Blanqueig verd per a la Serra de Tramuntana?
És possible que no els sigui estranya l’expressió anglesa greenwashing. Es tradueix en la nostra llengua com a Eco blanqueig o Blanqueig Verd. De fet ha estat notícia de portada als mitjans espanyols la guerra oberta entre dues grans energètiques de l’Ibex-35. La major elèctrica espanyola, Iberdrola, ha presentat una demanda contra la major petroliera del país, Repsol, per greenwashing, referint-se a l’intent per tractar de fer passar per verdes activitats suposadament contaminants.
Cada vegada més empreses i organitzacions s’involucren en el blanqueig verd. Enganyen a la ciutadania sobre l’acompliment ambiental de l’empresa o els beneficis ambientals d’un determinat producte o servei. Aquesta activitat, a més d’estar penada per la llei, té efectes devastadors i molt negatius Afecten a la confiança de la comunitat envers el compliment de les normatives i el respecte amb el medi ambient. Quantes vegades no haurem tingut la sensació o la certesa que governs, empreses o organismes de tota casta despleguen estratègies comunicatives o de màrqueting per fer-nos creure que les seves polítiques, productes o serveis són respectuosos amb el medi ambient?
Una perversa creativitat s’ha posat al servei d’aquesta activitat. Ús d’imatges ecològiques, etiquetes enganyoses, productes o serveis amb contrapartides ocultes, afirmacions irrellevants o difícilment demostrables, emmascarament d’una línia completa de productes perjudicials anunciant un de neutral o lleugerament beneficiós… són algunes de les tècniques emprades.
A vegades empreses o particulars fan donacions substancials a projectes ambientals per a semblar socialment responsables. I també millorar la seva reputació a la vegada. En realitat es tracta només d’una més de les maneres de fer blanqueig verd. Sovint posen més èmfasi en la quantitat en lloc de l’existència dels projectes en si. Importa el nombre d’accions i repercussió mediàtica abans que l’abast i la sostenibilitat d’aquestes.
Mallorca Preservation
Fa uns dies, i en aquest mateix mitjà, es podia llegir una notícia facilitada per la Fundació Mallorca Preservation (MPF). Ana Riera, la seva directora, advertia que “…minva la pluja, augmenta el consum d’aigua i les canonades perden líquid”. Tot celebrant el Dia Mundial de l’Aigua rematava afirmant que “és urgent reduir la quantitat d’aigua que es perd a la distribució, a causa de canonades en mal estat, i que es calcula al voltant del 25%, així com optimitzar l’ús d’aigües depurades i regenerades per a reg i ús agrícola”. Res que tot aquell que segueixi amb regularitat els mitjans de comunicació no conegui ja. No plou a bastament, gastem més aigua que mai i la malbaratem de mala manera. Ras i curt.
Però qui és i a qui representa aquesta entitat, pretesament conservacionista segons el seu nom, capaç de fer aquestes afirmacions, en la meva opinió, banals i trivials?
D’on venen?
El primer que s’ha de dir és que forma part d’un entramat encapçalat per una entitat anomenada The Conservative Collective. Es traduiria com El col·lectiu conservador, entenent conservació com a preservació. És una organització benèfica registrada a Anglaterra i Gal·les com a Charitable Incorporated Organization (organització benèfica incorporada o en forma de companyia) amb el nombre de registre 1185925. Una organització benèfica incorporada (CIO) és una forma corporativa de negoci dissenyada per (i només disponible per) organitzacions benèfiques a Anglaterra i Gal·les. Al Regne Unit la figura de les Charities, com allà les anomenen, és molt popular. N’hi ha més de 200.000 actives. Els seus objectius són la filantropia i el benestar social en termes generals. Les aportacions fetes per particulars i empreses són deduïbles fiscalment alhora que permeten al donant fer ús de la seva relació amb l’entitat pels seus propis objectius. Tenen 17 entitats associades que abasten des del Carib, fins a l’Índic, passant per la Mediterrània i l’Àfrica Oriental. Aquesta Xarxa disposa a les Balears de tres entitats. Són la Mallorca Preservation Fund, la Menorca Preservation Fund i la Ibiza&Formentera Preservation Fund. L’any 2022 totes tres varen celebrar una reunió a la ciutat de Londres, seu de la casa mare.
Estaríem al davant d’una espècie de franquícia ecològica internacional?
