Santa Margalida l’encén

Pocs són els habitants de les Balears que durant el que duim d’estiu no hagin fet ús del conegut refrany “Santa Margalida l’encén i Sant Bernat l’apaga” fent referència a la calor estiuenca, sobretot quan es té present que encara falten tres dies per a Santa Margalida -20 de juliol- i ja hem patit dues onades de calor que sembla que no hagin de ser les darreres d’aquest estiu.

El costumari illenc sol usar aquest refrany per fer referència al període que va comprès entre Santa Margalida -20 de juliol- i Sant Bernat -20 d’agost-, un període que tradicionalment era evocat com el que contenia els dies més calorosos de l’any: la canícula, en definitiva. Però ja fa alguns anys que aquest període canicular s’avança cada cop més, podent arribar a semblar que sigui Sant Joan -24 de juny- el sant encarregat d’encendre el període estiuenc. Aquest avançament de la calor probablement serà degut al fenomen conegut com a canvi climàtic, encara que hi hagi qui s’encaparroti en negar-lo, que té com a principal conseqüència l’increment de les temperatures per efecte de les accions que l’home està duent a terme sobre el planeta i que acaben incidint notablement i negativa sobre la climatologia.

Sense base.

Curiosament existeix una variant del refrany que diu “La monja l’encén i el frare l’apaga” referint-se també a la calor estiuenca on, seguint estrictament el santoral illenc, presenta una incorrecció, ja que no hi ha cap constància que Santa Margalida hagués estat monja. De fet, Santa Margalida presenta la particularitat de ser una santa sense base històrica que pugui refrendar tot quan se li atribueix; tant és així que totes les referències amb què comptem d’aquesta santa es deuen al que podem trobar en la “Legenda aurea” escrita per Jaume de Voràgine cap al 1260 i que comptà amb un gran èxit durant l’edat mitjana.

Tot i això, Santa Margalida fou una de les santes que comptà amb més popularitat a la nostra comunitat, essent també una de les santes més populars durant l’edat mitjana, fet que va incidir a incloure-la entre els catorze sants auxiliadors, és a dir, aquells que han demostrat una magna eficiència davant les peticions dels seus auxiliadors, talment com altres sants estrella com Santa Bàrbara, Sant Jordi o Sant Cristòfol, entre d’altres.

Conta la llegenda de Santa Margalida que nasqué a Antioquia -actual Turquia- devers el 275 i fou filla d’un sacerdot pagà, però que de la mà d’una dida cristiana fou introduïda en la “vera fe”; de fet, fou repudiada pel seu pare en assabentar-se’n.

Quan tenia 15 anys, el governador romà Olibri la va veure i se n’enamorà; li va demanar matrimoni, però davant la negativa de la santa -ja que aquest matrimoni implicava la renúncia a la fe cristiana- el governador la ver empresonar i torturar esperant un canvi d’opinió. Quan era a la presó se li aparegué un drac que se la va empassar sencera, però la santa aconseguí matar el drac amb una creu que duia i aconseguí sortir-ne il·lesa. Un cop alliberada, fou torturada de bell nou, però ella no cedí; finalment fou morta i degollada, l’any 290. Santa Margalida és invocada per les embarassades -per l’episodi del drac- perquè els encomani un part bo i sense complicacions. Se sol representar aquesta santa amb un drac als seus peus i un crucifix a la mà.

Una perla.

Santa Margalida és la primera santa cristiana que duu aquest nom; un nom que significa perla. A partir del Renaixement, el nom de Margalida s’associà amb un tipus de flor de la família de les Asteràcies que es caracteritza per comptar amb llargs pètals blancs i un botó groc al centre semblant a una perla, i d’aquí en deriva el nom.

A Mallorca, el nom de Margarida original ha derivat en Margalida i és un dels noms amb més arrelament popular, tant és així que hi ha una vila que en duu el nom. Santa Margalida és un municipi mallorquí format per tres nuclis de població: Can Picafort, Son Serra de Marina i el poble pròpiament dit de Santa Margalida. Pertany a la comarca del Pla de Mallorca i delimita amb els municipis d’Artà, Maria de la Salut, Muro, Petra i Ariany.

Arqueologia.

Es tracta d’un municipi sorgit poc després de la Reconquesta catalana i duu el nom de la santa titular de l’església, que fou bastida el mateix segle XIII. Santa Margalida és un municipi que se singularitza per comptar amb un ric patrimoni arqueològic, amb més de 153 excavacions prehistòriques, d’entre les quals destaca especialment la necròpolis de Son Real.

Santa Margalida és coneguda entre els pobles del seu voltant com la Vila; d’aquí que els seus habitants siguin coneguts com a Vilers o Vileros, en el seu apartat més col.loquial. Una de les particularitats de Santa Margalida rau en algunes peculiaritats de la seva parla; igualment compten amb un bon grapat d’arcaismes lèxics com berul -persona de poc enteniment-, bruf -refresc- o bosquet -persona de baixa extracció social-, entre d’altres.

La festivitat de Santa Margalida s’associa majoritàriament amb la canícula estiuenca i així ho demostren diversos refranys o frases fetes: “Santa Margalida, la basca crida” o “Santa Margalida, pluja maleïda”. Però d’entre aquests, en destaca un de manera molt especial que fa referència al conreu del garrover: “Per Santa Margalida, garrova tenyida”, en clara al·lusió al color marronenc que agafa la garrova a partir d’aquesta data i que denota un grau òptim de maduració de la collita i, per tant, la supervivència d’aquesta.

Sigui com sigui la calor ja és aquí i Santa Margalida no l’ha hagut d’encendre; esperem que Sant Bernat sigui igual de puntual a l’hora d’apagar-la, ja que, en cas contrari, haurem de recórrer als ventalls tradicionals o als més moderns sistemes de refrigeració per poder suportar la canícula estiuenca. De fet, són molts els que ja han hagut de pegar mà a les tècniques més radicals de refrescar-se.