Una passejada per l’arquitectura de Campos

Els estudis sobre l’estructura de la propietat a Campos ens permeten establir algunes característiques de la dinàmica de canvi que, progressivament des del segle XIX, permetrà un seguit de transformacions que culminaran en una economia de reguiu mercantilitzada de caràcter ramader i lacti. Des de l’Edat Mitjana les terres de Campos havien estat dedicades al secà, en particular als cultius de cereals.

En el segle XIX, les recomanacions dels il.lustrats de la Societat Econòmica d’Amics del País promogueren, per tota l’illa, una vertadera modernització impulsant la rendibilitat de les terres, el conreu de figueres, la vinya, els garrovers i els ametllers.

Fins el 1835 no s’introduïren a Campos els carros de rodes radiades anomenats de calesa, en substitució dels de roda plena. Posteriorment arribarien les màquines de segar i batre i, el 1921, els primers tractors mecànics. Cal relacionar aquestes innovacions amb un actiu sindicalisme agrari catòlic que sempre va monopolitzar i vertebrar, les associacions de pagesos.

Pere d’Alcàntara Penya, a la fi del segle XIX, ja relaciona la migrada activitat industrial amb el subministrament de les necessitats del poble mateix. Estam parlant d’unes activitats que no perden la seva relació amb el camp, com les farineres, o bé extractives, com el marès i la sal.

Després de la conquesta catalana duita a terme per Jaume I el 1229, els territoris de Campos correspongueren en el repartiment a Nuno Sanç de la Casa Reial d’Aragó i parent del monarca. En el règim feudal les cavalleries eren unitats de valoració de la terra repartida i dels efectius proporcionals que s’havien de mantenir per a la defensa del regne: cavallers i cavalls armats.

Però al marge de la història, de l’economia agrícola, de la natura, del camp; el nucli urbà de la vila de Campos ofereix al visitant una interessant mostra d’edificis encara que la passejada deixa oberta la possibilitat d’anar sorprenent-nos amb detalls.

Jeroni de Berard el 1789 parlava d’un cens de 590 cases i dels carrers de Campos amplis i assolellats, més que en qualsevol altra vila, donada la seva planura i la necessitat d’evitar inundacions. Un altre il.lustre viatger però un segle després, l’arxiduc Lluís Salvador catalogà 920 cases, moltes d’elles d’un sol pis i de color obscur.

Campos està ubicat en una confluència de camins com a vila de pas i per tant amb possibilitats de mercat, ja que ha centralitzat el trànsit de Felanitx, Santanyí i Ses Salines, a més d’altres nuclis costaners, cap a la capital. Les cinc torres de defensa que es conserven (del segle XVI) són testimoni de l’antigor del traçat de carrers, com el cas del carrer de ses Herbes (Antoni Vives), el d’en Vanrellet (Posades), o el d’en Carut, actualment al carrer de la Unió.

L’Ajuntament és l’edifici civil més important. Té el seu origen en el 1580 com antiga Escrivania. A finals del segle XVI els jurats hagueren de demanar al bisbe permís per fer les seves reunions a la cambra mitjana del campanar tot just acabat de construir, tot i que una visita pastoral ho prohibí i hagueren de tornar a l’escrivania.

Actualment presenta una façana dividida en planta baixa porticada, planta noble i un segon pis que incorpora pilars octogonals de separació protegint-se el conjunt mitjançant un voladís. Convé fixar-nos amb l’escut de l’ós amb la data de 1642, i amb la torre de Can Cós, que fins els anys cinquanta del segle XX va ser una fonda i que posteriorment fou adquirida per l’Ajuntament per ampliar les seves dependències.

Un altra joia del patrimoni monumental campaner és el convent de mínims de sant Francesc de Paula i l’antic hospital; tot paret amb paret. La fundació de l’hospital era una de les realitzacions civilitzadores de la societat medieval.

Quan parlam d’hospitals com el de Campos probablement estam referint-nos a la primera dependència civil d’un poble dirigida a la gent que no podia cuidar de si mateixa per incapacitat econòmica o motius de salut.

Pel que fa al convent, fou bastit el 1607 pels frares mínims de Sant Francesc de Paula. El fundaren en el carrer principal de la vila, al costat de l’hospital, i amb l’ajut d’almoines edificaren una església. Hi visqueren fins el 1835, quan passà a ser propietat de l’estat arran dels processos de la desamortització dels béns eclesiàstics.

