Les arrels històriques de Sant Antoni*

Esbrinem, abans de tot, el títol “La festa de Sant Antoni Abat. Les seves arrels històriques dins Mallorca”. L’estudi, bàsicament, serà la història d’una festa, tal vegada, la festa que en l’actualitat encara obté un grau molt alt de dignitat folklòrica, entre totes les restants festes antigues i més modernes, establertes per l’evolució innovadora, oficial o consumista, del calendari mallorquí anual. Fins i tot, amb els deguts advertiments, hom pensa que potser es tracti de la festa amb més reminiscències folklòriques del calendari actual del poble mallorquí.

Per tant, s’imposa dir alguna cosa sobre el que és una festa folklòrica. I abans serà necessari parlar el que significa i inclou la paraula folklore. El vertader folklore abraça, solament, tota manifestació espontània, inconscient i conservadora i, al mateix temps, s’oposa a la seva desacreditació, estandardització i a la seva falsificació.

Francesc de Borja Moll deixà escrit: “Aquests trenta anys darrers el nom de folklore s’ha desacreditat, perquè ha estat falsificat el seu concepte: s’ha considerat folklòrica només una petita part del patrimoni cultural dels pobles, i encara aquesta petita part s’ha falsejat en convertir-se en exhibició, en espectacle i en negoci de cara al turisme”.

El pare Rafel Ginard i Bauçà anota: “L’ambient d’avui és la negació del folklore i, per això, igual que una planta a un clima advers, agonitza a tot arreu. El folklore estava fet a mida de les costums, creences, feines, divertiments, preocupacions i supersticions del poble, i n’era la conseqüència. Els pobles han romput amb el seu passat. Doncs, és lògic que desapareixi i que certa gent miri els folkloristes com a éssers estranys”. Escriu, igualment, el pare Rafel Ginard : “L’experiència m’ha duit a la següent conclusió: el folklore, i sobretot, el musical, rebutja, més aviat que no reclama, els espectadors. Se basta a si mateix. Per això, un dels signes més infal·libles de què el folklore està agonitzant -i per això mateix és tan urgent recollir-lo- és  que, ara, s’ofereix en espectacle. El folklore no és per veure’l o sentir-lo, és per viure’l. No per entretenir espectadors, sinó per entretenir els actors. El folklore és esquiu igual que els ocells. Els ocells cantaran dins l’arbre. Perquè sí. Perquè la sang els ho demana. Ni pensen que els puguin escoltar. Si us acostau i se n’adonen, de seguida, callen i fugen. Si, avui, se capgira l’essencial manera d’ésser del folklore, és perquè està ferit de mort. Primer, no hi havia balladors i balladores especialitzats. Fadrins i fadrines, tots ballaven com perns de rifa. Tractant-se de folklore viu, sempre fou una cosa íntima, casolana, general i quasi sempre solitària”. ¿Què és el progrés, sinó un cúmul de necessitats creades, de coses inútils? Nua i crua, la pura vida demana ben poc”.

Espontània.

El que hem dit sobre el folklore en general, no és més que una introducció per a entendre el que és una festa folklòrica: L’autèntica festa folklòrica és espontània, perquè surt de l’entranya del poble, gratuïta, no perquè els qui miren no paguen, sinó perquè els qui la fan, no cobren, inconscient perquè no para esment en què la festa sia folklòrica o no, conservadora, és a dir, costumista i ajustada a una gent, a un calendari i a un lloc determinat i immemorial, és a dir, fora conèixer-ne l’origen. La vertadera festa rebutja els espectadors, perquè la genuïna festa s’imposa per ella mateixa i no fretura d’estalons forans a ella per mantenir-se viva i acaparadora i allargar la seva durada.

Però la festa folklòrica té els seus grans perills, i molt més en els nostres dies, l’oficialització, en desmasia, per part dels governs de torn, el consumisme que la vol començar més prest, per treure’n més partit econòmic, la monopolització, per part d’uns grups locals sobre altres grups i la massa propaganda. “No fretura de ram, per anunciar-se el bon vi”, ja que una festa autènticament folklòrica se fa la propaganda ella mateixa i, com una planta endèmica, exigeix un clima especial, una terra apropiada i la humitat corresponent. El poble fa la festa, un poble determinat fa una festa determinada, Mallorca, poble d’unes característiques singulars, fa una festa singular, reblada de folklore: la festa de Sant Antoni Abat.

El coneixement més o manco aproximat de la història de la festa de Sant Antoni Abat és impossible sense l’estudi de les causes generals que influïren dins tota l’illa de Mallorca i motivaren la gran devoció antoniana illenca mallorquina.

Per això, s’imposa la valoració del fet providencial que fou la venguda i l’arrelament posterior de la devoció a Sant Antoni de Viana dins Mallorca, la fundació a la Ciutat de Mallorca de la Casa i Hospital de Sant Antoni de Viana, institució que escampà per tot arreu, dins la mateixa ciutat i dins els pobles mallorquins, la devoció al sant protector de les persones i dels animals. Pocs anys després de la conquista de Mallorca, s’establia, al carrer de Sant Miquel de Ciutat, on encara hi existeix l’església de Sant Antoniet, l’orde de Canonges Regulars, amb la fundació de l’Hospital de Sant Antoni de Viana, dedicat al servei dels malalts de “foc de Sant Antoni”. Els antonians cuidaven de l’hospital i recollien les almoines que per tota Mallorca es feien a Sant Antoni i anaven adreçades a cobrir les despeses de l’hospital.