Organització
Algunes dades ens permetran comprendre millor la seva tasca. Totes obtingudes de la seva plana web i dels seus informes anuals, especialment el de 2022. Amb el de 2023 a punt de donar-se a públic coneixement i que no s’ha pogut valorar.
Disposen d’una Junta Directiva amb 7 integrants, un Consell Assessor de 9 membres i un equip local amb tres persones.
El president de la Junta Directiva és Hans Lenz, directiu d’una conegudíssima Immobiliària de capital alemany. També és president d’ABINI, l’Associació Balear d’Immobiliàries Nacionals i Internacionals a Mallorca. Ben Goldsmith és el fundador de The Conservative Collective el 2008. Pertany a una acabalada i coneguda família de financers anglesos. També hi trobem dues persones relacionades amb l’entitat Tramuntana XXI, Bruno Entrecanales -propietari de Son Moragues- i Joe Holles. Hi trobem un constructor com Francisco Pfitsch, relacionat amb l’empresa EDIFICAM. El nom de Drew Aaron destaca com a prominent financer i col·leccionista d’art, amb interessos immobiliaris en el segment de luxe. Fa poc que ha comprat una casa a Alaró, encara que fa anys que viu a Mallorca. El darrer component és el misser Francisco Mercadal, especialitzat en transaccions immobiliàries i inversions en béns arrels.
En total set homes. Cap dona.
Dins el Consell Assessor podem trobar Diego Ricchiuti, destacat directiu de la indústria publicitària, especialista en recaptació de fons. Al seu costat hi trobarem Marcial Bardolet, geògraf i expert en la preservació de la posidònia. Ha treballat per a la Conselleria de Medi Ambient i IBANAT. El neerlandès Marco Van der Ree aporta la seva experiència com a consultor internacional en la creació de xarxes i sistemes de protecció mediambiental. Joan Juan està relacionat amb la gestió de finques des del seu inici a La Trapa. Ha fet feina a S’Alqueria, Son Moragues –integrat en Tramuntana XXI- i Son Torrella. Hi figura també Martín Bestard, antic tècnic de l’Agència d’Estratègia Turística de les Illes Balears (AETIB) i actualment guia de naturalesa i muntanya. Mariana Chacón és una uruguaiana resident a Mallorca, relacionada amb el món de l’organització d’esdeveniment i creació de relacions per a fer negocis. La suïssa i resident a Mallorca després de donar voltes per mig món, Christina Skytt, és experta en coaching i lideratge. El diplomàtic britànic Paul Rodwell aporta les seves habilitats com a especialista en ciències de la conducta des de la seva casa a Tramuntana. Tanca la llista l’alemanya Anette Schwab, relacionada amb l’activitat hotelera, turística i de lloguer vocacional.
Sis homes i tres dones.
L’equip directiu l’encapçala la ja esmentada directora Ana Riera. Graduada en Bioquímica i Biologia, és la primera executiva de l’entitat. El Màrqueting i la Comunicació es reserven per Maria Oliver, titulada i amb ampla experiència en l’aplicació al món digital. Marc Masmiquel s’encarrega de l’Observatori de Sostenibilitat de Mallorca. Amb estudis de Psicologia i Filosofia està implicat en l’eco disseny i l’enginyeria.
Dues dones i un home.
Sobre la procedència i activitats de cadascun dels esmentats ja faran vostès les valoracions que trobin adients.
És una gran idea la Teoria del Canvi?
Tota la seva activitat se sustenta filosòficament en el que anomenen “La Teoria del Canvi del Conservation Collective”. Suposa traçar un pla d’acció per a crear un impacte durador tant a escala local com mundial. Se centra en dos enfocaments clau: la creació de noves fundacions dins del col·lectiu i la col·laboració amb les comunitats locals. Aquestes accions condueixen a una sèrie de resultats positius, com una major conscienciació i estima pel món natural, l’adopció de mesures més respectuoses amb el medi ambient per part d’institucions públiques i empreses i, en última instància, un impacte positiu en el medi ambient.
Això inclou la conservació dels hàbitats naturals, la protecció i el desenvolupament de les espècies autòctones, l’adaptació al canvi climàtic i el seu alentiment, i la reducció de la contaminació i les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. L’objectiu de la Teoria del Canvi és provocar un canvi significatiu que condueixi a un futur més sostenible.
