Cristina García: “La gran discapacitat invisible és la que afecta a la comprensió”

Cristina García, Elena García, Carolina Díaz i Aina Bibiloni són les quatre fundadores de l’associació Más que TEA a Algaida. Són sanitàries, arquitectes i una terapeuta ocupacional que han ajuntat els seus coneixements per millorar l’accessibilitat cognitiva, aquella que ens fa comprendre el nostre entorn. “Molta gent no fa determinades gestions perquè no sap com fer-les”, explica Cristina García Corvillo, presidenta de Más que TEA. Una entitat que aquest 2024 ha posat en marxa un projecte per eliminar barreres cognitives a l’edifici de l’Ajuntament d’Algaida. 

P.-Com sorgeix la iniciativa de crear Más que TEA a Algaida?

R.- El principal objectiu de Más que TEA és aconseguir que la persona sigui independent i autònoma. Això ho volem fer a través d’aplicar l’accessibilitat cognitiva als entorns, també amb la formació i la sensibilització en els diferents entorns professionals. Sempre dic que fins que no vivim a casa certes necessitats, no ens plantejam fer una millora o comunicar-ho als altres. Ens hem ajuntat un grup de mares que tenim fills amb problemes de trastorns de neurodesenvolupament, i hem vist que una de les claus principals són els suports visuals. No som conscients del que ajuda un suport visual a la comprensió, ajuda de tal forma que pot ampliar el llenguatge de qualsevol nin, o de l’ús que en pot fer una persona no verbal. Bàsicament ens ajuntarem i tenint en compte els nostres diferents àmbits professionals, vàrem veure que podíem crear una col·laboració des d’Algaida i crear un municipi inclusiu.

“No som conscients del que ajuda un suport visual a la comprensió, ajuda de tal forma que pot ampliar el llenguatge de qualsevol nin.”

P.- Què és l’accessibilitat cognitiva?

R.-Quan pensam en accessibilitat el primer que ens ve al cap és l’accessibilitat física: la persona que va en una cadira de rodes, les rampes… qualsevol adaptació de l’entorn per facilitar la mobilitat. Però no només existeix aquella accessibilitat, també hi ha la sensorial. Les persones cegues necessiten el Braille, les persones amb problemes d’audició tenen altres eines, però la gran discapacitat invisible és la que afecta a la comprensió, que és on entra l’accessibilitat cognitiva, que és fer el món més fàcil, facilitar la comprensió d’un entorn, d’un procés, d’un document, etc. I per això es poden emprar diferents eines.

P.- Quines eines afavoreixen aquesta comprensió de l’entorn?

R.- Son bàsicament tres: una és aplicar suports visuals a través de pictogrames, que han de ser monocromàtics, molt simples. També dins dels pictogrames tenim els SAAC, (sistemes augmentatius alternatius), aquí ja trobam un llenguatge més concret, amb les seves seqüencies, i implica certes guies per mantenir aquesta comunicació. Un altra eina és la lectura fàcil, que té una normativa molt específica, i de fet a l’Ajuntament d’Algaida ho posarem en pràctica en certs documents. I en darrer lloc, les línies de colors codificades, com passa als hospitals, volem establir que aquells colors siguin estàndards perquè així facilitam la comprensió a tothom, per exemple, que el vermell sempre sigui urgències.

“Ens hem centrat en tres entorns: social, educatiu i sanitari. No només ens centram en l’accessibilitat cognitiva, sinó en poder crear entorns amables en cada un d’ells.”

P.- En quins àmbits feis feina per millorar aquesta accessibilitat cognitiva?

R.- Ens hem centrat en tres entorns: social, educatiu i sanitari. No només ens centram en l’accessibilitat cognitiva, sinó en poder crear entorns amables en cada un d’ells. Un exemple del que hem fet en l’entorn sanitari és poder col·laborar a una sala d’hospitalització de Son Llàtzer. A una unitat de pacient crònic amb estàncies que solen ser prolongades volem crear aquesta cadena completa d’accessibilitat de l’àrea social i l’àrea sanitària, això vol dir que no es perdi cap esglaó de comprensió, i per això consideram que aquesta sala ha de ser amable, amb un ambient regulador des del punt de vista sensorial, i ha de ser també  estimulant cognitivament, per tant aplicarem eines de feina perquè els pacients puguin evitar els deterioraments cognitius, aquestes desorientacions tan habituals. 

