Guillem Mas: “La pagesia, els animals i la terra en general m’han donat tot allò que som

Segons la ressenya que apareix al llibre “Possessions de Mallorca”, editat per El Gall, s’Estremera Vella és una de les més belles i singulars possessions del terme de Bunyola, sobretot pel que fa al conjunt arquitectònic de les cases. L’edifici és producte d’una evolució històrica visible damunt les estructures, datades en dos grans moments: un primer en l’època medieval, amb aportacions posteriors; i l’altre ja en el segle XX, amb la construcció de l’edifici dels senyors. Es troba situada al cantó sud-est del municipi i fa partió amb s’Estremera Nova, es Cabàs, Can Poloni, el llogaret de Baix des Puig, Son Vivot i Son Muntaner. Des de l’actual carretera de Bunyola a Santa Maria s’hi accedeix a través d’un camí propi que voreja prèviament les instal·lacions la font de s’Estremera (inaugurades el 1974), un element absolutament discordant amb l’equilibri constructiu de les cases i amb l’entorn rural de la contrada.

El topònim de la finca

Val la pena comentar alguns detalls sobre el seu curiós topònim, una de les qüestions que més han plantejat des d’estudiosos fins als seus propietaris i moradors. L’anterior propietari, Bartomeu Mayol i Coll, relacionava la designació amb l’antiguitat manifesta de la casa dels amos. Segons les seves explicacions, que foren recollides per Bàrbara Suau el 1991, “el qualificatiu de vella fa referència a la casa de l’amo, que és realment antiga si s’observen alguns detalls: la paret posterior és de fang i té dos finestrons enreixats, un d’ells amb unes enormes punxes que devien servir com a sistema de protecció i defensa. La mateixa paret, a l’interior de la casa, està revestida d’un emblanquinat ocre amb línies que simulen juntes de marès. Encara es conserva la primitiva cuina de pagès i el portalet del rebost amb un arc molt curiós”.

Sense entrar en contradicció amb aquestes paraules, sembla que l’origen de determinant vella prové de l’antigor respecte de la possessió veïna s’Estremera Nova, documentada al segle XVII. Per altra banda, pel que fa a Estremera, tal com recull el toponimista Enric Morey-Rey, es tracta d’un qualificatiu que fa referència a la ubicació d’un element respecte d’un altre indret, en aquest cas, a “l’extrem d’un terme o comarca”. Aquesta referència ubicativa també es fa palesa en el nom medieval que rebé la possessió, alqueria Sobirana o Subirana (és a dir, ubicada més amunt).

Avui per avui i donada la situació de l’agricultura en general i d’aquesta finca en concret, els seus propietaris s’han hagut de reinventar i posar llurs terres a l’abast de l’enginy empresarial per dur endavant la seva continuïtat com a finca agrícola amb un seguit de peculiaritats.

Per això, ens hem trobat amb Guillem Mas Suau (Bunyola 1977), gran coneixedor i apassionat del món rural i de l’agricultura en general. De ben petit ja feia les seves primeres passes com a pagès per s’Estremera, essent la nineta dels ulls del seu ja finat propietari Bartomeu Mayol, i de la mà del seu oncle, majoral de tota la vida de la finca. Per conèixer més detalls sobre aquesta finca i de la pagesia en general, Guillem Mas ens en mostra la seva visió.

Pregunta.- Com s’estructura avui la finca de s’Estremera?

Resposta.- Principalment el que estic fent ara és tornar a recuperar l’olivar que s’havia abandonat un poc. De fet, vaig agafar aquesta finca el mes de juny de l’any passat i sols m’he dedicat, de moment, a l’olivar i a un tros de terra d’ametllers. No queda altra remei que anar fent si volem que la finca sigui mínimament rendible i, com no, tenir-la com mereix una finca emblemàtica com aquesta. A banda de la neteja de l’olivar, també tenc una guarda d’ovelles que m’ocupen temps i hores. Encara em queda molta feina per dur a terme el necessari, però vaig fent.

P.- Quantes hectàrees fa?

R.- Són 180 hectàrees, 74 d’elles d’olivar. Hi ha pinar, olivar i ametllerar. Les 74 hectàrees d’olivar són molt de terreny i recuperar-ho tot és molt complicat i costós. De moment n’he declarat 20 a la Conselleria d’Agricultura que ja estan quasi fetes i la resta l’aniré fent de mica en mica.

P.- A més dels conreus hi teniu animals. Quins són?

R.- A s’Estremera hi tenim 110 ovelles declarades i no tenim intencions, de moment, d’ampliar la guarda. Renovar-les sí, perquè n’hi ha moltes de velles. Com més ovelles poses, més menjar has de donar, més menjar has de sembrar i ara amb les que tenc, amb les quatre tanques que sembro i el que és la finca, més o manco estic cobert.

P.- I els cavalls?

R.- Efectivament, a la finca hi ha actualment uns 35 cavalls que tenen propietari i als que nosaltres donem cobri i les cures diàries. Bàsicament oferim l’estada, manteniment, mati, migdia i vespre, neteja de quadres i tot un espai de 180 hectàrees per poder gaudir de muntar els dies que vulguin i el temps que vulguin. Nosaltres els treim de les quadres del matí fins al vespre, donant així a l’animal la llibertat de viure dins i en contacte amb la natura. Alguns viuen fora amb una porxada i altres dins una quadra. És un privilegi muntar a cavall per aquestes contrades perquè tenen camins molt adients i unes vistes incomparables per fer-ho. Aquesta és una de les millors coses que té s’Estremera i que altres finques no tenen.

P.- Com va d’aigua la finca de S’Estremera?

