Antoni Vidal Ferrando: “A la meva narrativa no puc prescindir de l’esperit de la poesia”

Publicada l’any 1994, “Les llunes i les calàpets” va ser la primera novel·la d’Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945), una crònica de la Mallorca de finals del XIX fins a la guerra civil. Aleshores ja era un poeta amb una trajectòria consolidada i pensava que no escriuria mai cap novel·la. Ara, 30 anys després, la Nova Editorial Moll la reedita revisada per l’autor i inclou, com a introducció, l’opinió de quaranta personalitats de la cultura de les Illes Balears. 

Pregunta.- Ha presentat “Les llunes i els calàpets”, un llibre que es va publicar fa 30 anys i que va ser el seu debut al món de la narrativa. Com va ser l’escriptura d’aquesta novel·la?

Resposta.- La vaig escriure quan pensava que no escriuria mai cap novel·la. Des dels 13 anys sempre havia escrit poesia, ho havia deixat una llarga temporada, entre d’altres coses perquè trobava que no me sortien prou be els poemes, i fins als 39 anys no vaig tornar a començar a fer poesia. Per casualitat, un amic meu escriptor, Pere Pons, em va dir que volien fer una col·lecció de monogràfics i me va demanar 50 pàgines sobre el contraban. Quan me vaig posar a fer-ho me varen començar a venir històries i històries, i vaig pensar, “no li hauria d’haver dit mai, aquí hi ha una novel·la extraordinària”, i vaig dur sort perquè un moment determinat, quan quasi ho tenia acabat, me varen dir que se suspenia i que no sortiria la col·lecció, i vaig pensar: “Que bé! Vull fer una novel·la amb aquest tema”.  I va ser així que curiosament vaig començar a fer narrativa. Vaig sentir aquesta necessitat segurament perquè tot allò que hi ha dins tu, de vegades no trobes la manera de contar-ho en vers i llavors en prosa si que te surt. 

P.- Quins temes tracta aquesta novel·la?

R.- Aquesta novel·la és una crònica literària, sentimental i, diria que també  “felliniana”, de l’època que va des de finals del segle XIX fins a la Guerra Civil. Un temps en que el vell món entra en crisi i començava el trànsit cap a la modernitat i en que  la guerra talla de soca arrel la majoria d’avanços i projectes de canvi. Tot això jo ho cont a través dels mites de la mar i del paper que va jugar el contraban en el desenvolupament econòmic i social de Mallorca. 

“La literatura te crida a vegades, perquè si no respon a una necessitat no és autèntica. Una condició que ha de tenir la literatura és l’autenticitat”

P.- Quina acollida va tenir la novel·la en aquell moment?

R.- No me queix, varen sortir crítiques a Barcelona, en Tomeu Fiol va fer un article que deia “una primera novel·la extraordinària”, també varen sortir crítiques a El País, a l’Avui. No va passar desapercebuda. Després la varen traduir al castellà i a l’alemany. Però bé, no va ser un best seller, ni crec que ho sigui ara. Els best sellers s’han de llegir amb més facilitat i a la meva narrativa no puc prescindir de l’esperit de la poesia, sempre hi ha aquestes notes poètiques imprescindibles per jo a la literatura. Jo pens que sense poesia no hi ha literatura, el que passa que la narrativa la té molt més diluïda i quan fas poesia la tens més concentrada. En Blai Bonet record que deia: “Agatha Christie està molt bé, molt divertit, però la literatura és un altra cosa”.

P.- I després d’aquesta novel·la en vares escriure dues més, fins a completar una trilogia sobre el segle XX. 

R.- Ja l’havia acabada i vaig pensar que podria fer la crònica del segle XX d’aquest país que conec tan bé, que he estudiat tant i del que he sentit contar tantes i tantes històries. En el meu temps hi havia molts de narradors orals que contaven histories fabuloses al cafè, o a les matances, o als estius quan preníem la fresca… A més, jo havia fet una tesina damunt aquesta època, la Mallorca contemporània, i vaig pensar que hauria de fer una crònica literària de tot això. I després vaig escriure sobre la post guerra a “La ma del jardiner”, i llavors, finalment  a “L’Illa dels dòlmens” a partir del turisme fins els nostres dies. I després aquests tres llibres es recolliren en un sol volum “Cicle d’Almandaia”, que va publicar El Gall Editor. 

