Som en temporada de bunyols
A l’arc mediterrani la tardor -a casa nostra també anomenada primavera d’hivern- és l’estació que tanca el cicle agrícola anual i fa només algunes dècades era el moment escollit per procedir a acabar de solucionar els pagaments endarrerits per la compra d’animals i el moment en què vencien els contractes d’arrendament de les terres.
Però l’arribada de l’època més fosca de l’any també servia per a la celebració de nombroses fires a gairebé tota la geografia balear, unes fires amb un marcat caràcter agrari en les quals s’aprofitava per comprar les eines i animals necessaris per iniciar el cicle de les tasques pageses, especialment per llaurar les terres i preparar-les per a la sembra.
Per altra banda, segons els estudiosos de les tradicions illenques, la tardor era el moment més trist i pobre del calendari pel que atenyia a festivitats. D’entre aquest tradicionari en destacaven dues -i encara ho segueixen fet, però amb menor mesura-: les Verges i Tots Sants.
Omplir les cisternes
El costumari recomanava durant el mes d’octubre dues tasques ben curioses: d’una banda, emprar l’aigua de pluja d’octubre -i també de gener- per omplir les cisternes de bell nou i garantir el bon estat de l’aigua; i de l’altra, sembrar -fins i tot en sec-, tenint sempre ben present que si per les Verges -21 d’octubre- no havia plogut calia aturar la sembra ja que les formigues acabaven recol·lectant les llavors i fent malbé aquesta activitat agrícola.
Tot i això, a les Balears la festivitat més rellevant del mes d’octubre era sens dubte la celebració del dia de santa Úrsula i les onze mil verges -21 d’octubre-, festa coneguda més popularment com la festa de les Verges, data en què era tradicional -i encara ho és, però de manera menys popular- sortir a cantar serenates a les fadrines la vigília d’aquesta diada, és a dir, la nit del 20 d’octubre.
Santa Úrsula
La imatge de Santa Úrsula és sovint associada a la de la deessa germana Freya, divinitat que protegia les donzelles verges que morien sense haver-se casat i a les quals protegia en l’altre món. Freya és també una deïtat paral·lela a la deessa grega Artemisa, la qual continuà ben viva en la cultura romana. A aquesta deessa se li atribuïa la cura de les embarassades i dels parts. Per altra banda, és força curiós que Artemisa i Santa Úrsula comparteixin un detall iconogràfic, les fletxes, però amb una rellevant discrepància: Artemisa era qui llançava fletxes, mentre que Úrsula les rebé durant el seu martiri.
La llegenda de Santa Úrsula fa referència al martiri que sofrí aquesta princesa bretona en no voler accedir a les peticions carnals del rei dels huns quan es trobava de peregrinació pel centre d’Europa acompanyada d’un seguit de donzelles i serventes. La llegenda parla d’una xifra propera a les onze mil. En resposta a la negació de carnalitat, el rei dels huns li clavà una fletxa al cor i la matà. Cal ressenyar que aquesta llegenda s’estengué arreu d’Europa durant l’Edat Mitjana i va esdevenir un motiu iconogràfic recurrent, present a moltíssimes obres d’art.
Antigament era força comú que els infants o les fadrines anassin a cals parents i coneguts a cercar el penjoll, una selecció de fruits de tardor penjats d’una perxa; fins i tot, en alguns pobles com Artà o Sant Joan aquest dia no hi havia escola i s’organitzaven berenades a base de bunyols i els fruits arreplegats als penjolls.
Per altra banda, la gent de la mar solia tenir el dia de les Verges com un dia de molt de vent i és per això que solien dir “Avui és Santa Úrsula, la Ventosa”.
Cants, bunyols i mistela
A Mallorca se solia celebrar aquesta festivitat amb una sèrie de serenates que els joves adreçaven a les seves estimades durant la vigília d’aquesta data; en correspondència a aquesta dedicació, les homenatjades solien oferir bunyols i mistela als improvisats cantadors en un ambient de bulla i festa que fou força seguit fins a la dècada dels vuitanta del segle passat.
Curiosament, els bunyols -pasta fregida a base de patata i moniato- també eren els protagonistes a l’hora de celebrar la finalització de la llaurada i la sembra; una festa on intervenien no només els llauradors sinó també els familiars i altres llogats de les possessions. Era creença que la sembra havia de fer-se poc temps abans de la diada de Tots Sants -1 de novembre- perquè així les animetes dels avantpassats protegirien el conreu i farien germinar bé la llavor propiciant una bona collita.
El dia de les Verges era tradicionalment quan s’inaugurava la temporada de fer bunyols; una tasca que no es circumscrivia únicament a aquesta data ja que també eren ben habituals les bunyolades per santa Catalina -25 de novembre- i per sant Antoni -17 de gener-.
Amb molta manya
La relativa abundància de la matèria prima dels bunyols -patata i moniato fregits amb oli d’oliva- explica l’enorme popularitat que aquest dolç aconseguí en èpoques d’escassa eufòria econòmica; però la senzillesa dels seus ingredients no deslluïa la manya en la seva elaboració, ja que perquè aquests tenguessin forat s’ha de comptar amb mestria i experiència no sempre a l’abast de tothom.
L’èxit dels bunyols va dur aparellat que aquest dolç passàs a formar part de moltes expressions i dites populars com “Aquest no fa més que bunyols” o “Això és un bunyol” per representar quan alguna cosa sortia desgavellada.
La popularitat dels bunyols, sempre associats a jornades de festa i bauxa va fer que l’enginy popular els tengués molt present en gloses i cançons com:
“Demà son les Verges;
tothom ha d’anar,
a dins les alzines
bunyols a menjar”
“Avui és Santa Catalina,
diada de fer bunyols;
es blat va a catorze sous
no hem de plànyer sa farina”
Així com el fet d’anar a cantar serenates és troba en franc declivi, el fet de menjar bunyols durant la tardor ha aconseguit romandre entre els costums actuals de la tardor illenca. Per tant, no és gens estrany que durant les festes i fires d’aquesta estació es pugui sentir la flaire encisadora dels bunyols acabats de fer. Bon profit!