Tres mallorquins volant sobre el cel d’Àfrica

Jaume Perelló Sabater “Murero” (Muro 1933), establert a sa Pobla des que va contraure matrimoni amb Antònia Payeras l’any 1959, va ser un dels dos primers mallorquins que es van allistar voluntàriament a la Primera Bandera Paracaigudista, creada per l’exèrcit de terra l’octubre de 1953, amb el nom del capitost almogàver Roger de Flor i sota les ordres del comandant Pallas Sierra.

Era, en aquells dies ministre de la Guerra el General Muñoz Grandes. En aquesta unitat militar es van allistar, un any després, com a voluntaris, el citat Jaume Perelló i artomeu Vallespir Amengual de Lloseta. En 1957, procedent de la Legió estrangera, ‘allistaria, Joan Moncades Pujol de Muro. Jaume Perelló és el més veterà d’aquells tres allorquins, que va participar en la guerra d’Ifni, i l’únic que encara resta viu en ‘actualitat.

Aquella aventura viscuda pels tres paracaigudistes mallorquins en terres africanes, la resumeix el fill de Jaume, Pere Perelló Payeras en “Volar a Àfrica”, una separata de la evista “Sa Plaça” publicada l’octubre de 2008.

“Tot va començar -diu Pere- rastrejant calaixos d’un moble de casa dels meus pares i robar-me unes fotografies del meu pare vestit de militar en diversos paisatges africans”. Si bé havia escoltat el seu pare contant en diverses ocasions les seves aventures com a paracaigudista a Àfrica, aquelles fotos van animar a Pere a furgar en la memòria del seu progenitor, “conscient que valdria la pena que quedés constància escrita d’aquell interessant episodi que forma part de la nostra no tan llunyana història”, afirma Pere.

Després de fer una detallada descripció geogràfica i paisatgística d’Ifni i recordar que va ser territori espanyol fins a 1969 en què la plaça va ser retornada al regne del Marroc, l’autor ens conta que “Entre 1956 i 1958, el recentment proclamat rei del Marroc, Mohamed V va declarar una guerra emmascarada (sota la protecció dels nord-americans) per a aconseguir l’annexió o recuperació d’Ifni per al seu regne.

Entre 1957 i 1958, van morir a Ifni un escàs centenar de joves soldats espanyols i un miler de berbers i marroquins.” Opina Pere que van ser unes joves vides segades “per l’absurd i l’estupidesa d’una ambició i una guerra que no va existir.”

L’experiència del paracaigudisme militar a Espanya havia començat en els inicis dels anys cinquanta de la mà dels americans i de l’exèrcit de l’aire en terres murcianes. Tomeu Vallespir i Jaume Perelló, van formar part del tercer curs de paracaigudistes i el sergent Joan Moncades del vuitè. “La primavera del 56 -contínua Pere- les coses anaven calentes per Àfrica, com sempre, i Franco va enviar una unitat militar -els paracaigudistes legionaris- a l’illa de Fuerteventura. Allà es van conèixer i van entaular una forta i duradora amistat, Vallespir i Perelló.

El primer buscava aventures ‘cuses de més enllà del Cocó’ deia. Era, el llosetí, de caràcter i esperit obert, volia ensumar el món i la millor forma, en aquells temps, era allistar-se a l’exèrcit. Tota la seva vida va ser un supervivent, la persona que t’agradaria tenir com a company si et trobessis en una illa abandonada.” Tomeu Vallespir va morir el 2009 a terres de Menorca.

Tornant a la narració bèl·lica en la qual van participar els tres mallorquins, l’autor del relat, comenta que, l’hivern de 1957, els avions de les companyies aèries Iberia i Aviaco, van treure precipitadament als paracaigudistes d’Alcalá de Henares. La unitat de la II bandera Roger de Flor havia arribat a Ifni gairebé sense entrenament, però no hi havia temps per a res més. Restes de les tropes de l’Exèrcit d’Alliberament, instigades pel partit Istiglal de Ben Hammu, que no s’havien integrat al nou exèrcit marroquí de Mohamed V, van envoltar les terres de Ifni per a integrar-les, per la força, al Gran Marroc, una jugada ben planejada i executada, avui en dia ho anomenen com a guerra híbrida. A 30 quilòmetres de Sidi, la capital, se situa un llogaret anomenat Tzelata. Els Tiradors d’Ifni que defensen el lloc en passen de tots colors i estan a punt de rendir-se. La 3a secció de la 7a companyia és l’encarregada de reforçar i alliberar-la plaça. Joan Moncades és el segon comandant després del tinent Ortiz de Zárate morís, a la nit, a conseqüència d’una emboscada.

El de Muro prendria la responsabilitat de tota la unitat i lluitarien amb totes les forces per a no perdre la vida, conscients que serien escanyats si es rendissin. D’aquí ve que la lluita fora a vida o mort. Sense menjar ni aigua, i amb el dolor per la mort de cinc companys, resisteixen durant nou interminables dies. A la fi van ser alliberats per tropes de refresc i Joan Moncades es convertiria en un heroi per a la resta de la seva vida. Malgrat tot, el murer, gaudiria d’una vida senzilla i discreta, sense fer ostentació del seu passat.” Cada vespra a l’hora d’anar a dormir, els reclutes de la Brigada encara-ara fan memòria de la seva gesta i del seu nom.

Del seu progenitor, Pere Perelló, afegeix que “va viure la seva infància trepitjant i treballant les terres de son Morey, són Parera i son Monget de Muro; de jove no hi havia manera de trobar el que buscava i va marxar a Àfrica a veure si ho trobaria [… ]

Anys després, en 1959 -amb l’ànima plena- tornaria a Muro a conrear la seva finca de son Monget, en aquesta ocasió amb la seva esposa poblera, n’Antònia de can Pintat. Els murers ho tenien fàcil allò de rodar la costa pendent a baix i aterrar a sa Pobla buscant núvia”. I afegeix que “en Jaume murero, fins als 85 anys compaginava lectures del Dalai Lama, amb els llibres sobre Ifni; especialment un titulat: Ifni, la guerra que va silenciar Franco, de Gastón Segura. Ho ha rellegit diverses vegades, però no ho deixa: La seva joventut està escrita en aquest llibre, diu”. En l’actualitat amb 90 anys les lletres l’han abandonat i ja no pot llegir.

El seu paisà Joan Moncades es va fer soldat professional. Quan Perelló va arribar a Alcalá de Henares, a la fi de 1956 per a fundar la II bandera paracaigudista, Moncades ja era sergent; va rebre la medalla al mèrit militar el 23 de novembre de 1957 en Tzelata d’Isbuía, on van morir un considerable nombre de soldats espanyols i “on la ossudesa de Joan va ser determinant perquè nombrosos joves que havien quedat aïllats i que portaven escrita la mort en la seva cara, salvessin les seves vides. Moncades els va salvar i es va convertir en un heroi militar, el nom del qual es recordava en els tocs de retreta de la brigada paracaigudista quan era present, tant en terres madrilenyes, com a l’Afganistan o a la vall del riu Litavi, al Liban. “Quants paracaigudistes no han exclamat Present!!!, al crit de Joan Moncades?”, postil·la Pere Perelló en el seu relat.

En Vallespir va viure com un cavaller de l’edat mitjana, savi, intel·ligent, poeta i escriptor, fins al darrer dia. En Jaume intenta tornar petit per a quan l’hi arribi la mort i vagi més lleuger. Tres mallorquins, tres homes d’altre temps que un dia volaren a Àfrica.