L’alfabeguera, una aromàtica amb gran poder de suggestió

Una de les plantes que més poder d’evocació té sobre l’olfacte durant l‘època estiuenca dels habitants de la nostra comunitat és l’alfabeguera, una planta aromàtica que té un poder de suggestió que fa que tan sols sentir el seu nom apareguin a la nostra ment tota una sèrie de noms que van associats indisol·lublement amb ella. Algunes d’aquestes paraules són calor, nits estelades, amanides fresques, moscards i xafogor entre d’altres, per la qual cosa podem dir sense tenir por a equivocar-nos que l’alfabeguera ens remet irremeiablement a l’estiu, una època en què l’aroma de l’alfabeguera es fa omnipresent, convertint-se en el perfum de l’estiu.

L’alfabeguera, també coneguda per alfàbrega, alfàbega, aufabeguera o aufàbiga (Ocimum basilicum) és una planta aromàtica anual que pertany a la família de les Lamiàcies. Malgrat ser una planta herbàcia, el seu creixement és força baix ja que en molt poques ocasions sol superar els seixanta centímetres.

Tot i que des de sempre ha estat conreada com a comestible, és en el seu aroma on té la seva principal particularitat, fet que l’ha convertida en una planta molt cobejada per perfumers i especialistes en cosmètica.

L’alfabeguera és un vegetal que prové del continent asiàtic, més concretament de la zona d’Iran, Índia i les regions tropicals d’Àsia on ha estat conreada des de fa més de 5.000 anys.

Una planta sagrada

La importància a nivell cultural d’aquesta planta ha estat immensa ja que des d’antic sempre ha estat relacionada amb fets culturals. A l’Índia –d’on és originària- sempre se l’ha considerat una planta sagrada que representava les deïtats més importants. Des d ‘aquest país fou introduïda a l’arc mediterrani pels botànics que acompanyaren Alexandre Magne durant el segle III abans de Jesucrist.

Malgrat tot, la seva funció i consideració ha anat canviant segons l’època i el continent on hagi estat cultivada: així al continent africà sovint és considerada una planta verinosa que serveix per protegir dels escorpins; per la seva banda, a l’antiga Grècia solia representar odi, desgràcia i pobresa; mentre que a Itàlia és considerada tot un signe d’amor.

Fulles aromàtiques

La principal característica de l’alfabeguera es troba –sens dubte- en les seves fulles aromàtiques. Aquesta planta es caracteritza per comptar amb unes fulles de color verd llustrós a l’anvers i verd més clar al revers; així mateix, aquestes fulles tenen unes glàndules que contenen essència que és la veritable causant de la seva aromaticitat.

Depenent de la gruixa i color de les fulles podem establir les tres principals varietats d’aquest vegetal que conream a casa nostra, del total de més de 170 varietats existents al món. Així, tenim l’alfabeguera de fulla ampla, també coneguda com alfabeguera genovesa, que presenta les fulles d’una longitud d’entre tres i cinc centímetres, que són peciolades, oposades, dentades i de textura sedosa. També es conreen l’alfabeguera de fulla petita o estreta i la de fulla morada.

Seguint amb la morfologia d’aquesta planta cal observar que té una tija erecta i ramificada des de la base, arrodonida per sota i quadrangular a la zona superior, presentant la peculiaritat d’estar revestida d’un borrissol que en cobreix tota la superfície.

L’època de floració de l’alfabeguera es situa tot al llarg de l’estiu i ho fa a través de flors agrupades en espigues florals poc denses i tubulars. Aquestes flors són de color blanc, rosa o violeta i són bilabiades, de mida variable i amb peduncle. Un dels aspectes a tenir més present en el conreu de l’alfabeguera es troba en la seva floració: quan comença a florir, convé tallar-li els brots florits ja que d’aquesta manera la planta tornarà a brostar i donarà una segona collita, allargant així el seu cicle vital.