R.- La veritat és que nosaltres tenim aigua suficient per utilitzar per allò que necessitem, tot i que hem d’anar amb cura de la mateixa manera que altres finques. L’aigua és un bé escàs i necessari i, per tant, no es pot ni s’ha de tudar.

P.- I com anem de sembra ecològica a la finca?

R.- Hem declarat tota la finca com a finca ecològica i, de fet, ja hem sembrat les primeres tanques de blat ecològic per a les ovelles. És més car, però compensa perquè aquí tenc el benefici del fems de cavall que és un adob totalment ecològic i no industrial, com molts d’altres.

P.- Com veu vostè el sector primari avui per avui?

R.- Avui en dia, si no fos per les subvencions, les Illes estarien totalment abandonades. Això és el que jo penso. Dit això, també he de dir que crec que hi ha gent que abusa una mica de les subvencions. Em refereixo a gent que declara allò que no té, parcel·les que han de produir i no produeixen. Per optar a les subvencions la finca ha de produir i no basta que estigui maca. Molta gent que té les finques abandonades gaudeix de subvencions, això sí, fins que tenguin una inspecció i això s’haurà acabat, esper. Està molt bé que hi hagi subvencions o és el mal menor perquè, per exemple, l’ametlla no val res, la garrova enguany ha anat un poc bé, però si comptes la feina que has de fer i la pots fer tu mateix, els comptes no surten. Per posar un exemple, el que jo he tret amb la venda d’ametlles ho he hagut de pagar del servei d’una màquina. Al final i fent comptes, em quedaren per mi uns 150 euros de benefici, fora comptar la meva feina.

P.- Antigament hi havia una pedrera a s’Estremera. Com es troba actualment?

R.- Efectivament, n’hi havia una i en aquest moment està quasi plena. La propietat té intenció de sembrar-hi pins per matar l’efecte visual que desdiu totalment amb el formós paisatge de la zona. De fet, jo crec que no farà falta sembrar-los perquè els pins ja hi neixen tot sols i, si segueix així, en deu anys la pedrera ja no es veurà. La pedrera està totalment tancada i no s’hi fa res de res.

P.- Si vostè hagués de fer un projecte de futur de la finca de s’Estremera, què hi faria?

R.- Bono, el projecte de futur hi és. Netejar les vint hectàrees d’olivar són el preludi de recuperació, amb temps i hores, de les 74 que hi ha en total. Això són anys de feina i, de fet, és el meu projecte a curt termini. Dins l’agricultura i el comerç en general, ens hem de reinventar cada dia i oferir i crear uns valors afegits al nostre producte. Nosaltres ja ho hem fet, per exemple, amb el tema dels cavalls i amb això hem aconseguit tenir algunes entrades més, llocs de feina i, com no, posar la finca a l’abast de les persones que en gaudeixen.

P.- Aquest nou projecte passa per canviar de conreu?

R.- No. La finca, de moment, quedarà produint el mateix: olivar, ametllerar, garroverar i pastura per al bestiar. Penso, això sí, anar fent renovació dels arbres que ja són molt vells, però sempre dins les mateixes varietats. Jo ni vull ni em puc embolicar amb altres tipus de cultius, entre d’altres coses perquè la finca és adient per allò que tenim i que sempre hi ha hagut. Si m’he d’inclinar més cap a un tipus d’arbre dels que tenim ho faria en favor dels garrovers, més que dels ametllers. La garrova dona una mica més de benefici i manco feina.

P.- Vostè creu que el benefici que la seva finca dona al turisme, el sector li retorna en forma de despesa a l’agricultura i la ramaderia de les Illes Balears?

R.- Jo crec que molts d’hotelers ho compren aquí tot i que aquí ve molta cosa de fora. Ametlla, per exemple, n’entra moltíssima de fora i és per això que els preus estan tirats. És més barat dur l’ametlla de Califòrnia que no pas comprar-la aquí.

P.- Com veu vostè la venda del seu producte a cost zero quan el preu el posa el comprador i no el venedor?

R.- Aquest sistema de venda és molt perjudicial per a nosaltres. Vivim dins un món globalitzat i aquesta n’és una de les conseqüències. Hem de lluitar perquè això canviï, però sols ho podem fer cercant vies de competitivitat innovadores i que posin el valor que correspon als nostres productes. Això sí, i torno al que he dit abans, ens hem de reinventar cada dia. Avui ja no val esperar que vengui el comprador o mercader, el pagès ha de sortir a vendre el millor producte i això és esforç i feina.

P.- Els cans que fan tala a fora vila us han afectat?

R.- Sí. Clar que sí. L’estiu passat vàrem rebre fort. El problema és que la gent passeja amb l’animal amollat i fa el que vol. Quan fan tala i tenim la sort d’agafar el ca, el propietari ve a reclamar el seu animal. Quan li diem que és a Natura Parc, de seguida diuen el mateix: “No pot ser mai perquè el meu ca és una animal de família”. De seguida es posen a la defensiva i exigeixen les proves, per exemple fotogràfiques. És una vergonya la deixadesa que hi ha pel món.

P.- Si vostè tornés a néixer, tornaria dedicar-se a la pagesia?

R.- La pagesia, el correu, els animals i la terra en general m’han donat tot allò que som. He gaudit molt de la feina que faig i, de fet, ja feia de ben petit. És evident que el món de l’agricultura no és un món fàcil, ni molt manco, però és aquell en el que una persona que pugui estimar la terra i els animals es pot sentir més agombolada. Molts pagarien per tenir una feina amb la que passessin gust d’aixecar-se els matins. Jo som una persona afortunada, perquè aquest és el meu cas. Res m’agrada més que allò que faig i, mentre pugui, ho vull seguir fent.

#Foravila