Arriben les Verges i el temps de fer i menjar bunyols
Pocs dies abans de la revetla del 20 d’octubre els carrers dels nostres pobles es van omplint de la flaire persistent de l’oli calent, essent un bon indicatiu que la festivitat de les Verges s’apropa i, amb ella, l’inici de la temporada dels bunyols. Enguany, l’absència de calor fa molt estranya l’arribada de la festivitat de les Verges i les bunyolades.
Tot i que la celebració de la festivitat de les Verges, d’un marcat caràcter popular sobretot a Mallorca, és en commemoració de la mort de santa Úrsula i les seves acompanyants gairebé tothom passà de llarg sobre el martiri d’aquesta santa per centrar-se en l’aspecte més purament festiu de la celebració: la visita envoltada de cançons i rialles dels joves fadrins a les cases de les fadrines en edat de merèixer durant la revetla del 20 d’octubre.
Santa Úrsula màrtir
La tradició de cantar serenates coincideix amb la revetla de la festivitat de Santa Úrsula, màrtir que juntament amb “11.000 verges” va ésser morta a mans dels huns. Etimològicament Úrsula significa osseta, i és un terme que prové del llatí.
Fou durant el segle IX quan es descobrí a Colonya (Alemanya) en una esglèsia un document que començava així: “Martiri d’Úrsula i les 11.000 verges”. Aquest document apareix recollit a l’Acta Sanctorum i fou recopilat pel cronista d’origen belga Sigebert de Gembloux, tracta del martiri d’aquests personatges al mateix indret on segles després es construí l’església.
Conta la història que santa Úrsula era filla d’un príncep britànic que fou promesa en matrimoni. Després d’anar en peregrinació a Roma, es va dirigir a Colonya amb el seu sèquit de donzelles (la llegenda com és presumible magnifica el número, possiblement per augmentar el dramatisme de la història, es considera que en realitat tan sols foren onze les donzelles del sèquit de la santa, número molt més apropiat per a un sèquit de noces).
Fou a Colonya on es toparen amb els huns que havien pres la ciutat i que martiritzaren santa Úrsula i la resta de les donzelles en negar-se a participar en els desitjos carnals dels bàrbars. Independentment de la veracitat de la llegenda, el culte a santa Úrsula es va estendre molt ràpidament per Europa, fet que propicià que s’aixequessin moltes esglésies en la seva commemoració.
Un altre fet que indica la popularitat d’aquesta santa durant l’Edat Mitja fou que la Sorbona la va adoptar com a patrona, així com les universitats de Coimbra i Viena.
La gent del mar sol tenir aquest dia per molt ventós i és per aquest motiu que se’l sol conèixer com el dia de Santa Úrsula, la Ventosa.
Des d’aquella època, santa Úrsula passà a convertir-se en la patrona de les donzelles. És aquí on la cultura popular enllaça aquest fet purament hagiogràfic per retre un sentit homenatge a les al.lotes en edat de merèixer.
Festa juvenil
En l’actualitat aquesta festa ha evolucionat convertint-se en una data adient perquè els joves es divirteixin recorrent els carrers dels pobles i ciutats la nit del 20 d’octubre cantant a les seves enamorades, en una tradició que data d’uns 150 anys d’antiguitat.
La tradició popular ha convertit aquesta revetla en una festa on les fadrines, per agrair les serenates que els dediquen els joves, els conviden a entrar dins ca seva a menjar bunyols i beure moscatell; tot i que en alguna ocasió, alguns han estat rebutst amb poalades d’aigua degut a la seva penosa veu.
Antigament en alguns municipis fins i tot hi participaven les bandes de música. Ja més recentment s’ha incorporat al repertori juvenil cançons juvenils -essent “Clavelitos” la cançó més escoltada durant aquesta celebració.
Pèrdua del caràcter local
Tot i això, s’ha constatat en les darreres dècades una pèrdua del caràcter més localista de la festa -les gloses de picat i les cançons amoroses mallorquines ja no són més que un vestigi del passat- en benefici d’unes cançons de caire més generalista i evidentment en castellà. Darrerament, s’ha introduÍt el costum de regalar alguna flor a l’al.lota homenatjada.
De tota manera cada any són menys els joves que surten a desafiar la frescor de la nit d’octubre (ja veurem si enguany serà fresca o no) per divertir-se improvisant espontanis recitals a les seves enamorades.
