Un cop d’ull a la pagesia mallorquina del segle XX

Una de les obres  del polifacètic Mateu Morro -polític, historiador, periodista i escriptor- fa un repàs al devenir de l’agricultura mallorquina des del tombant del segle XIX fins a la primera meitat del segle XX. En aquesta obra, “L’agricultura mallorquina del segle XX (1891-1960)”, Morro analitza un període crucial de l’agricultura a la nostra contrada: un període on es fan paleses les modificacions que l’empriu de la terra -tant a nivell tecnològic, com de conreus i social- va patir a finals del segle XIX i que al llarg de la primera meitat del segle XX aconseguiren que l’agricultura de Mallorca assolís un procés de reeiximent i consolidació que malauradament no es perllongà fins a finals de segle.

Mateu Morro estudia en profunditat els esdeveniments que propiciaren que la pagesia mallorquina assolís durant la primera meitat del segle XX un període d’apogeu on es posà de manifest el dinamisme de la societat pagesa i la seva capacitat d’innovació, unes virtuts que anaren seguides per  una doble crisi -tant de l’agricultura pagesa tradicional com del model intensiu mecanitzat que la volgué susbtituir- i per l’efecte de les polítiques desreguladores de la segona meitat del segle XX que abocaren al món rural illenc envers una situació realment poc esperançadora.

El bon moment que assolí l’agricultura mallorquina durant la primera meitat del segle XX es degué, en bona part, a les mesures econòmiques liberals que es prengueren a partir de 1820 que permeteren un creixement econòmic tant pel que fa al mercat interior com -i sobretot- pel que va atènyer el mercat exterior.  Fruit d’aquestes mesures es donà un increment de demanda de terres i un creixement agrari -més en extensió que no tecnològic-, així com un procés d’especialització.

Tot i això, cal tenir present que la trajectòria de la pagesia mallorquina no fou lineal i patí alguns alts i baixos com la crisi agrícola de la dècada 1870-1880, provocada per l’increment de les exportacions agrícoles dels països ultramarins que tengueren com a principal conseqüència una prolongada caiguda de preus, o la crisi vitícola de finals de segle XIX.

Aquestes crisis incidiren en l’establiment d’una política agrària proteccionista que anà acompanyada d’un seguit de reformes agràries. D’entre les quals cal destacar la necessitat de la modernització del sector basada en l’especialització en plantes arbustives -olivar, vinya, ametlers i fruiters-, en l’ús de nous insums -com adobs minerals i químics- i en l’evolució cap a sistemes de rotació més intensius que reduïen els guarets.

A nivell social, les reformes agràries donaren com a resultat l’aparició i el reforçament de la pagesia propietària, que va rompre el tradicional esquema imperant fins a la data. Tant és així, que a la Mallorca de la primera meitat del segle XX es pot parlar de tres grups socials ben diferenciats: els propietaris i arrendataris grans -la gran propietat rendista, en la qual el propietari no dirigeix de manera directa l’explotació; així com els propietaris grans i mitjans i els amos de possessió-; la pagesia propietària -explotació familiar pagesa per excel·lència que gestiona terres pròpies i arrendades a través, sobretot, del treball familiar; i els treballadors agrícoles -jornalers i amitgers que fan feina al camp de manera parcial o puntual  i que poden disposar o no de petites propietats-.

Tot i això, cal remarcar que l’element més dinàmic de la pagesia mallorquina d’aquesta època fou la propietat pagesa, ja que aprofità millor els recursos al seu abast i fou capaç de millorar la productivitat de la terra de manera continuada. L’èxit d’aquest tipus de pagès radicà en la seva doble condició -propietari i treballador alhora-, així com en la seva capacitat d’aconseguir treball familiar intens i barat i a la vegada incorporar innovacions tècniques així com per la capacitat d’adaptació als nous conreus.

Noves institucions.

Un altre element a destacar d’aquesta etapa és la importància i empenta que assoliren institucions dedicades a la millora de les tècniques agràries que oferiren els primers resultats pel que fa a processos d’experimentació i difusió d’una agricultura de caire científic. Igualment foren rellevants els sindicats catòlics agraris que actuaren, d’una banda, com a contrafoc de les organitzacions obreres que podien debilitar les xarxes del caciquisme i, de l’altra, rompent l’atomització del món camperol.

A partir del 1875 la productivitat de l’agricultura espanyola en general -i la mallorquina en particular- millorà gràcies a la divulgació de nous coneixements tècnics, de noves pràctiques de conreu, de nova maquinària agrícola que s’anà introduint lentament, i gràcies també a la feina dels enginyers i pèrits agrònoms i a la tasca i esforços de la pagesia propietària.

La crisi vitícola que patí l’illa a finals del segle XIX va donar com a resultat una minva substancial de les terres dedicades a aquest conreu que foren dedicades, en bona part, a altres tipus de conreus com els cereals, els llegums i l’arboricultura.

Nous ametllerars.

