L’Arxiduc, un personatge pronatura
Avui en dia la personalitat deixada per l’Arxiduc, nomenat recentment pel Consell de Mallorca Fill Adoptiu de la nostra illa, quan han transcorregut 94 anys des que va morir, i vist amb certa perspectiva històrica, se’ns presenta com una persona avançada al seu temps, amb molta capacitat de treball i en qualque aspecte proper a nosaltres: amant de la natura, que protegia d’una forma activa, amador de la cultura, la història, les tradicions dels pobles, a les quals va dedicar llibres i estudis.
Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena i Borbó va néixer al palau Pitti de Florència el dia 4 d’agost de 1847. Era el novè dels deu fills de Leopold II de la Toscana (1797-1870) i de Maria Antonieta de Borbó (1814-1898). En el marc de les guerres d’unificació italianes, el 27 d’abril de 1859, Toscana va rebel·lar-se contra els grans ducs: Leopold II i la seva família varen haver de fugir cap a Àustria, el Ducat es va incorporar al nou regne d’Itàlia, i durant alguns anys, Florència en fou la capital. Lluís Salvador tenia dotze anys.
A part de les llengües maternes (italià i alemany), al llarg de la seva vida va aprendre a parlar llatí i grec clàssics, txec, hongarès, àrab, francès, anglès, català i espanyol.
Ben jove, començà a viatjar, i als catorze anys (1861) va anar a Venècia per motius de salut. Fruit d’aquest viatge és el seu primer llibre “Excursions artistiques dans la Vénétie et le littoral” (1868), encara que un any abans havia arribat per primera vegada a Mallorca i començava la seva llarga relació amb la nostra illa. El 1869 ja havia estudiat la possibilitat de comprar un iot, però no fou possible en aquell moment; en canvi el 1871 va encarregar-ne un a les drassanes de Fiume: el va botar el 22 d’agost de 1873, i va rebre el nom de Nixe (Ondina a la mitologia germànica).
Com a complement a les seves possessions a Mallorca i el Nixe, el 1877 va comprar Villa Zindis, vora de Trieste, la qual es va convertir en la residència complementària i alternativa a Miramar, especialment per passar-hi l’estiu i la tardor. L’esclat de la Guerra Europea el va sorprendre a Zindis, d’on va haver de patir a Gorizia per raons de seguretat. L’entrada d’Itàlia a la guerra el va dur més al nord, a Brandeis, on va morir el dia 12 d’octubre de 1915.
Herència literària.
A les Illes Balears, l’Arxiduc es va convertir en un personatge de rondalla, en el protagonista de multitud d’històries, reals i altres, atribuïdes. Els historiadors com Sebastià Trias han delimitat tres aspectes ben diferenciats de la personalitat de l’Arxiduc: el popular, el propietari i el científic.
La imatge popular s’ha format a partir d’una gran quantitat d’anècdotes que se li atribueixen (la major part apòcrifes) que ens han transmès una imatge d’un Arxiduc despreocupat del seu aspecte i de les convencions socials, ecologista, maniàtic, de geni curt i de gran cor. El poble mallorquí va quedar encantat amb aquest home ric i poderós, però alhora senzill, que els parlava en llur llengua. Com a propietari, a Mallorca va comportar-se com un senyor absentista que llogava les terres i en deixava l’administració en altres mans. Com a científic, l’Arxiduc va escriure al llarg de la seva vida, sense comptar edicions successives ni traduccions, al voltant de 55 llibres. Va publicar la primera obra l’any 1868, quant tenia 21 anys, es tractava d’un llibre de viatges: “Excursions artistiques dans la Vénétie et le littoral”. Des de llavors, va anar publicant llibres regularment, el darrer, “Auslug-und Wachttürme Mallorcas” (“Torres i talaies de Mallorca”), publicat pòstumament el 1916. Ell mateix pagava la publicació dels llibres, que no posava a la venda, sinó que regalava als amics o parents; comptava amb nodrit equip de col·laboradors ja que qualsevol persona que tingués un cert prestigi com a investigador o artista era especialment ben rebut a Miramar.
