L’increïble viatge de la processionària

Avui anem a centrar-nos en un d’aquests insectes que no gaudeix de bona estima, ja que la seva sola presència farà retrocedir el més valent pels seus molests i dolorosos pèls urticants. A més, sol causar problemes a les nostres benvolgudes mascotes. Fem referència a la coneguda eruga processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa). No obstant això, si ens detenim a observar el seu cicle vital, podrem veure que es tracta d’un dels insectes més increïbles, sorprenents i al.lucinants que existeixen. El motiu és el gran nombre de canvis de forma, alimentació i de tipus de vida que realitza al llarg del seu procés vital. Per aquest motiu sempre m’han cridat l’atenció, des de nen, les papallones.

Per norma, l’eruga no acostuma a baixar al sòl i formar la característica fila que s’assembla a una processó fins a març o abril. No obstant això, a causa de les altes temperatures d’enguany, ja s’han pogut observar les típiques processons durant el febrer. És una de les conseqüències de les altes temperatures que estem sofrint.

Els éssers humans estem acostumats a portar sempre el mateix cos, els mateixos ossos i els mateixos òrgans, des de la nostra infància fins a la vellesa. El nostre cos va creixent i desenvolupant-se amb el pas del temps. Però, no succeeix així amb l’eruga processionària del pi. La nostra protagonista, igual que la resta de papallones, neix d’un ou, es desenvolupa com una eruga o larva per després tancar-se en un capoll o crisàlide i emergir com una papallona nocturna, llesta per aparallar-se i dipositar una posta d’ous que donaran pas a la següent generació. Sens dubte, ens trobem davant un dels cicles vitals més canviants i extraordinaris del regne animal.

La nostra protagonista forma part de la família dels artròpodes, el nom dels quals en grec significa potes (podos) articulades (artro). Dins d’aquest ordre trobem els insectes. Aquests es caracteritzen per tenir tres parells de potes i el cos dividit en tres parts: cap, tòrax i abdomen. A més, solen posseir un o diversos parells d’ales i dues antenes. La nostra protagonista pertany al grup dels lepidòpters (Lepidoptera). Dins d’aquest ordre trobem totes les papallones, tant nocturnes com a diürnes. Són insectes que posseeixen ales, estan coberts per escates i empren un tub llarg amb el qual succionen el seu aliment denominat probòscide, comunament conegut com espiritrompa. Existeixen més de 100.000 espècies conegudes de papallones al món.

L’eclosió o naixement:

El cicle vital de l’eruga processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa) dura un any aproximadament. La nova prole surt de l’ou durant els mesos de setembre i octubre. Aquí comença el seu viatge vital, ple de canvis i transformacions. L’eclosió té lloc a la copa dels arbres, prop de les acícules, és a dir en les fulles del pi amb forma d’agulla. El motiu és que s’alimenten d’elles. D’aquesta manera en néixer ja posseeixen aliment al seu abast. Durant la fase larvària  estan dissenyades per menjar i guanyar pes. Per aquest motiu estan dotades de grans boques rosegadores. La gran majoria del temps el passen alimentant-se. L’objectiu és guanyar pes i grandària per poder afrontar amb garanties els diferents canvis que estan per arribar. En aquesta part de la seva vida tot està dissenyat per obtenir aliment. Durant aquest temps passen per cinc estadis larvaris i realitzen quatre mudes. Igual que la resta d’artròpodes, necessiten mudar el seu exoesquelet per guanyar grandària.

Els nius:

Són comuns i fàcils de veure els nius de les erugues en els pins. Aquestes bosses són creades entre totes les larves, gràcies a l’ús de la seda una vegada que han aconseguit el tercer estadi larvari. El niu és la seva casa. En el seu interior s’arremolinen per donar-se calor i poder suportar així les baixes temperatures hivernals. La seva jornada laboral comença el capvespre, durant el dia acostumen a romandre protegides en el niu. Aleshores surten, com si d’un organitzat batalló es tractés, i comencen a alimentar-se de les fulles dels pins, encara que també poden servir-se de cedres i avets. En arribar al cinquè estadi larvari els nostres protagonistes tornen tremendament voraces. Amb cada muda els seus òrgans s’han anat desenvolupant i en aquest punt ja són màquines perfectament dissenyades per menjar fulles en grans quantitats i al major ritme possible. Un mes després, entre març i abril, quan ja han guanyat pes, les erugues descendeixen del seu arbre i formen les característiques processons.