L’església fou bastida sota l’advocació de sant Francesc de Paula. Té una façana interessant (de final del segle XVII) amb rosassa superior i un bell exemple de portada – retaule absidal conclosa el 1716.

L’actual temple parroquial de Sant Julià substitueix dos edificis religiosos anteriors. El primer fou el fundacional de la vila. En el primer quart del segle XVI es decidí la construcció d’un edifici més gran.

El campanar va ser una de les primeres torres de defensa del nucli urbà i, el 1585 els jurats s’excusen de dur endavant la construcció de la torre de Sa Ràpita tal i com ordenava el virrei al.legant que era més urgent seguir alçant el campanar que havia de servir de fortalesa a la vila.

La façana denota una acusada planimetria que respon al classicisme tardà d’influència romana, molt clara en la copiosa ornamentació interior. Una petita torre de planta quadrada s’alça en el cantó oposat al campanar, es tracta d’una torre falsa que homogeneïtza el conjunt.  

Per a Campos l’oratori de Sant Blai no només és un capítol molt important de la seva història, sinó que és també símbol de la religiositat popular i rural. Apreciar de ben aprop les coloracions de les seves pedres, la senzilla però elegant presència de la seva arquitectura és indispensable en una visita a Campos. El dia més adequat és el sant: dia 3 de febrer es mantenen vives les tradicions.

L’oratori, un dels edificis més interessants de Campos, està situat quatre quilòmetres de la vila, sortint per una creu de terme. El temple és probablement la primitiva parròquia de Campos i conserva la traça gòtica definida per una planta rectangular de nau única i coberta per volta de creuaria, en les claus de volta de la qual podem observar les imatges de la Santa Escolàstica invocada pels agricultors, Sant Pere un IHS i en la volta del presbiteri, a Sant Blai.

Té quatre capelles a cada costat que queden incloses dins l’espai d’entre els contraforts. Cada capella està separada de la nau per un arc ogival que té el seu assentament damunt els mateixos contraforts.

L’oratori també té una clastra que distribueix l’entrada des de l’exterior i l’accés a un dels dos portals de la nau així com l’accés a l’antic cementeri, avui convertit en jardí de la flora mediterrània.

Aquest cementiri encara conserva algunes làpides funeràries i creus llavorades a la paret que tanca el recinte. El beneficiat de Santa Eulàlia i historiador Francesc Tallades (1746 – 1818), fill il.lustre d’ençà el 1962, acabà la seva història de Campos abans de morir i va ser publicada el 1892.

En els camins rurals de Campos s’ha conservat algunes làpides de marès, humils i ennoblides pels anys, que recorden esdeveniments tràgics com accidents o suïcidis que succeïren en les dues darreres centúries a indrets de la ruralia.

Pel que fa als itineraris cicloturístics, si partiu del nucli urbà els indicadors us marcaran el començament dels camins pels quals podeu gaudir de passejades en bicicleta. El fet que Campos sigui tan pla convida a fer ús de la bicicleta per recórrer i conèixer el terme.

Per exemple, de devora la Residència Sor Maria Rafaela veure el camí que condueix a Sa Serra i a Son Rosselló dues possessions emblemàtiques per la seva arquitectura i la seva antiguitat. És un camí que ofereix una panoràmica del terme ja que es va aturonant en arribar a l’alçada de Son Nicolau.  

Si el que volem és gaudir d’un dels paratges naturals més emblemàtics de Mallorca, és visita obligada arribar fins a l’Àrea Natural d’Especial Interès del Trenc – Es Salobrar. El Trenc és la platja més gran de l’illa sense entorns construïts. Durant uns anys aquest paratge va assumir el paper de la senyera del proteccionisme de les Illes Balears. Perquè aquest indret no perdés els valors científics ni paisatgístics que el caracteritzava, es va desenvolupar en una mobilització que es va concloure el 1984 per aprovar la zona com Àrea Natural d’Especial Interès. 

El sistema dunar de la plata del Trenc té una amplada mitjana de 500 metres i representa una barra paral.lela a la costa que separa la platja i la mar de la zona més enfonsada interna, que correspon al salobrar.