Francisca Colom: “Passes molta pena i quan rodes la clau els problemes t’acompanyen tot el dia”

L’espardenyeria Colom de Sóller és un dels comerços emblemàtics de la Vall de Sóller que l’any passat foren guardonats per l’ajuntament per aquest mèrit. Un negoci que va obrir de manera oficial les seves portes l’any 1963 a mans d’Antoni Colom Arbona i Francisca Mestre Carrió,  tot i que ja feia anys que com a cosa artesanal els seus propietaris ja hi treballaven la llatra. Senalles, espardenyes, ventalls de cuina i tot allò que les mans artesanes poguessin teixir amb llatra, eren els productes que anaven prenint forma a les mans d’aquella parella que essent ella  d’Artà s’havien establert a Sóller.

La seva filla Francisca Colom Mestre (Sóller 1959) volgué continuar la petjada dels seus pares i tot i que de mica en mica ja havien incorporat l’espardenyeria,  no  ha deixat d’esser també  d’estris fets amb llatra.  Una botiga no massa gran però plena de grans records i, sobre tot, de productes que ens fan tornar a temps pretèrits. No perquè siguin vells, tot al contrari, perquè ja quasi no s’empren a pesar de lo que signifiquen per la gent ja més major.

Pregunta.- Qui foren els fundadors d’aquesta espardenyeria?

Resposta.- Els meus pares. La meva mare era d’Artà i el meu pare de Sóller. Ma mare, quan era jove, ja feia senalles i coses de llatra. Quan es va casar va venir a Sóller i ja posaren una mica de taller per arreglar coses i fer-ne de noves que el meu pare treia al mercat municipal a vendre.  En aquells anys conegueren a un senyor que feia espardenyes de sola d’auto. Ja era un home molt major i li va demanar al meu pare si li podia vendre les seves espardenyes i li digué que sí. A partir d’aquell moment ja tenien senalles i espardenyes de sola d’auto. Poc a poc els articles anaven creixent i els va sortir l’oportunitat d’obrir el comerç a la casa de meva padrina que és allà  on està avui encara. Ja hi havia un espai considerable i començaren a posar lo primari a més d’algunes coses més, sempre relacionades amb l’espardenyeria.

P.- I quan s’incorporà vostè al negoci?

R.- La veritat és que jo hi he estat sempre. Tota la vida l’he passada en aquesta casa. La botiga es va obrir quan jo tenia 3 anys i, per tant, l’he viscuda de sempre.  Nosaltres érem 4 germans i passàrem tota la vida dins la botiga amunt i avall.. Els meus germans més  grans tots varen prendre  el seu camí i a mi m’agradava molt estar al negoci. Quan ma mare es va jubilar, l’any 1986,  jo em faig fer càrrec per  continuar i fins avui.

P.- Ha incorporat canvis a la seva etapa?

R.- La botiga segueix tenint el mateix caràcter. No he volgut canviar quasi res. Fa anys venia un representant de Barcelona que feia molts d’anys que ja treballava amb ma mare. Quan va saber que jo havia d’agafar la botiga, em va dir: “vols un consell?” Clar, jo li vaig dir que sí perquè els consells sempre són ben arribats. Ell me contestà: “No toquis la botiga d’així com està. Fes-li quatre retocs, si vols, però no li llevis el seu caràcter”. Així ho vaig fer i estic molt contenta. De fet, botigues com aquesta ja no en veuen. Les que posen ara semblen quasi totes iguals. Aquesta té la seva empremta característica que és allò que la fa especial amb el seu encant.

P.- Un dels canvis ha estat que la seva mare produïa i vostè no?

P.- Bono. La meva mare a la part d’alt tenia un ensofrador i ella ensofrava, feia llatra… Jo sé fer llatra però ja no paga la pena fer-la per comercialitzar perquè atendre la botiga i fer aquesta feina és incompatible. Una persona tota sola no pot fer-ho tot. He de dir també que lo que jo feia no tenia la qualitat que tenia lo que feia la meva mare i no era prudent posar-ho a la venda. Jo puc fer coses per arreglar alguna una senalla, una catifa…, de fet ho faig,  però els meus saber són limitats i la pràctica també a pesar de que m’agrada molt. Si me duen cadires per cordar ho faig, també faig cortines però fer senalles ja no.

P.- I el seu pare què feia?

R.- El meu pare era serrador i va treballar amb els serradors de Sóller. Ell compaginava la feina per altri amb ajudar a ma mare a la botiga. Foren temps durs per els meus pares i per a tothom. Ell, com passava antany, va treballar a les tres serradores de Sóller i per tot fou una persona molt estimada. Ell sols feia la feina de serrar. En sabia molt.

P.- L’Ajuntament fa poc temps us ha lliurat un reconeixement com a comerç emblemàtic. Com ho valoreu?

R.- N’he estat molt contenta però hi haguera estada més si ma  mare n’haguera pogut gaudir. El meu pare sempre deia que era molt difícil tenir un portal obert al públic. És veritat. No és fàcil. Passes molta pena i quan rodes la clau el vespre els problemes t’acompanyen tota la nit. No és com si hom treballem per un altra. El meu pare sempre em deia que era molt sacrificat i molt dur però jo ho vaig voler fer. Hi havia gent que no creia que jo poguera dur endavant el negoci, sobre tot perquè era molt jove. Ara m’haguera agradat  molt que els meus pares i sobre tot la meva mare haguessin pogut veure com està la botiga i a pesar de l’esforç que ha suposat, com ha anat.

P.- Hem parlat del passat, del present , del futur…

R.- Els meus fills no volen continuar amb la botiga. Amb dos han pres la seva vida amb llurs carreres i feines. Tot dependrà de si la propietat de la casa/local vol que es traspassi i si algú la vol agafar. Familiarment no ho crec per lo que he explicat abans. El meu fill viu i fa feina a Madrid i la meva filla viu aquí a Sóller però totalment abocada amb a música. El futur de la botiga està molt a l’aire. Ja veurem. A mi m’agradaria que algú volgués continuar quan jo me jubili perquè és una llàstima que un comerç emblemàtic com aquest i altres, tanqui les portes.

#Foravila