Síndria i meló, regals de l’estiu

Ja hem passat un bon tros d’estiu, però el camí de la calor encara no s’ha esvaït. Els que han tingut vacances han pogut esquivar el sol i la calor d’una manera o una altra; els que no, han hagut d’aguantar les altes temperatures irremeiablement.

Actualment hi ha molts sistemes per enganyar la calor: els aires condicionats substitueixen a les fresques entrades de les nostres padrines, on obrien el portal del carrer i el del corral i passava una fresca magnífica; els ventiladors substitueixen els ventalls, autèntics enginys que a força de ventar s’agafava una pràctica mai vista; les geleres i les conservadores substitueixen els pous on els nostres avis a l’estiu hi posaven els melons i les síndries en fresc.

Efectivament ens hem modernitzat, i molt, tenim electrodomèstics que ens fan la vida més lleugera i l’estiu més suportable, però la síndria i el meló són els mateixos. Ells ens lleven la set i podem gaudir d’ells talment fa anys i més anys, i és que aquestes fruites, des que foren introduïdes a les nostres illes, són un referent de l’estiu, de frescor, de sabor, de gaudir… i és que seria trist l’estiu sense elles!

Africana síndria.

La sindriera (Cucumis citrullus var jace) és una planta herbàcia anual pertanyent a la família de les cucurbitàcies. Els orígens de la sindriera els hem d’anar a cercar a l’Àfrica tropical i subtropical, essent ja coneguda i conreada en temps dels faraons.

El conreu per les nostres terres és molt antic. Documents d’abans de l’any 1.500 ho corroboren. Sembla, però, que en aquell temps no arribaven a assolir les mides gegantines que podem trobar ara, quan no és estrany poder anar a comprar una síndria de més de quinze quilograms, possiblement una de les fruites més grosses que hi ha.

La sindriera té una germana quasi bessona genèticament parlant, però amb un ús molt diferent. Parlam de la Cucumis citrullus que no és més que la carabassa de cabell d’àngel.

La planta està formada per tiges postrades, llargues i asprament peloses de fulles lobulades i de flors grogues. Forma una gran mata que s’arrossega pel terra fins a assolir un radi d’un metre o més respecte al clot on és sembrada. El creixement dels fruits és molt ràpid, sobretot si no li manca l’aigua.

La síndria és un fruit gros rodó o ovoide. Pot arribar a pesar més de quinze quilograms i tenir més de quaranta centímetres de diàmetre. La seva pell és llisa, fina i verdosa, ocasionalment provista de ratlles  blanquinoses. La carn és vermella, dolça i sucosa, amb molts pinyols majoritàriament negres, però es poden trobar varietats de pinyol blanc i fins i tot se n’arriben a produir sense gairebé cap pinyol.

Per aconseguir sembrar bones i productives sindrieres hem de començar durant la primavera (març-abril). En aquest moment sembrarem en clots posant un bon gruix de fems vell i sis o set llavors que després les podrem  aclarir deixant només dues o tres plantetes. Acabam amb un poc de terra fina per tapar les llavors i una teula girada perquè les roades o serenes no l’afectin gaire. Prefereixen terrenys fèrtils molt drenats i assolellats. Actualment es venen sindrieres empeltades damunt carabasseres, que augmenten molt la seva producció i la mida dels seus fruits.

Anem a esmicolar cent grams de síndria a veure què hi trobam. El primer que hi trobarem seran 92 grams d’aigua, 0’4 grams de proteïnes, de 0,1 a 1,2 de lípids, 7 grams de glúcids i 28 calories, a més de potassi, magnesi, sodi, ferro, fòsfor, sofre i clor. El seu valor nutritiu és baix degut que més del 90% de la polpa és aigua, llevat de les vitamines i les petites quantitats de minerals que hi són presents. La composició la converteix en una excel·lent fruita per ser consumida pels qui es volen refrescar i no engreixar.

És totalment impossible conservar molt temps aquest fruit de forma natural ja que la gran quantitat d’aigua la fa propensa a podrir-se o a autoconsumir-se per dins, com fan la majoria de carabasses.

Hom ha fet proves de fer confitura, però l’èxit no ha estat espectacular i més aviat ha quedat aigualosa. També pot servir de base per preparar gelats o sorbets a més d’acompanyar ensalades de fruites.