D’entre l’auge de l’arboricultura cal esmentar l’expansió de l’ametllerar, ja que es tractava d’un arbre de secà, poc exigent en sòls que a la vegada es podia combinar bé amb el conreu de cereals; així com de la figuera, dels cítrics a la vall de Sóller o del garrover.

Cal fer una menció especial al conreu de l’olivera, que a partir del 1860 patí una progressiva pèrdua d’importància i que sovint fou substituïda per l’ametllerar en les terres més bones, degut a la introducció del petroli en l’enllumenat i a l’arribada als mercats de greixos vegetals més econòmics. La manca de modernització de l’olivar també fou deguda a  l’actitud dels seus propietaris que preferiren la continuació en l’ús d’una mà d’obra barata en lloc  d’acudir a una intensificació de les inversions. Aquests fets provocaren una regressió de la superfície d’olivar i l’elaboració d’un oli de molt baixa qualitat.

Pel que fa al conreu dels cereals, cal tenir present que els sòls agraris mallorquins no són gaire favorables a aquest conreu i que -tot i l’augment de la superfície dedicada als cereals després de la fallida vitícola- la superfície conrada de blat a les Illes Balears no va canviar gaire durant la primera meitat del segle XX, constatant-se una baixada a partir de 1928 que s’agreujà durant els anys trenta i que es recuperà molt lentament fins als primers anys cinquanta.

La família.

La unitat familiar gaudí durant aquest període d’una importància transcendental i va esdevenir la principal característica de l’economia pagesa. Tota la seva organització estava determinada per la composició de la família del pagès, pel nombre de membres que integrava, per la seva coordinació, demandes de consum i pel nombre de treballadors amb què comptava. En aquest aspecte i com diu el propi autor “l’explotació pagesa forma una petita unitat de producció-consum que troba el seu principal suport en l’agricultura i és sostinguda, principalment, pel treball familiar”.

Aquesta família no produïa per acumular, sinó que ho feia en relació a les necessitats de consum de la família. Per poder fer front a les demandes del món exterior i a la vegada al propi consum familiar, aquests pagesos hagueren de posar en pràctica dues estratègies diferents: d’una banda, augmentar la producció; i de l’altra, reduir el consum. Dues estretègies que posaren a prova la capacitat d’esforç i treball d’un nucli familiar, bàsic per a la supervivència.

La modernització i millora de les tècniques agrícoles en aquest període es poden resumir en diversos aspectes rellevants com la substitució del bou pel mul, millores en tècniques de drenatge, perfeccionament de les alternatives de conreu, així com millores en la selecció de les llavors i les espècies animals,  la qualificació de la força de treball i la incorporació de les innovacions dels instruments de treball basada en la mecanització, un procés que fou lent però que s’anà introduint de manera gradual sempre alternant-la amb les tècniques més tradicionals com l’arada de pala-.

Un altre aspecte rellevant en aquest sentit foren les millores en la fertilització de la terra, introduint els adobs minerals i les noves tècniques fitosanitàries, aquestes modernes tècniques convisqueren durant molt de temps amb la fertilització tradicional de tipus orgànica basada en els fems dels ramats que pasturaven els conreus.

Antic sistema.

L’augment de la producció, la reducció del consum, la modernització, la millora de les tècniques agrícoles, la mecanització, els canvis en la fertilització de la terra i altres factors provocaren que l’agricultura mallorquina -fins als anys seixanta del segle XX- es caracteritzàs per ser una agricultura de base orgànica.

Un equilibri.

Això vol dir que l’agricultura estava basada en el fet que la pagesia treia tot el que necessitava per a l’activitat de la pròpia terra, mantenint així un cicle basat en l’equilibri i en el màxim aprofitament de tot el disponible.

Moltes limitacions.

Durant aquesta etapa, els factors limitants de l’activitat pagesa eren tants (manca de fertilitzants. manca d’aigua…) que només l’aprofitament dels guarets o l’ampliació dels cultius arboris pogueren impulsar el seu creixement.

Reeixida.

Aquestes dues activitats dugueren com a resultat que l’agricultura d’aquesta etapa pugui considerar-se una agricultura reeixida, tenint sempre molt presents les disponibilitats físiques existents.

El pagés propietari.

Tot i l’abans esmentat, fou la presència del pagès propietari el principal element activador de la intensificació i millora dels usos de la terra disponible; i fou la presència de la propietat pagesa -i del dinamisme que la caracteritzà- la fita bàsica per entendre els bons resultats agraris assolits pe aquest sector durant aquesta època.

Un reconeixement.

El llibre de Mateu Morro serveix així per retre un sentit homenatge a una pagesia valenta que tot i les mancances amb què va comptar, fou dinàmica i coratjosa per fer front a les difícils situacions que se li presentaren al davant; essent capaç de reeixir en una empresa que facilità la supervivència de molts mallorquins abans del boom turístic i el manteniment d’una cultura i una societat que a dia d’avui sembla de ciència ficció.

L’actualitat.

De 1960 cap als nostres dies Mateu Morro no en parla, però Mallorca ha assistit a un altre canvi molt profund en el sector agrari, relegat a simbòlic per altres negocis que semblen més lucratius. És tema per un altre llibre.