Entre els anys 1869 i 1891 va publicar els set volums del “Die Balearen in Wort und Bild Geschildert” (“Les Balears descrites per la paraula i el gravat”), una enciclopèdia on es descriuen tots els aspectes de la realitat de les Balears de la segona meitat del segle XIX: “Les antigues Pitiüses” (volum I, 1869, 309 pàgines), “Mallorca” (primera part, volum II, 1871, 665 pàgines), “Mallorca” (segona part, volum III, 1880, 931 pàgines), “Mallorca” (tercera part, volum IV, 1882, 309 pàgines), “Mallorca” (quarta part, volum V, 1884, 799 pàgines), “Menorca” (primera part, volum I, 1890, 595 pàgines) i “Menorca” (segona part, volum II, 1891, 463 pàgines).
La finca.
Miramar està situat a la Serra de Tramuntana mallorquina on hi predominen tres comunitats vegetals: el domini culminal, l’alzinar i el pinar. També, tal i com diu l’Arxiduc Lluís Salvador, poden distingir-se tres zones ben diferenciades: la muntanya, el replà intermedi i la costa. L’element més característic de tot Miramar és sa Foradada, una gran península que entra a la mar, ben davall les cases de son Marroig que l’Arxiduc descriu així: “Unida per un coll de conglomerats amb sa ribera, s’allarga sa península de sa Foradada; una formació fantàstica en la que ses estratificacions qui es capfiquen cap a llevant tenen s’apariència dels costats d’un acorassat; mentre que ses qui s’aixequen cap a ponent formen timbes”.
Als seus llibres, l’Arxiduc destaca dos tipus d’accidents naturals de Miramar: les fonts i les coves. Les fonts s’usen al “Die Balearen” com un dels elements naturals més importants per descriure el paisatge: la font de s’Abeurada, font Coberta de sant Ramon, font de sa Cova, font de s’Ermitanet, font de s’Estaca, font Figuera, font des Poll i font de son Galceran. Respecte les coves, l’Arxiduc anomena tretze coves a Miramar: cova del Beat Ramon, cova Blava, cova Busquera, cova del Camí del Guix, cova des Contrabando, cova de s’Ermità, cova de s’Ermità Guillem, cova des Llevant, cova des Morts, cova des Olors, cova de Ponent i de cova son Marroig.
Adquisicions.
A les terres que va adquirir l’Arxiduc, hi havia cases de possessió, algunes molt grans: Miramar, son Galceran (adquirida el 1875), son Marroig (adquirida el 1877), son Moragues (adquirida el 1883), son Ferrandell (comprada el 1890), son Gallard, son Gual (adquirida el 1894), sa Pedrissa i can Costa.
Els boscs de Miramar han estat des del segle XIII el lloc escollit com habitatge de molts ermitans, el primer dels quals va ser Ramon Llull. L’Arxiduc parla abundantment de l’ermita de la Trinitat i dels ermitans que hi habitaven ja que tractava freqüentment amb ells. Respecte les torres, estava molt interessat en les fortificacions antigues de Mallorca, a les quals va dedicar dos llibres encara que aquest interès es va veure completat amb la compra d’algunes fortificacions costaneres: la talaia de la Trinitat i la torre de sa Pedrissa (Miramar) i dues més a fora de Miramar, la de sant Elm (Andratx) i la de ses Ànimes (Banyalbufar). L’Arxiduc va adquirir l’any 1878 la famosa torre de la Trinitat construïda el 1579, amb forma cilíndrica, de set metres i mig d’alt per sis de diàmetre. Amb aquesta iniciativa de protecció i preservació del patrimoni adquirir l’any 1898 la torre de sa Pedrissa i a partir de 1884 reforma la torre de son Mas.
L’amor per la natura no era sols qüestió d’estètica o filosofia, naixia del profund coneixement de les ciències naturals, que.
Segons diu ell mateix, era el seu estudi preferit: per exemple, a partir de la compra de Miramar, l’Arxiduc va privar de tallar-hi els arbres i va protegir els animals. Ell no era un estimador passiu, aquesta valoració del paisatge i el respecte al medi natural no el va deturar de fer-hi un gran nombre d’actuacions.
Entre els anys 1872 i 1915 hi va fer traçar multitud de camins, que permetien anar a tot arreu, i va fer bastir entre d’altres elements, tres capelles, quaranta-quatre miradors i quinze berenadors i pedrissos.
L’Arxiduc era fill del seu temps i la seva època, un temps en el qual els ideals romàntics d’estimació a la natura, d’enyorança de temps passats i d’idealització de mons exòtics eren encara vigents. No resulta estrany, doncs, que aquesta mentalitat es reflectís en la seva obra constructora.