Dies de bunyols i vi dolç
Ara bé, si hi ha un element característic de la festivitat de les Verges aquest són els bunyols que, acompanyats de vi dolç, són el reconstituient perfecte en els petits parèntesis que hi ha al llarg de la nit de serenates.
Els bunyols, però, s’han convertit per aclamació popular en l’element més característic de la festa; tant és així que alguns dies abans al 20 d’octubre són moltes les famílies que comencen a parlar de fer bunyols; aquest fet sol repercutir també en el muntage sobretot a forns i pastisseries -i en algun cas, a llars familiars, de parades a l’aire lliure on es confecciona aquest plat, típic de la tardor.
Típicament mediterrani
Els bunyols són un plat dolç que va lligat a aquesta celebració. Solien ésser fets per les al.lotes per obsequiar els joves que durant la nit del 20 al 21 d’octubre anaven a cantar-los cançons. Aquest plat és un element molt característic de la gastronomia mediterrània, ja que el trobam arreu d’aquest racó del món sota els noms més variats: al Marroc són anomenats “sfeudj”, a Algèria i Túrquia se’ls denomina “lokma”, a Grècia són coneguts com “lukumades”i a Egipte se’ls coneix com a “lokume”.
Malgrat el seu caràcter tradicional, la recepta dels bunyols presenta algunes variants segons la regió o país on es facin. És el cas de les conegudes “lioneses” que en francès s’anomenen “chous” i que en italià són conegudes coma “profiteroles”.
Una recepta pràcicament desconeguda que a la nostra contrada era molt usual menjar per aquestes mateixes dates eren les ensaïmades fregides. Es tractava de fregir ensaïmades crues dins oli, i després ensucrar-les talment com es fa amb els bunyols acualment.
La popularitat dels bunyols ha provocat que sovintegin les receptes sobre la manera de fer-los, ja que es pot dir que hi ha tantes recpetes com cases on se’n fan. Tot i que la farina i les patatets en solen ésser ingredients imprescindibles.
Una de les receptes més usuals és aquella en què la pasta dels bunyols es crea a partir dels següents ingredients: 400/500 grams de farina (o en el seu cas la que admeti la massa), 1 quilo de patates, 100 grams de sucre, 50 grams de llevat, 1/4 de litre d’aigua. S’hi poden afegir també 3 o 4 ous, tot i que en aquest cas s’ha de reduir la quantitat d’aigua.
Evidentment, i com no pot ésser d’altra manera, l’oli en què s’han de fregir ha d’ésser inevitablement oli d’oliva.
Una recepta
En primer lloc es posen a bullir les patates amb aigua fins que siguin cuites; seguidament s’han d’escórrer i es passen per un passapurés. Després es mesclen els ingredients en un ribell, començant pel llevat i unamica d’aigua tèbia de la que s’ha utilitzat per bullir les patates. Acte seguit, s’hi afegeix la massa de patata i sense aturar de pastar-ho tot i anam afegint la farina a poc a poc fins que quedi una pasta llisa però més aviat tirant a clara. S’ha de deixar reposar la massa en un lloc tebi perquè tovi, això es notarà per les bombolles que s’hi aniran fet. A continuació posam un calderó amb oli abastament al foc, i qual l’oli sigui calent podem començar a fregir-ne.
Perquè els bunyols surtin amb forat convé banyar-se els dits en aigua just abans de posar la pasta a fregir, d’aquesta manera s’evitarà que la pasta s’aferri als dits. Cové també controlar la temperatura de l’oli, ja que no és bo que l’oli sigui massa calent -perque els bunyols agafen gust de fum- ni que sigui fres -perquè en aquest cas els bunyols s’espenyaran. Un cop dins l’oli s’han de vetllar els bunyols perque no convé que es cremin excessivament, i se’ls ha d’anar girant amb cura un cop ja siguin rossos. Finalment se’ls ha de treure de l’oli i deixar sobre un paper absorbent o un colador perquè deixin anar l’oli sobrant.
Un cop fets els bunyols es poden consumir calents o freds i acompanyats amb sucre, mel o banyats en almívar. Si es vol que la pasta sigui més dolça es pot substituir la meitat de les patates per moniatos. Els bunyols solen anar acompanyats per una copeta de vi dolç o mistela.