprecia més a nivell horitzontal que no verticalment i cada branca es multiplica per tres anualment, fets que incideixen favorablement en la seva vàlua ornamental ja que tendeix a tenir una copa força arrodonida. Un altre valor a destacar de la presència de la mèlia en ambients urbans és que es tracta d’un dels arbres que absorbeix més diòxid de carboni i que allibera més oxigen; vet aquí, una altra de les raons de la seva presència urbanita.

L’alta resistència a períodes de sequera també és un aspecte a destacar per explicar la presència de la mèlia als nostres parcs i carrers  ja que, juntament amb la facilitat de conreu i el ràpid creixement, han convertit aquest arbre en un dels més bells i alhora pràctics per embellir els entorns urbans de les zones temperades del planeta.

Per altra banda, la fusta de la mèlia és de bona qualitat, semblant a la caoba; tant és així que ambdues espècies pertanyen a  la mateixa família.

La mèlia també es coneguda a casa nostra com arbre sant o arbre dels rosaris i en italià també és anomenat “albero dei rosari o dei paternostri” ja amb els pinyols que es troben a l’interior dels seus fruits s’hi solien confeccionar rosaris.

La mèlia és, per tant, un arbre que, a més de guarnir els nostres carrers i embellir les panoràmiques de les nostres ciutats i carrers, també ens és útil per purificar l’aire d’aquests indrets aportant així un valor afegit a la seva bellesa; tot i que cal controlar els seus fruits degut a la seva toxicitat, fet que no el fa menyspreable, ja que és una característica que també comparteix amb els baladres, el teix i d’altres plantes que conviuen amb nosaltres.