Abans de florir

La millor època per a la recol·lecció de fulles és just abans de la floració, una època que va des de finals de primavera fins ben entrat l’estiu.

L’alfabeguera és una planta que es cultiva únicament per llavors  que es sembren a principis de primavera: la cultura popular estableix que s’han de sembrar dia 5 de febrer –dia de Santa Àgueda- com bé ho exposa la següent dita popular: “Per Santa Àgueda planta l’alfàbrega, i per Santa Margalida ja serà florida”.  Es solen sembrar en planters o hivernacles ja que es tracta d’una planta molt sensible a les gelades que es troba de zero a mil metres d’altitud, tot i que on es fa més bona és en les altituds inferiors ja que l’augment d’altitud provoca un baix rendiment en els olis essencials propis d’aquest vegetal. De fet, el cicle vital de l’alfabeguera  finalitza amb l’arribada del fred.

Es tracta d’una planta que vol sol i llum directa –tot i que un excés de sol pot produir un engroguiment de les fulles- i aigua en abundància; té preferència pels sòls fèrtils, permeables i humits. És una planta de creixement ràpid que permet bones associacions de cultiu juntament amb tomatigueres, pebrers i albergineres, on és emprada per evitar la proliferació d’insectes. De fet, es sol preparar un repel·lent per foragitar pugons i aranya vermella fet a partir d’un quilogram de fulles i flors d’alfabeguera capolades mesclades amb quinze litres d’aigua i vint grams de sabó neutre, que convé aplicar cada vuit dies.

Les aplicacions de l’alfabeguera són múltiples i  conegudes des de ben antic: les primeres referències que s’han trobat d’aquesta planta  es troben a l’antic Egipte on era molt útil durant el procés de momificació. Tot i això, actualment on excel·leix és en la gastronomia i en la cosmètica i perfumeria.

Salsa pesto

A nivell gastronòmic és l’ingredient bàsic de la famosa salsa pesto –utilitzant la varietat genovesa o de fulla ampla- i és molt present en la cuina mediterrània ja sigui -consumida fresca o seca- en amanides, sopes, salses i aguiats. Quan es consumeix fresca es pot guardar en la gelera en una bossa de plàstic, tot i que també podem mantenir les fulles fresques en un pot amb una mica de sal i cobertes amb oli d’oliva. Ara bé, convé tenir molt present que la cocció amb oli o aigua li mata l’aroma, per la qual cosa convé afegir-la al final de la cocció o en cru. Una bona recepta de pesto és aquella que es confecciona a base de cent grams d’alfabeguera fresca, 150 grams de pinyons, un all, trenta grams de formatge parmesà i oli d’oliva.

Pel que fa al seu ús com a cosmètic, convé ressaltar  l’obtenció d’un oli aromàtic obtingut per destil·lació que és útil per frenar la caiguda del cabell; així com la seva acció com a desodorant de sabates que elimina l’olor de cuir; sense oblidar la seva acció per espantar els molests moscards de les nits d’estiu.

Bona per a les vies respiratòries

Els usos mèdics de l’alfabeguera també han estat estudiats des de l’antiguitat, essent múltiples i molt variades les seves propietats. Tant és així, que l’alfabeguera destaca com activadora de les vies respiratòries, com estimulant de la gana, com afavoridor de la digestió i –fins i tot- com estimulant de la producció de llet en dones lactants. Malgrat totes aquestes virtuts, l’alfabaguera és força utilitzada com a sedant natural, ja que una infusió de les seves fulles ajuda de manera activa a combatre l’insomni.

Com a planta medicinal deu les seves virtuts i propietats a quatre principis actius: el cineol, l’estragol, l’engerol i el linanol; igualment és una planta rica en vitamines A i C, així com en calci i ferro.

A mode de curiositat, cal remarcar que ja des de ben antic s’han atribuït a l’alfabeguera poders vigoritzants, ja que es considerava que era una planta que contenia uns poders que contribuïen a un eficaç augment del vigor sexual si era consumida amb regularitat.