Les cireres, un avÍs de l’arribada del bon temps

Indubtablement, la cirera -juntament amb l’albercoc- és la gran protagonista de l’arribada de l’estiu pel que fa a la preeminència i gustos dels habitants de les Illes Balears, si parlam de fruita dolça. Es tracta d’un conreu amb una gran trajectòria històrica a casa nostra, però que a la nostra comunitat no ha aconseguit assolir un elevat nivell de comercialització i en cap cas d’industrialització -com si ha assolit en altres indrets de l’estat-, sempre tenint present algunes excepcions com és el cas de la vall d’Orient a l’illa de Mallorca.

A tall de curiositat cal observar que el cirerer és un dels fruiters que millor tolera l’hivern, presentant la particularitat de necessitar moltes hores de fred per a una correcta floració. Tant és així que li calen unes 1.000 hores de fred per assolir una òptima floració. Aquest fet explica el per què de la minsa collita d’enguany gràcies a l’hivern calent que hem patit. La necessitat de fredor fa que sigui un dels arbres que acostuma a florir més tardanament, sovint un cop passades les darreres gelades primaverals.

Arbre fàcil.

Part de l’èxit del cirerer als horts i conreus illencs -on és fàcil trobar-l’hi, però en petites dosis- es troba en el fet que es tracta d’un arbre poc exigent pel que fa a nitrogen, i es sol adaptar amb facilitat a qualsevol tipus de sòl, tot i que prefereix sòls lleugers i lleugerament calcaris. Tot i això, si comptam amb un sòl molt pesat i massa alcalí, podem tenir problemes de clorosi fèrrica.

També convé tenir present que si la pluviometria anual és escassa, haurem de vigilar si l’arbre necessita rec, sobretot durant l’etapa d’adaptació i arrelat. Durant els primers anys de cultiu es poden encoixinar amb palla els peus dels arbres per així conservar la humitat del sòl i protegir l’arbre d’herbes competitives. Una vegada l’arbre hagi assolit un bon port és millor deixar-lo amb el sòl descobert.

Sense vent.

Tot i això, el cirerer és un arbre sensible a canvis climàtics bruscos, de manera que cal escollir per sembrar-los un lloc ben protegit, ja sigui en pendents o a prop de marges i parets, ja que no suporten ni les gelades tardanes ni els corrents de vent directes.

Darrerament, el sector fructícola espanyol està experimentant un procés de transformació basat  en la millora de la tecnologia de la producció i en la introducció de noves varietats millorades genèticament, fet especialment manifest en el cas del cirerer. Abans de la dècada del 1990 es conreaven a la  nostra comunitat les varietats autòctones de cirerer que res tenien a veure amb les varietats que s’han anat introduint des d’aleshores que donen una cirera més atractiva comercialment, però menys gustosa i sobretot molt allunyada de les varietats tradicionals que es solien consumir a les Illes Balears.

A Espanya, la producció de cirera ha pujat més del doble al llarg dels darrers vint anys, un increment que s’ha centrat sobretot en varietats foranes primerenques, de mitjana i tardana estació com són early bigy, burlat, sweet heart, newstar i en unes poques varietats tardanes locals com la picota. Actualment l’interès es centra en aquestes varietats noves que presenten una fruita grossa amb una carn consistents, amb una època de collita llarga, auto-fèrtils, i amb baixa sensibilitat a clivellar-se.

A nivell estatal, la cirera ocupa la tercera posició productora a Europa i el nostre país s’està convertint en un gran exportador de cirera fresca. Per altra banda, el consum domèstic per càpita i any està augmentant i s’estan assolint els dos quilograms per capità. En el cas de les Illes Balears, el consum de cirera illenca no ultrapassa les nostres fronteres naturals, i tot i ser una fruita preuada i consumida no ha arribat a cap procés d’industrialització, consumint-se fresca o en confitures de manufactura casolana.

Abandonament.

L’aspecte immaculat i preciosista que en l’actualitat s’exigeix a la cirera ha provocat que les varietats autòctones que fins fa vint anys eren les predominants a les illes hagin deixat de conrear-se en benefici d’altres varietats foranes que presenten un aspecte més atractiu, des del punt de vista comercial.

És així com una sèrie de varietats autòctones de cirera es troben en greu perill d’extinció i que uns sabors i unes textures que fins fa algunes dècades eren les preferides pels illencs han estat relegades a l’oblit en favor d’una cirera preciosa, carnosa, dolça però amb un gust i una presència estandaritzats.

Malgrat tot, aquesta lluita de recuperació sembla una passa de formiga envers una societat cada cop més globalitzada que prima les varietats estandaritzades en forma i color per sobre de les varietats autòctones, potser menys atractives estèticament, però que han demostrat en una trajectòria de segles una completa adaptació al lloc que els ha tocat en sort i que, per tant, són més sostenibles ecològicament parlant.

Per tant, seria interessant observar a l’hora de comprar cireres, en aquest cas, si es tracta de productes arrelats a la nostra terra i idiosincràsia, o tan sols bells models de fruita que no fan més que remetre’ns a hàbits de consum globalitzats i sense cap arrelament a la nostra contrada.

A les Illes Balears comptam amb la cirera de sarró -relativament petita, amb molt de pinyol, i d’un color menys intens-, així com la cirera guinda -petita, de pèl i polpa fortes, més agra que dolça i molt bona per macerar en aiguardent- o la cirera mollar -de bona grossària, quasi negra, molt sucosa i de molsa vermella i vellutada- corren el risc de romandre tan sols en antics receptaris i manuals d’agricultura local gràcies als gustos imperants a dia d’avui.

No obstant això, hi ha associacions i grups de consum que lluiten per recuperar aquestes varietats i en fan una recerca exhaustiva per tal d’evitar-ne la desaparició. És així com cireres de les varietats locals com blanca, camosa, de capellà, primerenca d’abril, de sarró, de Lluc, llosetina o fins i tot les varietats solleriques cor de colom i de gra han trobat un lloc on trobar recer envers la seva desaparició definitiva.