L’Alzinar: moniatos, salut davall la terra

Ha començat ja la temporada de recol·lecció dels moniatos, que també serveixen per a decorar, com es pot veure a la foto de portada, planta de la família de les convolvulàcies, originaris de Llatinoamèrica (de la selva del Perú), on és part de la dieta local des de l’època precolombina, arribant a Europa al segle XVI, que admeten diferents preparacions: bullits, al forn, fregits, com a base de bunyols i com a puré acompanyant rostits, entre d’altres…

Anys enrere es feien servir bàsicament per engreixar als porcs, però durant la postguerra alleugeriren la fam a molts.

Tres són les varietats que es sembraven abans a Mallorca: blancs, vermells i grocs, aquests darrers actualment ja no es cultiven. Els blancs són més dolços que els vermells, amb tot i això no són tan productius.

El moniato té la mateixa quantitat de vitamina A que la pastanaga, a més de C (o àcid ascòrbic, que és un dels aliats a l’hora de reforçar i millorar el sistema), B6, magnesi, ferro, fòsfor, calci, potassi i fibra. Tot i els sucres no té greixos i assacia molt. És bo de digerir i elimina els metalls pesants. Millora l’estat de la pell i sistema reproductor, sent adient per als hipertensos.

Menjar 100 grams de moniato representa ingerir 25 mg de vitamina C. “Si tenim en compte que les recomanacions d’ingesta de vitamina C per a les dones són de 75 mg diaris, i per als homes de 85 mg diaris, l’aportació dels moniatos és important, perquè suposa un terç del total.

Per aprofitar millor els seus beneficis nutricionals, és preferible coure els moniatos al vapor, al forn, o a la papillota. Amb aquestes coccions aconseguirem que no es destrueixi la vitamina”, segons ens confirma la nutricionista Anna Costa.

Pels qui ho desconeixen la papillota és una de les tècniques de cocció més senzilles i saludables, original de la gran França, que consisteix en fer un paquet, amb un embolcall resistent (com el paper de plata o alumini, paper d’estrassa o paper vegetal) tancant-lo ben tancat i sotmetre’l a la calentor del forn o de les brases, perquè es coguin els aliments a l’interior amb el vapor que generen els seus propis sucs, sense perdre ni un bri d’aroma ni de gust.

És temps de sembrar esqueixos.

A pesar de fer-me una mica pesat, vos vull recordar, de nou, que el començament de la tardor, o primavera d’hivern, igual que el començament de la primavera, és el temps ideal per a sembrar esqueixos (buguenvíl·lia, sàlvia, alfabeguera, cintes, totes les suculentes, cirerers, llorers, l’olorós gessamí, els romàntics rosers, lavanda, romaní, geranis, hortènsies…), degut a les temperatures pràcticament suaus i especialment per la humitat que hi sol haver en aquestes dues estacions, que indubtablement faciliten que els esqueixos produeixin arrels abans d’assecar-se completament (com passaria a l’estiu o a l’hivern), emprant les noves branques plenes de vitalitat que han crescut durant aquest estiu, per crear nous exemplars, que indiscutiblement floriran o fructificaran molt més aviat que qualssevol planteta sembrada de llavor, i que a més ens garanteixen que el nou exemplar serà igual a l’original, un clon exacte.

Mentre que en el cas de les llavors (reproducció sexual) i a causa de factors genètics (la tan coneguda dispersió genètica), no tenim la certesa de que es mostrin els mateixos caràcters que tenia la planta mare, com sol passar moltes vegades. I el que encara és més interessant, sense que els nous exemplars et costin ni un euro.

La tècnica, de la que n’hem parlat altres vegades, és molt senzilla, pràcticament no te cap problema, ni és necessari siguis cap jardiner experimentat.