“És tenir a tot l’entorn de l’Ajuntament tant suports visuals com lectura fàcil en diferents indicacions.”

P.- Posan’s algun exemple del que voleu fer a l’Ajuntament d’Algaida.

R.- Ho hem treballat, però ens falta implementar-lo i és qüestió de res. És tenir a tot l’entorn de l’Ajuntament tant suports visuals com lectura fàcil en diferents indicacions. Es dir, si som a la plaça i volem trobar l’Ajuntament, ja tenim una direcció en la que ens indica on és amb un suport visual. Després si entram a l’Ajuntament i volem anar a gestionar qualsevol tràmit, tenim un directori amb imatges de suport a cada descripció del que cercam, i quan arribam al lloc, a fora tenim el suport visual per identificar el que estava cercant. Per exemple, conceptes molt complexes com AODL, està explicat en lectura fàcil per saber, si hi anam, quines gestions hi podem fer. Per tant, no me perd en el recinte i puc fer gestions i entendrer-les, en definitiva, fomentar la autonomia i independència d’aquella persona. No parlam de la física, sinó independència cognitiva. I una vegada que acabem d’implementar-ho a l’Ajuntament, la nostra idea és formar al personal municipal. De res serveix que hi hagi eines si no les sabem emprar. 

P.- A més, com diu el vostre nom, Más que TEA, aquestes mesures beneficien a qualsevol persona amb dificultats cognitives, no només a les persones amb trastorns de l’espectre autista.

R.- Exacte. Más que TEA va néixer des de l’autisme, però és més que això. Hem aconseguit que nins que no parlaven parlassin, perquè veure és comprendre i si comprens ho pots verbalitzar. Llavors en plantejarem aplicar aquest avanç en tots els entorns. Em vaig formar en accessibilitat cognitiva i vaig prendre consciència de que és un ventall tan ample que tots els nins, totes les persones grans, persones amb malalties neurològiques, persones amb discapacitat intel·lectual, trastorns de neurodesenvolupament, barreres idiomàtiques, manca d’alfabetització…. tots ens beneficiam.

P.- Moltes vegades no som conscients de les dificultats de comprensió que tenim a alguns espais coneguts. 

R.- No només des del punt de vista d’un usuari, sinó del propi treballador que s’ha d’ubicar al seu espai. Crec que és crucial, i a més la Llei 6/22 ho contempla. Tenim fins el 2030 per poder anar instaurant-ho als espais públics i haurem de fer molta feina, com a associació no ens bastarà. Per sort, estam molt contents perquè ens hem reunit amb l’IMAS i recentment s’ha creat un equip d’accessibilitat cognitiva. També vull parlar d’AMADIBA perquè ells fan feina amb noltros com a validadors. Esser validadors és una feina més que es fa sense ànim de lucre i volem reivindicar aquesta nova tasca, ells, per exemple, varen venir a l’Ajuntament, analitzen l’entorn, amb un equip de suport creen un document i noltros el milloram fins que ens donen l’ok. Per tant, si no fos per ells, noltros no existiríem. Es un projecte que necessita una validació i que després es pot extrapolar a nivell de les illes i a nivell nacional. 

“No totes les ments funcionen igual i ens hem de respectar i actuar de tal forma que facilitem la vida als altres.”

P.- Parlaves de l’Ajuntament d’Algaida i l’hospital de Son Llàtzer. En quins altres àmbits teniu previst actuar?

R.- També tenim els suport per part de Son Espases i segurament reprendrem aquesta feina amb les urgències pediàtriques i tal vegada oncologia. A Algaida també ens agradaria fer feina amb el casal de joves i al casal de gent gran, encara hem de madurar la idea però ens agradaria fer-ho. A nivell educatiu ens encantaria dur el nostre projecte de patis dinàmics per a tots els nins que no tenen eines per poder gestionar l’oci. Es tractaria de crear uns pictogrames seqüencials, i un cop treballats amb ells, crear una autonomia. 

P.- En que consistirien els patis dinàmics?

R.- Parlam d’estructurar aquell espai en diferents zones perquè es comprengui bé quin joc es fa a cada una d’elles. Aquestes zones estructurades estarien amb unes indicacions de suport visual del joc que es proposa, i també amb una seqüència de com es juga amb suports visuals afegits. No s’ha de saturar el pati, però si crear espais per a facilitar la inclusió, i sobretot donar visibilitat a que no totes les ments funcionen igual i ens hem de respectar i actuar de tal forma que facilitem la vida als altres.