L’orde hospitalària de Sant Antoni havia estat instituïda, primerament, com a confraria a la ciutat de Vienne, l’any 1095, pel noble Gastó de Valloire; rebé  després la regla de Sant Agustí. El papa Bonifaci VIII, l’any 1297, l’aprovà i convertí el priorat en abadia. Posteriorment, l’orde passà a dependència directa de la Santa Seu. Com a distintiu, els seus membres conservaren sobre l’hàbit negre la tau.

Com tants d’altres santuaris medievals, l’abadia de Sant Antoni de Vienne obtingué butlles papals que li concedien en exclusiva l’administració de les esglésies, ermites i capelles dedicades al sant, com també de les confraries, almoines i llegats testamentaris fets en el seu nom. El papa Climent IV (1265-1268) els autoritzà captar i cobrar llegats. El papa Climent V (1305-1314) els concedí en exclusiva el privilegi de rebre llegats i cobrar llegats i almoines a favor de tota capella o altar dedicat a Sant Antoni, ratificat pels papes Joan XXII (1330), Climent VI (1347) i Gregori XI (1375). El papa Benet XII (1334-1342) els donava l’exclusiva de les almoines i promeses fetes en nom de Sant Antoni. A través d’una xarxa de procuradors i col·lectors, el superior general de Vienne difonia la devoció al sant i alhora la centralitzava sota la seva direcció.

Els canonges regulars de Sant Antoni de Viana de Ciutat per mitjà dels seus qüestors recorrien tots les pobles i llogarets del pla i de la muntanya de Mallorca. Arribaven a les possessions, repartien goigs, estampes, candeles, picarols i campanetes. Dins les esglésies, per mitjà dels baciners, acaptaven a les misses dels diumenges i festes de guardar.  Tot això contribuïa a l’augment de la devoció del sant protector dels animals.

A més dels acaptes de diners realitzats dins els temples, pels baciners, eren organitzats, igualment, els acaptes en espècie de blat, llegums, garroves, formatge, oli, pollastres, vi, xots, anyells i cabrits.

Als donants, se’ls recompensava amb candeles blanques, campanetes, picarols i estampes; però l’acapte més sonat era l’acapte dels anyells, fet, a més dels dos qüestors, per dos pastors. S’iniciava pels darrers dies i acabava el dimarts sant de cada any. Dels xots recol·lectats, alguns d’ells es deixaven per les possessions, un per possessió, per criar. Els anyells arreplegats de les viles, termes i llogarets de Mallorca ja eren venuts, regularment, per endavant a distintes persones en escriptura formalitzada davant el notari de la Casa. Normalment, el preu estimat per bístia era de dotze sous en el segle XVII.

De l’acapte del formatge de l’any 1800, se’n recolliren en total 215 peces de formatge.

Exclusivitat

Els antonians tenien el monopoli de la devoció a Sant Antoni. Sense el seu permís no podien ser exposades a la pública veneració ni les imatges del sant ni recollir-ne les almoines, no solament a la Ciutat, sinó també a tots els pobles de Mallorca. Segons els breus i lletres apostòliques, era concedit als antonians que no hi podia haver, així fundacions ni ereccions de cases, ni hospitals, ni manco capelles, ni figures de Sant Antoni en cap capella que no estigués subjecta i sota el domini dels comanadors. Tot això va dur a plets entre els antonians i els obrers de distintes viles de Mallorca. 

Dia 9 de gener de l’any 1727, Francesc Bosc, escrivent, ha rebut del reverend Antoni Banús, prevere, i president de la Casa i Hospital de sant Antoni  de Viana i de Pàdua, tres lliures i dotze sous “per los gastos de les lletres, per executar los obrers de les Viles de Incha, Soller, Fornalux, Incha y Petra dun temps que fonch procurador de dita casa per haver bastrets los gastos de ditas, y haverles entregades a dir Senyor President.”

Gairebé a totes les esglésies parroquials de les viles i dels llogarets de l’illa de Mallorca hi havia capella i altar amb la imatge de sant Antoni a càrrec dels comanadors. Pel culte i adornament de les capelles i per les despeses de les festes del sant s’empraven els diners recollits de les almoines del bací, que passaven els baciners de cadascuna de les esglésies. Els queviures que, semblantment, es recol·lectaven a les viles i llocs es portaven als comanadors de la Casa i Hospital de sant Antoni de la Ciutat. Els comanadors tenien l’obligació, si el diner arreplegat no bastava per a la neteja i altres despeses de les capelles, suplir-lo amb el cabal de les encomandes. Els antonians intervenien en els pagaments de les millores fetes a les distintes capelles dels pobles de Mallorca. De les capelles anaren concedint llicència de governar-les directament sota l’obligació d’un cànon anual.

Que aquestes notes serveixin per a conservar, si cal amb més fervor popular i netedat folklòrica, aquesta entranyable festa de sant Antoni Abat. I, ara, per acabar diguem. Visca, Sant Antoni!

*Mossén Antoni Gili Ferrer, va escriure aquest article el més de gener de l’any 2008 i morí dia 1 de desembre de 2010. D.E.P.