Sols un 1% del microplàstic sura a la superfície de la mar i la resta s’acumula a les platges o s’enfonsa
Dels aproximadament 8 milions de tones de plàstic que van a parar als oceans cada any, només un 1% queda surant a la superfície. Tota la resta pot desplaçar-se a les platges, ser ingerit o enfonsar-se fins a sedimentar.
Un estudi en el qual han participat investigadors de l’IFISC (UIB-CSIC) descriu com s’enfonsa el microplàstic a la Mediterrània i n’analitza les conseqüències de la dispersió i distribució al llarg de la columna d’aigua.
El treball, publicat a l’Ocean Science, planteja un model per al moviment vertical de les partícules de microplàstic que són més denses que l’aigua, i analitza quins paràmetres influeixen en el seu enfonsament des de la superfície fins al fons marí.
El plàstic que s’enfonsa és l’objecte de l’article publicat, que diferencia quin tipus de microplàstic es troba en la columna d’aigua de camí cap al fons marí, a més de caracteritzar les propietats que n’afecten la dinàmica en l’oceà, com ara la densitat, grandària i forma. Els investigadors estimen que, en cada instant de temps, es poden trobar devers 3 tones de microplàstic, d’un diàmetre aproximat entre 0.1 i 0.5 mil·límetres, a la columna d’aigua a la mar Mediterrània.
Coneixent el tipus de partícules plàstiques que estudien, han pogut analitzar quins fenòmens físics n’afecten el moviment a l’oceà. L’estudi conclou que, per exemple, la inèrcia del microplàstic, l’efecte de Coriolis (associat a la rotació de la Terra) o la pròpia variació vertical de la salinitat de l’aigua de la mar (que afecta directament la densitat) no tenen un paper important a l’hora de descriure com s’enfonsa el microplàstic.
A partir d’això, els investigadors feren una simulació de la mar Mediterrània utilitzant dades realistes dels corrents i determinaren que la distribució de plàstic al llarg de la columna d’aigua és pràcticament uniforme. No obstant això, l’estudi sí que observa diferències en la dispersió del microplàstic en enfonsar-se, depenent de la profunditat.
El canvi més significatiu ocorre a uns 100 metres de profunditat, quan les partícules passen d’un règim de superdifusió inicial, és a dir, una dispersió vertical molt gran, a una difusió normal amb dispersió més moderada. Aquest tipus d’estudis són clau a l’hora de plantejar estratègies, presents i futures, que permetin netejar els oceans de microplàstic.
@Foravila_IB
#Foravila