La pesca d’esbarjo, un plaer sense precedents

Des de temps immemorials els habitants de les Illes Balears han tengut una estreta relació amb la mar. La condició d’arxipèlag ens ha convertit en un dels ports històricament més importants de la Mediterrània. Però la mar ha estat, sobretot per a la gent l’illa, i més concretament per a la que viu ran de costa, una font d’aliment i de feina. De fet, antigament la gent vivia bàsicament de la pagesia i de la pesca.

Actualment la flota de pescadors recreistes segueix essent nombrosa i la nostra terra segueix essent una llar per a molts de pescadors. Però si bé abans aquest ofici només es duia a terme per necessitat, ara la pesca també és avui una opció d’oci. La pesca recreativa és una de les activitats d’esbarjo amb més tradició a les illes.

Quan parlam de pesca recreativa, hem de tenir en compte que n’hi ha una gran diversitat i modalitats diferents autoritzades, però que es classifiquen en tres grans tipus: pesca des de terra, pesca des d’embarcació i pesca submarina.

Pel que fa a la pesca des de terra es distingeixen diferents modalitats depenent dels fons, de la naturalesa de la costa, de l’hora del dia que es practica i de l’esquer que s’utilitza.

Així doncs trobam el llançament de roca, on es pesca amb una canya de llançament amb peu de volantí des de qualsevol punt del litoral rocós; el llançament de platja i el de port utilitzen el mateix tipus de canya, la diferència radica que la primera es practica a badies i cales obertes amb fons arenós i la segona des de les bocanes dels ports. Diferent és el grumeig, que es practica des de la costa, normalment rocosa, utilitzant una canya de rodet i un esquer que consisteix en una pasta feta de peixet, formatge i pasta de farina. Al llevant mallorquí, a més, trobam el grumeig amb puu, un conjunt de petits animalons que viuen a la posidònia morta que es concentra a les costes. Per això és sol practicar més durant l’hivern quan el mal temps duu les fulles de posidònia fins a les platges.

Des de la barca.

Per altra banda, a la pesca des d’embarcació -probablement la més practicada a les nostres illes- es poden distingir cinc modalitats diferents. A la de volantí (tant de roca, de serrans, com de raons) s’utilitza un fil de nilon on es col·loquen els hams i el plom, que a les nostres illes s’acostuma a utilitzar a la deriva, sense fondejar, i es deixa a mans de les corrents. La pesca amb curricà (que pot ser de superfície o de fons) consisteix en un fil de niló que al final té un plom rodó on també es penja un altre fil més prim per col·locar l’ham. Com a esquer s’utilitza peix o calamar que, amb el moviment de l’embarcació, fa que els peixos el confonguin amb una possible pressa. A la pesca amb potera l’atractiu per als peixos (sobretot calamars) es troba al mateix plom que està pintat de colors brillants i on a l’extrem inferior hi trobam un cercle de ganxos muntats cap amunt. Per acabar trobam la modalitat d’altura amb grumeig, que es practica amb l’embarcació fondejada a mar oberta i on, per atreure els peixos, (sobretot tonyines) es col·loquen a la coberta de l’embarcació un gran nombre de canyes, suficientment resistents per suportar la força de les grans peces que són els principals objectius.

I finalment trobam la pesca submarina on el pescador es capfica dins l’aigua i agafa els peixos utilitzant un fusell submarí o un arpó. Aquesta modalitat de pesca es pot practicar de diferents maneres. A l’espera consisteix en passar el més desapercebut possible i quedar-se quiet fins que qualque presa s’acosta per poder-la caçar; per això s’utilitzen fusells llargs per arribar a una major distància. A la pesca a l’aguait es combinen petites esperes amb desplaçaments pels fons aprofitant-ne el desnivell (per mimetitzar-se amb l’entorn i passar desapercebut) per acostar-se als peixos. A la tècnica de caiguda el pescador queda a la superfície fins que divisa la presa i es deixa caure fins a una distància adequada per poder-la capturar. Per últim, a la pesca al forat el pescador va a cercar els peixos al seu amagatall. A més, la pesca submarina es pot practicar a molta o poca profunditat, depenent de la modalitat. Molta gent la practica amb parella com a sistema de seguretat.

Limitacions.

Cada pescador només pot capturar cinquanta raors per dia i mai no es poden superar els cinc quilograms. Normalment, els raors fan entre quinze i vint centímetres, tot i que en casos excepcionals poden arribar a fer-ne fins a trenta. De fet, enguany els pescadors aficionats a la pesca d’aquest animal han vist sorpresos com la seva mida ha augmentat considerablement vers altres anys. De fet això és positiu per a la perpetuïtat i procreació de l’espècie, ja que no veu truncat el seu cicle natural abans d’hora.

I és que mentre un es dediquen a pescar, des de terra ferma n’hi ha que es llepen els dits i és que aquest petit peix de color rosenc és una de les espècies més valorades per la nostra gastronomia popular, sobretot per la seva carn blanca i fina. Normalment es solen fer fregits, sense llevar-los les escates, coberts d’una fina capa de farina i banyats en ou batut.

Però, també són una delícia si es cuinen directament damunt la graella amb una mica d’oli d’oliva i sal gruixuda. Fins i tot, quan el peix és un poc més gros, es pot preparar d’ambdues maneres, filetejat. Però això sí, us recomanam que per acompanyar-lo mai no manqui un bon vi blanc de la terra. Bon profit.

Amb les pas del temps la pesca amb embarcació recreativa no només s’ha consolidat a les nostres illes, sinó que ha augmentat considerablement el nombre de persones que les practiquen. Actualment encara no hi ha dades concretes del nombre de pescadors d’oci, ja que fins ara no hi havia cap cens obligatori i no hi havia manera de comptabilitzar-los.

Això ha posat en alerta les autoritats balears, que han volgut evitar la seva pràctica massiva, la qual cosa podria posar en perill l’ecosistema submarí de les illes. Per això s’ha creat una nova normativa que obliga tots els pescadors a registrar-se en un cens nacional d’embarcacions d’esbarjo.

A més, s’han ampliat el nombre de reserves marines on no poden pescar. D’aquesta manera també es vol evitar que la pesca com activitat d’oci i es pugui convertir en una activitat econòmica secundària.

Aquesta normativa no ha agradat gaire als pescadors amb embarcacions d’esbarjo, ja que consideren que és massa restrictiva. A més consideren que mentre a ells se’ls prohibeix pescar a segons quines zones del litoral balear, no s’aplica la mateixa restricció als pescadors professionals que utilitzen tècniques de pesca, segons alguns, més agressives amb el medi ambient.