Volta al Puig Roig; l’excel·lència d’un recorregut clàssic

El Puig Roig és una muntanya de 1003 metres que es troba al municipi d’Escorca. Té una amplada màxima que supera els 3 kilòmetres i constitueix la barrera natural que tanca pel nord-oest la vall del Clot d’Albarca. El paisatge que oculta en el vessant que mira al mar és de tal bellesa i valor que falten els adjectius per qualificar-ho.

Després de l’acord entre la propietat de la finca i l’ajuntament d’Escorca, només es pot fer el diumenge. Cal saber-ho i respectar-ho.

L’itinerari no és circular i implica la necessitat de planificar la logística de com arribar-hi. Comença a les barreres de la finca de Mossa (aproximadament kilòmetre 15 per la carretera MA-10) i finalitza al Monestir de Lluc. El recorregut te de tot; pista asfaltada, per camí un camí de terra, empedrat, tirany pedregós, senders entre carritxeres… Sense grans dificultats tècniques exigeix bona forma física i coneixement de l’entorn. El desnivell supera els cinc-cents metres, però es fa sempre amb pendents assumibles. Sobretot en el tram entre el Pas d’en Segarra i Cosconar, convé parar esment a la navegació. La boira pot ser un factor que dificulti seguir el bon camí. Hi ha fites i tiranys marcats, però recomanem fer ús d’un mapa per evitar incidències. Encara que hi ha algunes fonts, són males de localitzar i freqüentment amb poc cabdal i mala qualitat. Heu de tenir al cap que des del Coll dels Ases fins a gairebé el Quarter de Carabiners la cobertura del mòbil és dolenta per no dir inexistent.

Recordeu anar amb atenció, alerteu amb els menuts i majors, mesureu les vostres forces i, sempre, consulteu la previsió meteorològica. A l’estiu les temperatures poden ser implacables amb les vostres forces i es desaconsella. L’experiència de caminar amb condicions adverses no és gens recomanable.

Mossa

Creuem la barrera pel lloc habilitat per a això i ens dirigim cap a la casa de Mossa per un ample camí, al principi encimentat i després de terra. La vall s’obre enmig de prats i olivars per admirar un conjunt extraordinari. A l’esquerra el Galileu amb Massanella al darrere. Al ben mig el Puig de Ses Vinyes i la poderosa imatge del gegant de Tramuntana, el Puig Major de Son Torrella al capdamunt de la Serra de Na Rius. Les cases de Mossa s’alcen damunt un turonet a la dreta, amb els contraforts de llevant del Puig Roig. Veurem algunes indicacions en rètols de fusta, que apunten la direcció a seguir. Una mica abans d’arribar a la casa de Mossa, als peus d’una costa, girem a la dreta per un desviament amb traçat escalonat, molt empinat per a evitar haver de passar per davant de les cases, com es feia un temps. No hem d’oblidar que la majoria de camis enllaçaven llocs d’habitació humana.

El camí s’interna cap al nord enmig d’un alzinar que de mica en mica es va aclarint fins a girar cap a Ponent. Va guanyant altura de forma contínua. Si girem el cap a l’esquerra veurem el camí que continua penjat a les roques, suportat per uns marges d’exquisida factura. Quan arribem a aquest tram, gaudirem de l’espectacle del Tomir i les valls obertes als seus peus. En girar una tancada volta, us semblarà que esteu en una improvisada balconada que apunta al Galileu i el seu germà gran, el Massanella. Sereu a un dels segments més panoràmics que condueix al Coll dels Ases amb un suau desnivell. En alguns instants tindria la impressió que esteu penjats a la paret.

Coll dels Ases

Aquesta collada ens permet la primera visió de la mar que, a partir d’ara i fins a arribar al Quarter de Carrabiners, ens flanquejarà permanentment. Des d’aquest punt s’inicia el camí que en direcció nord enllaçaria amb el Pla des Verro per connectar amb el Pla de S’Argilota pel Coll de Pinetons, en un circuit que volta el Puig Caragoler de Femenia, el germà petit (921 metres) del Puig Roig.

L’espai, ample i des del que es veu el camí que segueix, és a on neix el Torrent de S’Esmorcador, que va a morir als cingles de Ses Marsesques.

Pas d’en Segarra

Reprenen el camí seguint la traça clarament marcada cap a Ponent. Al cap d’uns 300 metres veurem un conjunt de fites que es comencen a enlairar cap al cim del Puig Roig. Una lleugera volta cap a la dreta en fa continuar per un camí sense grans desnivells relativament còmode per transitar. Sabrem que som en el bon camí perquè a l’esquerra, sota uns cingles, trobarem una font amb un ample abeurador en què, segons ens han dit, s’han intentat introduir algunes parelles de ferreret (Alytesmuletensis), l’amfibi emblemàtic dels entorns aquàtics de Tramuntana. Per raons òbvies no recomanem el consum del líquid element.

