“La mort de na Margalida”, el romanç més trist del repertori

Era la temporada de l’oliva de 1910 quan la jove algaidina Margalida Servera, de només 16 anys d’edat, va trobar la mort en un accident laboral a la finca de Bàlitx, a Sóller, quan hi feia de gallufa. Probablement moltes històries com aquesta han passat desapercebudes i romanen oblidades sota la pesada llosa de la història. Però aquesta no. I hi té molt a veure la figura del seu enamorat, el també algaidí Sebastià Company, que va sentir tanta pena per la pèrdua de la seva promesa que va encarregar a un glosador conegut seu, Bartomeu Montserrat Mudoi, “Memes”(1848-1924), que n’escrivís un romanç.

Aquesta cançó no és altra que “La mort de na Margalida”, donada a conèixer per molts músics mallorquins, però especialment per Maria del Mar Bonet i Biel Majoral, tot i que també l’han cantada Joana Gomila, Nou Romancer i els Aires Sollerics, entre molts d’altres. Amb una melodia fàcil i aferradissa, copiada del folklore andalús, la seva lletra està dotada d’una sensibilitat extrema que, ben segur, ha contribuït a la seva divulgació i perpetuació.

Biel Majoral

El mateix Biel Majoral la va interpretar en un concert que va protagonitzar al Casal de Cultura de Sóller fa alguns dies. I abans de fer-ho va contextualitzar el tema, com també va fer amb la resta de cançons que va cantar.

A començaments dels anys setanta, va dir, Majoral va tenir interès per conèixer en persona Sebastià Company, el promès de Margalida Servera, seixanta anys després d’aquell fatídic succés, i de parlar d’aquell moment i de la recuperació d’una cançó que ell volia dur als escenaris.

Va ser difícil convèncer-lo per parlar d’aquell dur episodi de la seva vida, del qual li havia estat difícil recuperar-se. Sebastià Company va fer les amèriques i es va convertir en un home de negocis. Entre d’altres es va dedicar a la fabricació de guitarres, i es veu que utilitzava fusta de cipressos de Sóller per a la seva elaboració.

En aquell temps Company ja estava jubilat i havia tornat al poble, però encara tenia molt viu el record de la seva estimada. De fet, deia que la seva esposa se’n sentia gelosa. Majoral i Company tengueren una llarga conversa, però no va explicar el contingut de la mateixa.

La notícia de la mort de na Margalida va arribar a Algaida tres dies després d’haver succeït. La seva família i el seu promès parteixen de nit cap a Sóller per veure-la i acomiadar-se d’ella, i quan hi arriben els diuen que ja l’han enterrada en el fossar. Però, segons sembla, els que l’estimaven no ho pogueren consentir, la desenterraren i se l’endugueren cap a Algaida, on sí li donaren sepultura definitiva.

L’encàrrec al glosador

Sebastià Company va tenir l’ocurrència de pagar al glosador Bartomeu “Memes” (molts doblers, segons pareix) per descriure aquest dramàtic fet, però ningú d’ells devia pensar que, un segle després, aquesta petita i senzilla obra literària s’hauria convertit en una mostra de l’immens sentiment que recullen algunes de les composicions populars dels glosadors mallorquins.

Al propi Biel Majoral li espiretjaven els ulls divendres passat durant la interpretació d’aquesta trista obra. Ja havia advertit al públic que no sabia cert si la podria cantar sencera. I sí que va poder, però quan va acabar, després de l’aplaudiment, va repetir set o vuit vegades que feia “molt, molt, molt, però molt de temps que no la cantava”. I és que és una obra extremadament maca, però també feridora, i més per a un que ha conegut en Sebastià Company i la història que s’amaga darrere aquests pocs versos de fa cent anys.

La mort de na Margalida

L’amo de Bàlitx m’envia
Missatges i jornalers
Sa madona i los demés
Sa madona i los demés.

Tota la gent que hi havia
Voleu escriure un paper
Sa mort de Na Margalida
Que si greu no vos sabia
Que si greu no vos sabia
Començaria es procés.

Dia setze de gener
Dins can Tropell m’encontrava
En Joan Blai me dugué
En Joan Blai me dugué
Noves que jo no esperava.

Va dir si alterat estava
Jo li vaig dir: -No res sé
De s’al·lota me dugué
De s’al·lota me dugué
Que ella morta s’encontrava.

Jo corria i no veia
I a ca seva vaig anar
Com mentre obrí sa porta
Com mentre obrí sa porta
Sa mare ja em va abraçar.

I ella em va dir: Sebastià
Na Margalida ja és morta
Oh punyalada més forta
Oh punyalada més forta
No la rep cap cristià!

I a veure-la vull jo anar
I a veure-la vull jo anar
Que es mirar-la m’aconhorta.

Partiguèrem en sa nit
I sa tristor mos matava
I cada instant mos faltava
I cada instant mos faltava
Sa força i s’esperit.
No n’estic empegueït
De contar lo que em passava
I a vore-la morta anava
I a vore-la morta anava
I amb so cor ben entristit.

Quan dins Sóller vaig entrar
Me digueren de seguida:
Per veure Na Margalida
Per veure Na Margalida
Hauràs d’anar en es fossar.

Molt prompte vaig descobrir
Es parets d’aquell local
Oh cementiri dogal!
Oh cementiri dogal!
Vaig davallar i vaig dir.

I aquí s’ha de consumir
I aquí s’ha de consumir
Sa meva amor principal
I sa vida de res val
I sa vida de res val
En aquest món assistir.

Adiós Margalideta
Margalideta adiós.

Déu del Cel qui és piadós
Déu del Cel qui és piadós
Allà et tendrà Margalida
I jo en acabar sa vida
I jo en acabar sa vida
Que mos hi vegem tots dos.

Per lo promte i lluny que era
I és que molta gent la plany
En Sebastià Company
En Sebastià Company
Na Margalida Servera.

En Sebastià Company
En Sebastià Company
Na Margalida Servera.