Preservant la humitat de les hortalisses

Les necessitats hídriques dels sembrats de verdures i hortalisses necessiten d’unes ajudes especials quan la canícula espitja de valent per tal de poder treure el màxim rendiment als efectes que el reg proporciona sobre aquests conreus. Per tal de dur a terme aquesta funció, una de les tècniques més usuals és l’encoixinat.

Des de fa alguns anys és cada cop més usual a la nostra comunitat trobar franges de conreus cobertes per tires de plàstic per tal de protegir i incentivar un millor creixement de les hortalisses i verdures que han estat objecte de la sembra: aquesta tècnica és coneguda com l’encoixinat.

Tot i que hi ha diverses tècniques d’encoixinat, la que empra el plàstic és una de les que compta amb més detractors, ja que veuen incrementar la presència d’un material no orgànic en els conreus i el consegüent perill que representa aquest material pel que fa a la qualitat dels sòls, convertint així el que en un principi havia de ser un benefici per als cultius en un malson per als ecologistes.

Es coneix com encoixinat la tècnica que fa referència al cobriment del sòl de certs conreus amb una capa de material orgànic o inorgànic amb una finalitat protectora. Quan aquesta capa està feta a base de materials orgànics l’efecte és similar al mantell natural que hi ha als boscos i té unes conseqüències molt beneficioses d’entre la qual cal destacar la lluita contra la pèrdua d’aigua en superfície per evaporació -i de passada una major conservació de la humitat i una considerable reducció de l’aigua en rec-, i la capacitat de suavitzar la temperatura del sol: a l’hivern augmenta la temperatura i durant l’estiu la disminueix. En conservar-se millor la temperatura també s’afavoreix una activitat més constant i homogènia al sòl. S’evita també la incidència directa de la radiació ultraviolada del sol, que podria destruir compostos orgànics i afectar els processos de transformació d’aquests. Així com la compactació del sòl. Igualment disminueix l’acció del vent que sol assecar el terra en poc temps i limita el creixement d’herbes no desitjades (adventícies).

En definitiva, la tècnica de l’encoixinat del sòl de certs cultius és una tècnica que implica el cobriment del sòl per protegir els conreus d’agents atmosfèrics i alhora promou millores en els resultats de les collites.

D’entre els materials inorgànics per a encoixinar el més habitual és la utilització d’una pel·lícula plàstica fabricada a partir de polietilè lineal de baixa densitat (PEBD). Tot i que habitualment es col·loca encoixinat inorgànic de color negre, en certs conreus més tardans es sol col·locar l’encoixinat transparent per avançar el cicle i augmentar el conreu de la varietat sembrada. Aquesta tècnica és habitual en el cas del meló i de la síndria, per posar alguns exemples.

Amb l’encoixinat transparent no interessa tant que no apareguin les herbes adventícies com el fet d’incrementar la temperatura i la humitat en el sòl per influir així en el sistema radicular de les plantes. Un altre ús que es sol donar a l’encoixinat transparent és per desinfectar el sòl -el que s’anomena solarització- sense emprar herbicides ni adobs químics. La solarització és un procés de desinfecció basat en un encalentiment del sòl -que arriba fins als 15 centímetres de profunditat- que permet eliminar força patògens, plagues i malalties dels conreus en qüestió.

La tècnica de l’encoixinat amb polietilè es sol aplicar en conreus com l’albergínia, el pebre, la tomàtiga, el carabassó, la lletuga o la fraula.

Com passa amb l’encoixinat orgànic, l’encoixinat inorgànic presenta uns avantatges que, malgrat les crítiques dels ecologistes, no es poden obviar, ja que impedeixen el creixement d’herbes adventícies -i un estalvi en herbicides-, augmenta la humitat del sòl -amb un estalvi d’aigua-, redueix la pèrdua de fertilitzants, millora l’estructura del sòl -amb un augment de la producció-, i també evita el contacte de la planta amb el sòl -amb una millora de la qualitat de la producció-.

Depenent del color de l’encoixinat amb polietilè, aquest tendrà unes conseqüències determinades sobre el conreu, ja que provoca una certa reflexió per mor de la qual la llum que incideix sobre la planta fa que s’activi la fotosíntesi, podent així el vegetal accelerar el seu creixement, arribant a assolir una major envergadura.

El color negre de l’encoixinat inorgànic permet un desenvolupament vegetatiu adequat i és el més econòmic de tots. Ofereix un índex de fructificació mig, però cal tenir molt present la temperatura que pot arribar a assolir el conreu, ja que el fet de ser negre fa que absorbeixi molta calor i pot causar estrés a la planta. Per altra banda, ofereix un excel·lent control de les males herbes.

Per la seva banda l’encoixinat inorgànic transparent dota al vegetal d’un creixement vegetatiu molt vigorós per les altes temperatures que genera i permet una fructificació precoç. El seu major inconvenient rau en l’accelerat desenvolupament de les males herbes si no s’ha esterilitzat abans el sòl.

Els colors alumini-negre i alumini-blanc, d’altra manera, són els que funcionen millor, ja que permeten controlar molt bé les adventícies, aconseguint alhora uns fruits amb un color i unes mides òptims. Finalment, el color verd -fotoselectiu- és l’ideal per a conreus primerencs, ja que manté la mateixa temperatura a l’interior del solc que a l’exterior, controla eficaçment les males herbes, augmenta la calor a l’arrel i manté els fruits nets i fora del contacte amb la terra.

A l’hora de col·locar les franges de polietilè convé fer-ho durant les hores en què els raigs del sol no siguin gaire intensos, essent molt millor fer-ho sense la seva presència. Igualment convé tenir present que el que més malmet els plàstics són els agroquímics, sobretot els que contenen sofre, clor i brom, per la qual cosa és recomanable no emprar concentracions gaire elevades que puguin malmetre el plàstic.

Els avantatges de l’encoixinat inorgànic són posats en dubte pels corrents ecologistes que veuen en la contaminació del sòl per les restes de polietilè el seu major inconvenient. La degradació del polietilè es pot torbar més de dos-cents anys i representa un greu problema ecològic, ja que no només contamina el sòl -amb les restes que hi puguin quedar després del desmantellament de l’encoixinat- sinó que també pot arribar a les vies d’aigua i, si es crema, a l’atmosfera en forma de gasos tòxics. Per tant, la tècnica de l’encoixinat té seguidors i detractors a parts iguals posant de manifest que els avenços en agricultura sempre solen dur aparellats uns inconvenients de caràcter ecològics que no podem obviar de cap de les maneres.