L’eriçó morú, el vigilant nocturn d’horts i conreus

Una de les espècies de mamífers més habituals dels nostres camps és tal vegada una de les més desconegudes de la fauna illenca, ja sigui per la seva timidesa -que li fa defugir el contacte amb els humans- com per la seva nocturnitat -ja que prefereix l’empar de la foscor per realitzar les seves tasques vitals. Es tracta de l’eriçó morú.

L’ericó que habita les nostres illes, l’eriçó morú, és una de les catorze espècies d’aquest mamífer que encara subsisteixen en els nostres dies, ja que els fòssils trobats arreu del planeta posicionen aquest animal entre els més antics de la terra. D’entre els eriçons moruns -Atelerix algirus- cal destacar-ne tres subespècies: l’Atelerix Algirus vagans -que és el propi de les Illes Balears-, l’Ateleris algirus caniculus -propi de les Illes Canàries- i l’Ateleris algirus algirus -que és el propi de la península Ibèrica i d’Àfrica. Tot i això es dóna per cert que l’ericó morú que habita a la nostra contrada prové de l’espècie més genèrica africana.

Fins a 700 grams de pes

La principal característica de l’eriçó morú de les Illes Balears és que és de dimensions més reduïdes que els eriçons comuns: podent arribar als 25 centímetres de longitud i als 700 grams de pes. Una altra de les característiques bàsiques dels eriçons illencs és que disposen d’un pelatge més clar a la cara i al ventre; aquesta és la principal diferència que els distingeix a simple vista dels seus col·legues europeus. També compten amb els ulls més petits, i amb el morro mòbil i en punta característic de l’espècie.

Per contra, la major dimensió de les extremitats en comparació amb el cos més reduït també és una característica diferenciadora respecte de l’eriçó comú. L’eriçó morú compta també amb el dit polze poc desenvolupat i de caràcter vestigial, mentre que disposa de coixinets tous i voluminosos que fan que les seves petjades siguin caracterísitiques i fàcilment identificables.

Ara bé, són les pues els elements que millor defineixen l’aspecte dels eriçons, unes pues que solen utilitzar com a arma defensiva quan es troben en situacions de risc o perill: enroscant-se per protegir les parts més vulnerables del seu cos -cap i extremitats- per oferir als seus atacants la part més espinosa de la seva anatomia. Les pues de l’eriçó morú són més curtes que les de l’eriçó comú, solen fer entre 15 i 20 mil·límetres i compten amb una franja de color situada més o menys al centre de la pua. Aquestes pues són dures i espinoses i solen ser de color blanquinós o beige amb una franja marró o negra.

Les seves pues

Les pues, essencials en l’anatomia dels eriçons, no són més que una modificació de la pell d’aquests animals; aquestes pues es renoven per complet cada any i mig i estan formades per queratina. Les pues es van mudant cada devuit mesos d’una en una i de forma independent.

Una de les conductes que han contribuït a fer passar força desapercebuts als eriçons ha estat la seva nocturnitat, ja que és durant la nit quan solen sortir a caçar i a pasturar, arribant a abastar una àrea de varis quilòmetres. Tot i això, si l’animal habita a prop dels humans no és estrany veure’l voltar els horabaixes pels corrals on hi ha menjar d’altres animals, malgrat que sol rebutjar el contacte amb els humans.

Es pot dir que l’eriçó és un animal que no compta amb potencials depredadors, la qual cosa ha afavorit la seva proliferació i la colonització d’habitats que en un principi no eren els seus habituals. Ara bé, són els humans -en la seva versió automobilítica- els majors causants  de la mort de milions d’eriçons anualment al continent europeu. Estadístiques d’associacions protectores d’animals xifren entre dos i tres milions les víctimes dels automòbils només al continent europeu, essent Suïssa el lloc on se’n maten més, ja que se n’ha calculat una mort per cada 300nts metres de carretera. Tot i no arribar a xifres tan alarmants és molt habitual que l’asfalt de les nostres carreteres sigui el lloc de decés de nombrosos eriçons.