El camí segueix. A voltes mig amagat pel càrritx que ho amaga tot. Els marges de sosteniment ens permeten superar bocins que s’obren al buit en comoditat. La figura del massís del Puig Caragoler de Femenia sorgeix amb les seves arrodonides prominències si tenim la paciència per mirar enrere. Entretant la Mediterrània s’apodera del paisatge i veiem com el camí es projecta cap a ella. Un altre enfilall de fites surten del camí cap a l’esquerra per marcar una de les rutes “directíssimes” al cap cucurull del Puig Roig. Els hem d’ignorar i continuar pel sender rocós amb el Pla dels Cards per la dreta, fins a arribar a una balconada prodigiosa.

Som al Pas d’en Segarra. Una ampla plataforma rocosa que atalaia damunt la mar i la pedra. Convé aturar-se i admirar-ho. Si girem la vista cap a l’esquerra el perfil inconfusible del Morro de Sa Vaca i el cigronet de la talaia de la Mola de Tuent que dominen en la llunyania.

Quarter dels Carabiners

La volta contínua als peus dels cingles de ponent del Puig Roig on el camí s’endinsa en una planura inabastable coberta pel càrritx. Al cap d’uns minuts deixarem a l’esquerra el Coster del Noguer, que agafa el nom d’alguns exemplars d’aquest arbre, semblen pujar cap al cim. La navegació ara torna difícil. Hem de parar esment a fites, tiranys marcats i referències. A la dreta una llera que es precipita cap a la mar és el que es veu del Torrent des Tor, que evacua les aigües recollides en Es Cingle Pla.

El Morro de la Torre de Lluc o Morrillo d’en Bordils s’alça sobre la mar. La ruïna de la Torre de Lluc, abandonada als elements, ocupa el seu cim al costat de Cala Codolar. Les nostres passes van eixamplant l’horitzó. El Puig Roig apareix en una perspectiva inèdita i que paga la pena per l’esforç.

La caminada es perllonga i ens va atracant cap a una construcció erigida al final de la carena coneguda com a Sa Roca Roja. El terreny agafa pendent i hem de caminar per un tirany còmode que ens atraca a un conjunt de grans pins darrere el qual s’insinua una paret que baixa de les altures del Puig Roig. Arribat al portell que s’obri en la divisió de pedra girem el cap a la mar per admirar el naixement del Torrent dels Ferrerets.

Aquí teniu dues opcions bàsiques. Podeu descendir al costat de la paret fins al Quarter dels Carabiners o bé continuar pel sender que faldeja Sa Roca Roca per damunt la Font des Poll per arribar a les cases de Cosconar. En el primer cas arribareu a la font i a ses cases per la pista que s’obri en el coll proper al quarter.

El Quarter de Carabiners és una mostra d’arquitectura militar de final del segle XIX i que es va fer servir per part d’aquest cos (avui en dia integrat en la Guàrdia Civil) en la repressió del contraban, una indústria altament lucrativa en totes les costes mallorquines. Especialment, les més solitàries i inaccessibles com la que avui en dia admirem. Avui en dia està abandonat i tapiat.

Cases de Cosconar

Des de la pista tenim una visió sensacional de la cara nord del Puig Major i del xap gegantí que coneixem amb el nom de Torrent de Pareis. El mapa us informarà del nom i ubicació de la munió d’accidents geogràfics destacables que veureu des d’aquest punt.

Les cases de És Cosconar són extraordinàries. La seva elegància, senzillesa i presencia encaixen amb el medi i li donen més prestància. Una autèntica joia de l’arquitectura rural que constitueix una mostra de com els nostres avantpassats aconseguien l’excel·lència constructiva, just aprofitant l’abric de les coves per a construir habitatges amb els materials de la zona. L’espectacular xemeneia de formes rectes que cerca el cel l’hauria firmat el mateix Gaudi!

Ja documentades al Llibre del Repartiment de 1232 com a alqueria Caxconar. S’integraren en la porció que es va reservar el rei Jaume I del botí resultat de la conquesta de Mallorca als àrabs de Madina Mayurka. Els seus orígens són, fora dubte, molt més antics.

Clot d’Albarca

Des de Cosconar s’inicia un bell descens entre marges plens d’oliveres cap al Clot d’Aubarca, per una pista de grava pensada més per vehicles que no pas per caminants. La baixada fins al Clot d’Albarca és bastant llarga, més de 5 km. En el camí podrem admirar algunes construccions rústiques com una font coberta amb una volta de pedres, marges excepcionals, oliveres centenàries…

A l’altre costat, sota la taca verda del Bosc de Son Masip, es veuen les finques de Son Colom, Son Colomi i Ses Tosses en tant el camí tornar planer i deixa al costat esquerre Sa Plana. Les murades ciclopies del Puig Roig ens acompanyen tot el temps.

