Pastanagues, les arrels més dolces de l’hort
Les pastanagues són una de les hortalisses més conegudes per la major part de visitants de mercats i horts de la nostra comunitat. Aquesta petita hortalissa s’ha convertit en complement ineludible de bona part dels àpats que omplen les nostres taules gràcies en part al seu grat sabor com a la seva importància vitamínica.
Ja siguin en el seu color ataronjat, o en el menys conegut color morat, les pastanagues han assolit un lloc preeminent en el panorama de les hortalisses gràcies al seu sabor dolç que les converteix en idònies per formar part d’ensalades i plats de carn.
La pastanaga –en qualsevol de les seves múltiples varietats- és una arrel gruixuda i allargada, generalment de forma cònica i color variable, mengívola i altament nutritiva. De tronc dret i ramificat en branques esteses, la pastanaga es caracteritza per ser una arrel comestible amb fulles dentades i flors blanques o rosades.
La pastanaga és una planta de la família de les umbel·líferes, que s’anomenen així ja que presenten les flors agrupades en forma d’umbrel·les o paraigüets, pertanyent al gènere daucus, principalment Daucus carota. La pastanaga forma part de la mateixa família que l’api, el julivert o el fonoll.
A la Mediterrània hi ha pastanagues autòctones, però que no són aptes per al consum humà
Tot i que les pastanagues més conegudes són les que habitualment menjam, a la zona de la Mediterrània existeixen pastanagues silvestres –a la nostra comunitat s’anomenen pastanagues bordes- que són pastanagues autòctones però no aptes per al consum humà.
Hi ha diverses varietats de pastanagues depenent del tipus d’arrel –poden ser cilíndriques, còniques o arrodonides-, la grandària o el cicle de cultiu.
Des de l’Àsia Menor
La pastanaga és una planta que té el seu origen botànic localitzat a la zona de l’Àsia Menor, al voltant de l’actual Iran, on ja fou cultivada fa més de 2.000 anys. D’aquesta zona passà a les principals cultures mediterrànies antigues –Grècia i Roma- on fou molt utilitzada i preuada, sobretot gràcies a les seves propietats medicinals. Els àrabs foren els introductors d’aquesta hortalissa a la península Ibèrica al llarg del segle XII. Aquestes primeres pastanagues foren precisament de color blanc, groc i morat. Tot i això, fou durant els segles XIX i XV quan la pastanaga s’expandí de manera exponencial per la resta del continent europeu.
Curiosament la primera pastanaga de color taronja sorgí a Holanda durant el segle XVI, gràcies als creuaments i experiments d’un grup de científics i naturalistes que aconseguiren fer coincidir el color de les pastanagues amb el color de la casa reial holandesa dels Orange. Des de llavors el color predominant entre les pastanagues és el taronja, tot i que n’hi ha de color morat, conegudes com safanòries, safanàries, pastanagues morades o pastanagues mores.
La millor terra
Són unes plantes que prefereixen les temperatures suaus, essent la seva temperatura òptima de creixement entre 16 i 18 graus centígrads, presentant la particularitat que com més calor més clar és el color que presenten. Igualment prefereixen terres flonges, ben llaurades i arenoses on l’arrel pugui créixer sense dificultats. Aquestes terrenys hauran de ser frescos amb un PH mai inferior a 6’5 i han de retenir bé la humitat.
La pastanaga tampoc admet terres molt àcides, on la terra ha d’estar humida però mai xopa. S’han de sembrar en fileres, separades uns vint centímetres entre elles, i les plantes han de distar entre vuit i deu centímetres unes de les altres.
El període de creixement oscil·la al voltant dels cent dies des de la data de sembra
Tot i que el cultiu de la pastanaga no requereix grans complicacions –a excepció d’evitar gelades i temperatures baixes durant llargs períodes de temps-, el temps idoni de sembra d’aquesta hortalissa és de febrer a novembre. El període de creixement oscil·la al voltant dels cent dies des de la data de sembra. Se’n pot fer una recol·lecció escalonada i es sol fer estirant les arrels a mà per les fulles que sobresurten de la terra. Un cop collides convé conservar-les en un lloc ben ventilat, fosc i sec.
Es sol rotar aquest cultiu amb alfals, llegums, ceba, espinacs o blat de les Índies, evitant la rotació amb api, julivert o remolatxa, que incrementen la tramesa de malalties al sòl. Aquest cultiu, a més, s’associa bé amb cebes, all, enciam, rave, pèsol i tomàtiga.
La pastanaga és un vegetal molt ric en betacarotens –poderós antioxidant-, així com en silici, ferro, potassi, fòsfor i calci. A més, és un vegetal caracteritzat pel seu alt contingut en vitamines A, B i C; vitamines fonamentals per a les funcions epitelials de la pell i per al pigments dels ulls. També es recomana el consum de pastanaga, ja que presenta propietats terapèutiques contra l’asma, el nerviosisme i algunes alteracions de la pell; i són molts els tractats de medicina popular que cataloguen la pastanaga com una arrel remineralitzant amb propietats diürètiques i oftàlmiques.
La cultura popular
Fent-nos ressò de la cultura popular, hi ha una recepta culinària que presenta com a element primordial la safanòria o pastanaga morada. Aquesta és la freixura borda, també coneguda a la zona de Manacor com freixura d’hortolà.
És un guisat a base de safanòria tallada a rodanxes i acompanyada de alls i ceba tendra que es deixa coure amb una mica d’aigua. Aquesta antiga recepta presenta algunes variacions, la més coneguda és la que es cuina a la Serra de Tramuntana on s’hi afegeix una mica de porc, sobretot botifarró i xulla.
La popularitat d’aquest plat, juntament amb la seva variant carnívora, donà lloc a algunes frases fetes que han pervingut al llarg del temps fins als nostres dies. Els dos exemples més clars són: “Treure la freixura per la boca” quan volem assegurar que estam molt cansats; i “Fer sortir la freixura a algú” quan volem expressar que feim treballar en excés a algú.
La pastanaga és coneguda amb diverses denominacions al llarg del nostre territori lingüístic; però destaca especialment el gal·licisme carrota que s’utilitza a Sóller, posant de manifest la forta influència francesa que patí la vall arran de la influència que els emigrants sollerics a França deixaren –i deixen sentir encara avui en dia- a la vall dels tarongers.