He anat fent coses, de vegades no ho raones tant, no saps quan tindràs ganes d’escriure, però estan dins tu. La literatura te crida a vegades, perquè si no respon a una necessitat, no és autèntica. Una condició que ha de tenir la literatura és l’autenticitat, allò ha de ser ver, t’ho has de sentir. Jo podria fer focs d’artifici, però si un en sap veu que allò no és allò, els focs d’artifici fan molta claror però llavors s’apaguen, i jo procur no fer focs d’artifici.  

“El localisme és un altre gran enemic de la literatura, t’has d’inspirar en el que t’enrevolta per entendre el món, però sempre has de voler entendre el món”

P.- En el cas de “Les llunes i els calàpets” quin pes té la realitat i quin la ficció? 

R,.- De cap manera he intentat contar la meva vida, ni la del meus avantpassats, ni cap vida en concret, sinó que a partir de les vides i d’històries que he conegut, he inventat. A partir d’aquella llavor que és autèntica, que si va existir, després he fet una fantasia, però he intentat conservar l’esperit així com jo l’he rebut. 

Si tens aspiració de fer bona literatura, allò que contes d’un lloc ho has de mitificar, ha de servir pels homes de qualsevol lloc i de qualsevol època, i si ho aconsegueixes, és la màxima aspiració que pots tenir quan escrius. El localisme és un altre gran enemic de la literatura, t’has d’inspirar en el que t’enrevolta per entendre el món, però sempre has de voler entendre el món. 

“No has de guaitar sempre per la mateixa finestra, sempre has de procurar a cada llibre nou mostrar una perspectiva nova, guaitar per una finestra diferent”

P.- Per tant, t’inspira tot el que t’envolta.

R.-I el que has llegit, el que t’ha passat… en un dia arribes a tenir tantes sensacions, tants de pensaments, tanta d’informació… dins tu hi arriba a haver tantes coses que ni tu mateix ets capaç de fer una visió global. Però és dins teu  i un moment determinat surt. I aleshores és ver. 

P.- Te sents més poeta que narrador?

R.- He intentat en les dues darreres novel·les breus que he publicat escriure una cosa que no sigui ni poesia ni narrativa, simplement literatura. Al final sempre escrivim el mateix llibre però no s’ha de conèixer. Sempre hem de mostrar noves perspectives d’allò que t’obsessiona, allò que estimes i allò que li va en contra, perquè sempre acabes parlant d’això. No has de guaitar sempre per la mateixa finestra, sempre has de procurar a cada llibre nou, mostrar una perspectiva nova, guaitar per una finestra diferent. Això és el que intent quan faig literatura.

P.- També ha fet feina molts d’anys com a docent. Com veus les noves generacions. Escriuen i llegeixen?

R.- Jo som mestre i llicenciat en Historia. He fet molts d’anys de mestre a l’escola publica i després me varen passar a l’institut. Ha estat l’únic que he sabut fer una mica, m’ha agradat molt fer de mestre i de professor.

Si ho pensam, en el temps dels meus avis hi havia molt d’analfabetisme, i qui llegia? no crec que passassin d’una dotzena. Precisament, a l’institut de Santanyí havia creat un concurs literari, quan me’n vaig anar varen seguir el concurs, li varen posar el meu nom i volen que estigui al jurat. Hi hi ha coses precioses que fan els alumnes, tant de poesia com de narrativa hi ha molta participació, enguany hi ha participat uns 70-80 alumnes.  

P.- A Santanyí encara té un pes la influència d’autors tan importants com Blai Bonet, Antònia Vicens o vostè mateix. 

R.- Te un pes. Això comença amb en Bernat Vidal i Tomàs, apotecari i escriptor, que va ser el principal impulsor de la llengua a la postguerra, i era a Santanyí. I tant en Blai, com n’Antonia com jo, és la figura de’n Bernat que ens va estimular a escriure, ell ja va crear aquest ambient a Santanyí i no ha desaparegut. A Santanyí realment la gent està contenta que hi hagi art, músics, pintors, escriptors… És un poble on fan molts d’actes culturals, quasi diria que massa, i si, agraesc que hi hagi aquesta predisposició tan grossa per la cultura.