Al fons del Clot hi ha les cases de Ca S’Escrivà (amb un curiós rellotge de sol), Son Llobera i Son Pontico. En aquest punt passem per un pontet damunt el Torrent de Binifaldó que, pocs metres més enllà, s’ajunta amb el Torrent de Lluc per iniciar el seu descens cap a S’Entreforc.

Passades les cases una immensa planura i una recta pista asfaltada en queda al davant. Són al fons del Clot d’Albarca, una depressió natural, possiblement d’origen càrstic, que està reblerta amb sediments que la converteixen en un verger natural.

Monestir de Lluc

En un revolt cap a la dreta veiem les velles cases d’Aubarca tot iniciant una curta i exigent pujada cap al Monestir de Lluc. No debades el terreny situat a l’esquerra es coneix amb el nom d’Es Purgatori. Enmig d’un bosc d’alzines bellíssim anem guanyant alçada amb la muntanyeta dels Misteris de Lluc al davant.

Un pontet sobre el Torrent de Lluc i la depuradora del municipi ens donen una olorosa benvinguda al recinte del Monestir.

Temps aproximat entre cinc i sis hores sense comptar aturades

Referències

MASCARO-PASARIUS, Mapa General de Mallorca, lamina 19

Diccionari Alcover-Moll

Mapa Tramuntana editorial Alpina

Mines de Coure i un ferrocarril a Aubarca?

En un text original del Doctor Enginyer de Mines, senyor Luis Jordá, es descriu un intent d’establir una explotació comercial d’una mina de coure a Albarca, als peus del monestir de Lluc. Així parla en el seu informe.

“En 1876 s’investiguen els indicis de coure pròxims al monestir de Lluc. Aquests indicis havien estat tímidament reconeguts en els anys 40-50. Se cita en l’Estadística Minera d’aquest any:

A l’illa de Mallorca, prop del Monestir de Lluc, es troba en contacte amb els pòrfirs (així en l’original), cobris carbonatats i sulfurats que van donar lloc a treballs de recerca i exploració”.

S’arrenquen 48 tones de mineral d’una llei del 6%, que són exportats a Anglaterra per al seu assaig. També s’extreuen altres 100 tones de menor llei que quedaran a peu de mina.

La despesa en transport sembla ser enorme en haver de recórrer deu quilòmetres pel camí de ferradura (rucs) i després sis per camí carreter fins a l’estació de tren d’Inca. Treballen en tot el procés de mineria i transport 6 homes, 2 dones i 4 nois. En 1877 el coure segueix en procés d’assaig. L’enginyer del districte descriu les labors dutes a terme aquest any, després del qual s’abandonen les recerques:

En la mina Verge del Lluch, de coure, es va arrencar, amb quatre homes i quatre nois, algun mineral, que no es va vendre per estar en projecte l’establiment d’un procediment metal·lúrgic que faci possible el benefici d’aquestes granges, avui improductius a causa de les despeses de l’ampliació. El nombre de quintars mètrics arrencats va ser de 500, el valor dels quals a peu de mina pot valorar-se en 10 pessetes un; la composició dels minerals és de 8,62 parts de coure en estat de carbonat per 0,59 a l’estat de sulfur. La pobresa en sulfurs fa poc avantatjós tot tractament especial per a aquesta classe de menes. És probable que la composició canviï en profunditat, la qual cosa és difícil comprovar perquè les aigües impedeixen fer reconeixements d’aquesta classe. De totes maneres per arribar a desenvolupar la producció d’aquest metall a la província, es necessita arriscar algun capital, podent-se comptar amb bastants probabilitats d’èxit.

Després de la parada de l’anterior societat, en 1882 es fa càrrec l’empresa francesa “Robier i Companyia”, de Lió, la qual comença una galeria general de recerca, a fi d’obtenir gran volum de mostres per a assaig.

En 1883 s’extreuen 30 tones de mineral de coure que són enviades a Marsella. La companyia reconeix perpendicularment la formació i s’avalua la possibilitat d’un ferrocarril al Port de la Calobra, de 9 quilòmetres i 300 metres de desnivell.

En 1884 ja no hi ha producció encara que es continua treballant, els assajos han donat un resultat negatiu, enfront dels enormes costos del transport. Ja no tornarà a explotar-se aquesta mina, com a màxim, es demarca com a recerca i es realitzen alguns assajos, com en 1900.”

Avui en dia aquesta mina encara existeix, transformada i adaptada a altres usos i coneguda, per tots, com Sa Font de Sa Mina.