Sant Miquel, l’inici de l’any pagès

El 29 de setembre, diada de Sant Miquel, és una data força assenyalada al nostre arxipèlag, sobretot pel que fa al món rural, ja que tradicionalment és la data escollida per donar inici al calendari pagès anual, un cop s’ha esgotat el cicle recol·lector cerealístic i abans d’iniciar el període de llaurada i sembra que durarà fins a Nadal.

Tot i que modernament el 29 de setembre és la data escollida pel santoral cristià per celebrar la festivitat dels arcàngels -Miquel, Gabriel i Rafel-, fa només uns quants decennis era la data on es retia homenatge a un arcàngel en solitari, Sant Miquel. Fou el Papa Montini qui l’any 1969 traslladà a aquesta data la festivitat de Sant Gabriel i Sant Rafel, que tradicionalment se celebraven el 24 de març i el 24 d’octubre respectivament; un canvi que obligà a Sant Miquel a compartir protagonisme amb els altres dos arcàngels, sota l’atenta mirada d’una població que mirà amb cert recel aquest canvi de data i que sempre va tenir en el 29 de setembre el dia de retre honors a l’arcàngel lluitador.

El batallador.

Sant Miquel, segons les creences cristianes, jueves i musulmanes, és un arcàngel, és a dir, un àngel d’elit. El nom Miquel prové de l’hebreu i significa “qui és com Déu”. L’arcàngel Miquel és conegut sobretot com un arcàngel batallador, ja que fou l’encarregat de lluitar contra l’àngel rebel, Samael, quan aquest decidí abandonar el cel i oposar resistència als designis de Déu, segons s’explica al llibre de Daniel, a l’Antic Testament.

Tant és així que Miquel és sovint tengut com el príncep dels àngels i com a protector de la salut i guaridor de malalties. Posteriorment i gràcies a la seva llegenda com a feroç lluitador va esdevenir protector dels exèrcits, de la policia, dels radiòlegs i radioterapeutes, així com de l’Església en general i d’Israel en particular.

Iconogràficament, se’l sol representar armat amb una espasa o una llança i un estendard, en clara al·lusió a la victòria sobre el diable, o amb unes balances, pesant les ànimes, ja que es tracta del personatge bíblic encarregat d’agafar les ànimes dels difunts i dur-les cap al cel on té lloc la psicòstasi -judici per tal d’esbrinar si el difunt en qüestió havia obrat bé o no-, i per aquest motiu també se’l coneix com l’àngel de la mort.

Entre els molts miracles que s’atribueixen a l’arcàngel Miquel n’hi ha un que fa referència a la conquesta de Mallorca per part del rei Jaume I: quan aquest era a punt d’iniciar l’assalt a Ciutat se li aparegué la figura de Sant Miquel que encoratjà les hosts catalanes i els ajudà a vèncer en la presa de la ciutat; per aquest motiu, una de les mesquites de la ciutat fou reconvertida en església cristiana i fou dedicada a aquest arcàngel. És l’actual església de Sant Miquel.

Aquesta data era coneguda entre la pagesia illenca com la data en què els amos pagesos solien baixar a Ciutat per pagar les rendes als senyors i alhora renovar, o no, els lloguers de les terres per un any més, establint de bell nou condicions i tractes a seguir durant aquest període de temps. Cal tenir present que el pagament d’aquests deutes es podia realitzar ja que els amos comptaven amb els beneficis que la clausura de l’any pagès els havia reportat. També era la data en què, si no s’havia fet prèviament per la Mare de Déu d’agost, es contractaven els missatges per dur a terme les tasques agrícoles durant l’any, acordant-ho amb els senyors. Ja ho diu el refrany: “Caritat per Sant Miquel, qui no paga no va al cel” o “Per Sant Miquel, renova el preu”.

A Menorca.

Sant Miquel, a Menorca, obre el període anomenat “es santmiquelnadal”: període que era dedicat a preparar la terra de cara a la sembra dels terrenys bàsicament. Entre aquestes feines cal destacar fer el ramer, que consistia a preparar una bona provisió de rama i llenya per poder passar tot l’any, tenint present que aquestes branques no tan sols servirien per fer front als rigors de l’hivern sinó també per encendre el foc que s’utilitzaria per cuinar. Aquesta feina, que solia durar al voltant de dues setmanes, era realitzada per l’amo ajudat d’algun missatge que es dedicaven a fer neteja de llenya i rama a les marines dels voltants, així com de llocs veïns i camins propers.

Una altra de les feines d’aquest dia era la ferrada de Sant Miquel, data força assenyalada pels ferrers i ferradors, ja que aquesta data era la més important de les tres dates anuals que se solien realitzar.

Arades.

La diada de Sant Miquel, per tant, era aprofitada per posar a punt les relles de les arades i ferrar les bísties que serien emprades per llaurar i sembrar la terra durant els període previ al Nadal. Eren ben conegudes dues expressions durant aquesta data: “aquesta bístia va llisa” que volia dir que només feia falta baratar-li els claus, operació també coneguda coma referrar, o “aquesta bístia va llarga” que indicava que l’animal necessitava ferrar de nou. Amb les bísties ben ferrades i les relles acerades, només es requeria la presència del ferrer o ferrador en el cas que una rella es rompés.

Per preparar els terrenys per a la sembra i abans de passar a llaurar era necessari realitzar l’espedregada, tasca que consistia en arreplegar el pedreny més voluminós existent al sementer i fer-ne munts, feina de vital importància per al llaurador, ja que li facilitava molt la feina la bona conservació de l’arada.

Un cop ben espedregat el sementer ja es podia passar a la llaurada, tasca que consistia en remoure la capa superficial de terra perquè s’airegés i per rompre l’escrostonament superficial de la capa superior de terra.  En aquest sentit, era molt bo llaurar amb arada plena, és a dir, fent entrar molt l’arada a l’interior de la terra perquè les orelles de l’ara la remenassin bé, ja que normalment quan es girava la terra solia estar molt seca i dura després d’un estiu de poques pluges. Quan s’havia de llaurar era convenient que plogués perquè la terra estàs més tova, però curiosament per Sant Miquel sol fer una remuntada de calor.