Tot i que la síndria és molt fàcil de digerir, no és gens aconsellable menjar-la gelada o beure aigua després de ser consumida.

L’altra fruita madona de l’estiu és el meló, fruit de la melonera (Cucumis melo). Aquesta planta herbàcia anual també pertany, com la sindriera, a la família de les curcubitàcies, el que passa és que el seu origen no l’hem d’anar a cercar a l’Àfrica tropical sinó a l’Àsia. Així i tot ha estat cultivada a les Balears des de molt antic. Com que els egipcis i, sobretot els romans, la coneixien, és fàcil deduir el temps que fa que es troba entre nosaltres.

De Vilafranca.

Les flors són grogues i no totes son fèrtils, sinó que una gran quantitat d’elles no són aptes per desenvolupar el fruit.

El fruit és ovoide o redonenc, de diferents mides, colors i textures de la pell. Desprèn un agradable olor. El pagès ja ho diu: “El bon meló es coneix amb l’olor”.

La nostra melonera vol sòls fèrtils amb textura arenosa o llinosa, temperatures altes, recs abundants i molt de sol. Durant la primavera es sembren en clots, posant un bon gruix de fems podrits a sota per després col·locar sis o set llavors per clot, un poc de terra fina per tapar les llavors i una teula girada a damunt. Quan les meloneres tenen quatre fulles s’aclareixen i es deixen solament dues o tres plantetes. El radi d’expansió de la melonera és d’un parell o tres de metres i cada clot pot arribar a produir més de vint melons, si tenen cura d’ella.

La mida dels melons depèn de la varietat. De fet els pesos més comuns no sobrepassen el dos quilograms, malgrat de la varietat tendral s’arriben a collir melons de prop de vint quilograms, com podem veure a la Fira del Meló de Vilafranca de Bonany, i és que per aquell redol hi molt bona terra i millors pagesos que saben conrear aquesta antiga i apreciada planta.

No tots els melons són aptes per a la conservació durant llargues temporades. Sols aguanten amb garanties els de tot l’any o tendrals. Quan acaba l’estiu s’han de collir o comprar aquestes varietats. El millor és anar directament a cal pagès que els ha conreat perquè aquesta és l’única garantia que no han estat malmenats, ja que un cop és sinònim que es podrirà. S’han de comprar un poc verdencs, ja tindran temps de madurar. Un cop a casa s’han de estendre a la botiga o a les golfes damunt un canyís i per Nadal estaran al punt de dolçor i sucositat. I posar-los a damunt taula en unes dates tant assenyalades és tot un luxe i una tradició que ajuda a desembafar.

Trenta-una són les calories que conté per cada cent grams de fruita. El meló és ric en vitamines A i B així com en cel·lulosa. En l’apartat de sals minerals podem trobar als melons potassi, calci, fòsfor, magnesi, ferro, zinc i iode. A més el meló és laxant, depuratiu i desintoxicant, és hidratant perquè és molt aigualós i per aquest motiu afavoreix el bon funcionament dels ronyons. 

A diferència de la síndria, que gaudeix de molt poques varietats i molt poc diferenciades entre elles, en els melons passa tot el contrari. La gran diversitat de varietats i dels noms que es donen a les illes constitueixen un legat varietal i lingüístic magnífic. Com a mostra en farem un recull de les més freqüents, que no són, ni de bon tros, totes.

Meló aiguardanter (Mallorca). És una varietat de meló gros de pell groguenca i de gust que aiguardenteja. A vegades té un pic d’agre que, si és molt pronunciat, torna desagradable al paladar i no es pot consumir.

Meló bif (Mallorca).El que no es desenvolupa igualment de tots els costats i pren una forma irregular.

Melo de gra d’arròs (Mallorca).Té la pell verdosa, els pinyolets petits i és molt dolç i sucós.

Meló de tot l’any o tendral (Mallorca). Varietat de meló ovalat de pell verdosa i arrugada, que es pot conservar molts mesos sense podrir-se.

Meló eriçó (Mallorca i Eivissa). Varietat de meló petit de pell ruada, molt sucós i dolç,

Meló escrit (Menorca). El que té la pell plena de clotets i regruixos que semblen inscripcions.

Meló fei (Mallorca). Una casta de melons que són verds per fora i blanquinosos per dintre.