Insectívor

Tot i ser un mamífer insectívor, la dieta de l’eriçó ha anat variant quan les fumigacions han fet baixar el nombre d’insectes dels nostres conreus i camps. Ës així com l’eriçó ha passat de ser insectívor a omnívor, podent arribar a menjar a més d’insectes, cucs, diversos fruits, ous,  i -fins i tot- petits vertebrats com pollets, granotes, etc.

El seu habitat es troba en garrigues, pinars, alzinars i àrees agrícoles de secà, però darrerament també se’l pot localitzar en horts i en zones properes a llocs habitats ja que s’han habituat a furgar entre els fems com a mètode fàcil d’aconseguir aliments.

Depenent de la duresa dels hiverns -si els hiverns són calorosos no ho solen fer- els eriçons solen hivernar durant quatre mesos. L’estat d’hivernació sol iniciar-se entre octubre i novembre, i sol finalitzar entre febrer i març. La hivernació es sol dur a terme als caus realitzats en troncs i forats de marge i condicionats amb fulles, palla i herba. Durant l’estat d’hivernació el metabolisme dels eriçons sofreix una sèrie de canvis per estalviar greixos: descendeix la seva temperatura corporal -són gelats al tacte-, deixen de moure’s, la seva respiració es deté durant llargs períodes de temps, es redueix el seu ritme cardíac i s’enrotllen agafant una aparença compacta i rígida.  Un cop sortits del període d’hivernació, s’inicia el període de reproducció -que sol anar d’abril a octubre- donant com a resultat ventrades de quatre o cinc individus.

Els eriçons solen tenir el sentit de l’olfacte molt desenvolupat, la qual cosa els serveix per detectar aliments a llarga distància, però malgrat això solen comptar amb una respiració molt feixuga que els sol fer roncar fortament quan dormen. Aquesta característica ha estat sovint aprofitada per a la seva caça. Tot i la seva aparença lenta i maldestra, els eriçons es compten entre els mamífers que millor saben nedar i enfilar-se, aptituds molt útils a l’hora de la recerca d’aliments.

Criats pels romans

La qualitat de la seva carn i la versatilitat de les seves pues -eren utilitzades per als fuets i per cardar la llana- va convertir els eriçons en un animal que els romans criaven i domesticaven. Curiosament, a Mallorca, els eriçons varen ser consumits fins ben entrada la dècada dels seixanta del segle passat i es valorava positivament la seva carn, sobretot per cuinar en arrossos o rostida, força semblant a la carn de porcella. Per a la caça dels eriçons es solien utilitzar els cans anomenats eriçoners, cans de casta relativament petita que tenien un gran instint per trobar i caçar els eriçons. Popularment es solia conèixer aquests cans perquè es deia que tenien el paladar negre.

Un cop abatuts, els eriçons eren inflats -se’ls feia un tall a la part baixa de la cuixa i amb l’ajuda d’una canya se’ls inflava- per posteriorment ser escaldats i afaitats per eliminar-ne les pues. La qualitat de la seva carn va ser ben valorada pels mallorquins pel seu gust semblant al del porc. L’arribada del món del turisme va fer que aquesta pràctica s’abandonàs per considerar-se excessivament pagesa.

L’aspecte simpàtic de l’eriçó ha fet que en algunes ocasions aquest mamífer hagi estat “adoptat” per l’home; però cal tenir present que es tracta d’una espècie protegida per la llei i que pot ser portador d’àcars, puces i paparres, la qual cosa no el fa apte com a mascota. A més la seva captivitat pot provocar alteracions tant en la conducta de l’animal -manca de talent- com en el seu estat físic -pèrdua de pues-; per això cal tenir molt present que l’estat idoni d’aquest entranyable mamífer és la llibertat gaudint de tot el que la nit mediterrània li pot proporcionar.