Marxant en processó:

Aquest tipus d’eruga és molt social, a això ajuda que tots els membres d’una mateixa borsa siguin germanes. Són erugues cooperatives. És a dir, quan observem una llarga fila d’erugues estem observant tota una família. Són descendents d’una mateixa mare. Però, per què adopten aquesta característica i particular estructura per desplaçar-se? El motiu és la protecció. En anar en fila índia es protegeixen el cap unes a les altres. El seu cap és la part més desprotegida del cos i és fàcil de distingir per als seus majors depredadors: els ocells. Tant la mallarenga carbonera (Parus Major) com la mallarenga blava (Cyanistes Caeruleus) són els seus màxims depredadors. S’ha comprovat que l’eruga que encapçala i guia la filera és sempre una femella.

Ara que sabem que la forma de desplaçar-se en processó és un mètode de defensa, la següent pregunta és: on van? Existeixen dues opcions, la primera és que hagin esgotat les fulles del seu arbre de naixement i es dirigeixin cap a un altre a la recerca d’aliment. El segon motiu és que ha arribat l’hora de la metamorfosi. Arribat a aquest punt busquen un lloc segur sota la terra on comencen a formar un capoll o crisàlide amb la seva pròpia seda. Aquest és d’un color castany vermellós, mesura uns dos centímetres i es troba envoltat de pèls urticants.

Els molests pèls urticants:

Si per alguna cosa són coneguts aquests insectes, a part de per la seva característica fila en processó, és pels seus molests pèls urticants. Aquests són un mètode de defensa molt útil. Quan se senten amenaçades alliberen una gran quantitat de pèls que, en contacte amb la pell, oïdes, nas o gola creen una molesta picor, coïssor i inflamació. És un gran sistema defensiu i també ràpid i eficaç. És precisament el mecanisme defensiu el que li atorga el seu nom científic. Els pèls que recobreixen el seu cos contenen una toxina urticant el nom de la qual és thaumatopina, d’aquí el seu nom científic Thaumetopoea pityocampa.

La crisàlide:

Una vegada que la crisàlide s’ha format, en el seu interior comença un dels processos més canviants i sorprenents del món animal. Tot canvia. Les seves potents mandíbules que servien per menjar fulles es transformen en un tub, la probòscide o espiritrompa, la finalitat del qual és liquar el nèctar de les flors. Els seus ulls guanyen grandària i s’adapten per buscar parella durant la nit. Les seves potes cedeixen el protagonisme a les ales per així poder desplaçar-se de millor manera i trobar company. Durant aquest procés també es creen els òrgans reproductors. En la fase larvària, tot està enfocat per alimentar-se i guanyar grandària. En la fase adulta tot està dissenyat per a la reproducció.

Aquest procés de constant canvi sol durar un mes. No obstant això, la papallona pot esperar fins a quatre anys dins del capoll fins que es donin les circumstàncies climàtiques idònies. Quan arriben els mesos estiuencs un exemplar adult perfectament desenvolupat surt a l’exterior.

Fase adulta: la papallona:

La papallona de la processionària és nocturna. Busca la protecció de la nit. D’aquesta manera eviten ser aliment fàcil per als ocells. Les seves principals característiques són el color grisenc, el seu ample abdomen cilíndric i el seu característic gep. Arribats a aquest punt l’únic fi és la reproducció. Per aquest motiu no solen viure més de 48 hores en estat adult.

La competència és màxima i el temps és curt. Els mascles cerquen copular i fertilitzar els ous que donaran pas a la propera generació. Una vegada que la femella ha realitzat la còpula vola fins a la copa dels arbres per realitzar la posta. Els ous són dipositats dins d’una beina i després d’això la femella empra les seves pròpies escates per cobrir-la. D’aquesta manera es troben més protegides. Després de realitzar aquesta important labor tots els adults moren. El seu paper vital ha conclòs.

En qüestió de trenta o quaranta dies després de la posta naixerà la propera generació d’erugues. El cicle anual s’ha complert. Un nou, arriscat i meravellós viatge espera a la nova generació.