• Tria un tros de branca tendra (d’aquests que es dobleguen amb facilitat) de l’exemplar que vulguis reproduir.
• Talla la a trossos de 30 a 40 centímetres, llevant, a més la part tova i els extrems, ja que és massa fràgil i no estimularà la producció de noves branques.
• Després s’han de tallar en trossos de 10 a 15 centímetres, sempre per damunt un ull. Per anar millor n’hauria de tenir 3 o 4, dos per arrelar i dos per treure nou brots.
• Retira les fulles, deixant-ne 2 o 3 al màxim, a la part superior..
• I ja ho tenim a punt. Si vols ho pots impregnar, a la part de baix, amb un producte natural arrelant (àloe vera, canyella, aigua de llenties, blat, mel…), però no és imprescindible. Ja ho podem sembrar a uns 6 o 7 centímetres de fondària, i regar-ho abastament.
• I per acabar cobreix els esqueixos amb una botella de plàstic transparent, després de tallar-li el cul, el que permetrà que la humitat no s’evapori, augmentant considerablement les possibilitats de que arreli.

I també de menjar magranes

La magrana, fruita de tardor, o primavera d’hivern, es troba des de sempre present dins el glossari popular:

-El dimoni cucarell va néixer en temps de magranes, i sa mare en tenia ganes de tocar-li el cotrell.
-M’agrada collir magranes a un magraner petit. Saps que és de dolç un confit per un golós que en té ganes.
-Madona de Sa Cabana aixequeu-vos dematí que veureu el sol sortir
vermell com una magrana.
-Any de magranes, any de blat.
-Per Sant Francesc, les magranes.
-Tenir el cap com una magrana. (mal cap o poc enteniment).
-Perdre l’ase i les magranes. (perdre el temps i la feina).

Es tracta d’una fruita composta d’un vuitanta per cent d’aigua i un baix contingut d’hidrats de carboni, amb poc valor calòric, estesa per tota la Mediterrània, que prové de Persia i Afganistan, amb fort poder antioxidant, anticancerígena, antidiarreica, antibacteriana, astringent, antiinflamatòria, antimicrobiana i antienvelliment, que ja cultivaven els antics egipcis, a pesar de que foren els àrabs els que l’introduïren dins Mallorca.

Rica en vitamina C, la riboflavina o B1 i la niacina o B2 i amb un important contingut en un apreciat mineral com és el potassi, tot i que també aporta quantitats considerables d’altres minerals com el calci, magnesi, fòsfor i ferro. Altres components destacables són l’àcid cítric, l’àcid màlic, els flavonoides i els tanins.

És temps de…

És temps de tords (els aficionats a la caça ja han tret les escopetes, ja que el període hàbil de caça començà dimecres d’aquesta mateixa setmana, el 12 d’octubre, acabant el 10 de febrer, amb un màxim de 18 exemplars agafats per dia, amb independència de la modalitat de caça utilitzada), niguls d’estornells, almangra a les ovelles, olives salades i trencades, tomàtigues de ramellet, magranes, nous, codonys, nesples, gínjols, caquis, murtons, bunyols (s’atraquen les verges), compost, esclata-sangs, blaves (ja hem trobat i menjat les primeres d’enguany) i picornells. És bon temps per a trasplantar, o sembrar, carxoferes. I, com no, de collir els primers espàrecs per fer una bona truita, i si hi afegim un bon tros de sobrassada vella (de 2 o 3 anys) encara molt millor. Plaers de Deus!

Però així com aconsellen sempre els bons cercadors de bolets:

“No hem de consumir mai cap bolet que no coneguem”.
“Tots els bolets es poden menjar; però alguns només una vegada”.

I tampoc no donar crèdit a certes creences populars:

“No és cert que en bullir o fregir els bolets, juntament amb un cobert d’argent, si aquest no ennegreix, es puguin consumir”.

I tampoc no és cert que:

“Si un bolet ha estat espipellat per caragols o llimacs és comestible; ja que aquests animalets gaudeixen menjant, per exemple, la farinera borda o Amanita Phalloides (altament tòxica, i la responsable de la majoria de morts per la intoxicació en la ingesta de bolets) i no els passa res.

I no oblidem el que diu la saviesa popular:

“Quan a l’octubre plou el rovelló (esclata-sang) es mou”.

“Ironia és quan el caixer automàtic et cobra tres euros per treure els teus propis doblers, i després et diu que amaguis el teu pin (número secret) perquè no et robin”.