Tot l’anterior està copiat literalment de la seva documentació. Es tracta, i tots estarem d’acord, d’una gran declaració d’intencions, fora dubte. Però hem de ser curosos i ampliar el focus. Podria tractar-se just de paraules boniques, excel·lentment redactades però amb un objectiu diferent a l’obvi i aparent?
El periodista Javier Armentia publica al diari “Noticias de Guipuzcua” un article titulat “Ecopostureo”. En català normatiu seria més pertinent parlar d’ostentació, aparença, lluïment o, fent servir una paraula encantadora, estufera. Armentia diu que “… el concepte ja existia: aquesta actitud artificiosa i impostada que amplifica allò bucòlic, allò feliç, allò bo… Pura façana, dèiem abans. Està bé, en qualsevol cas, una nova paraula davant el fet que aquestes poses s’han convertit en part de la realitat social. En les xarxes, en el públic, tot és aparença, glamur, postureig, vaja. El capitalisme ha reconvertit això de semblar bonic en una cosa econòmica i per a amagar els seus mals renta amb inversió publicitària una imatge que, alhora, maquilla amagant la brutícia sota la catifa. Una rentada de cara, que s’havia dit sempre i que ara vol vendre’ns que tot és natural, sa, ecològic i sostenible perquè dona bona imatge.”
D’on surten i a on van els doblers?
La MPF informa de les seves fonts de finançament i despesa a la seva documentació.
En sis anys d’existència han captat un total de 514.960,00 €, han invertit 262.624 € en projectes i les seves despeses internes (lloguers, sous i altres) han ascendit a 188.280 €. El seu romanent operatiu, és a dir el que tenen dins el calaix estalviat, arriba als 63.786 €.
Resumint; per cada 10 € captats, han arribat als seus projectes 5 i s’han gastat en el seu funcionament 3,50. I han estalviat un poc més d’un euro.
Sembla que la seva activitat principal consisteix a seleccionar a les organitzacions que rebran els fons i transferir-los-hi. Per tant, la ràtio de despeses administratives hauria de ser molt baix en proporció als diners dedicats als projectes. Amb un percentatge per damunt del 35% potser podríem pensar en ineficiència o excés d’estructura amb relació als seus objectius. O senzillament no hem entès el seu model de funcionament.
Els ingressos provenen de tres fonts: la celebració d’esdeveniments socials amb objectiu benèfic, les aportacions particulars i les donacions empresarials. Dels 185.170 € captats el 2022 varen aportar 60.000 € els integrants del Comitè Executiu. Les festes i celebracions aconseguiren 12.500 €. Les col·laboracions amb altres entitats 12.900 €. I, la tallada grossa del pastís, les donacions directes ascendiren a 99.770 €.
Una iniciativa curiosa i peculiar és la dels ambaixadors. Si vostè és una empresa i aporta una quantitat de doblers, tindrà el dret a fer servir un distintiu que l’identificarà. El de plata costa 5.000 €. El daurat ja s’enfila als 10.000 €. I el millor, el més exclusiu, el platí li costarà 15.000 €. El llistat d’empreses que ja ho poden incorporar abasta des de despatxos de missers, passant per constructores, proveïdors de material de construcció, hotels, restaurants… No hem pogut trobar a la documentació els criteris pels quals podem obtenir el distintiu més enllà de l’aportació dinerària.
Per cert, no hem d’oblidar que a Espanya les donacions a ONG disposen d’un règim fiscal de deduccions. Si el senyor Google no està errat de comptes, el percentatge de deducció per donatius en quota en l’Impost de Societats (IS) és del 35%. Aquesta deducció s’incrementa al 50% si s’han realitzat donatius d’almenys el mateix import a la mateixa entitat en els dos exercicis anteriors. De tot això informa -molt curosament- la seva plana web.
Un total de 97.145 € s’han destinat a finançar projectes locals. Els grans apartats són Conservació Marina, Biodiversitat, Agricultura Ecològica i Sostenibilitat. L’import més reduït es destina a educació ambiental. La partida més important puja als 25.000 € que es distribueix en un univers de projectes i actuacions.
Algunes conclusions i moltes preguntes
Després de l’anàlisi -que vostès han tingut la paciència de llegir- els he de confessar que m’han quedat moltes dubtes per esvair. I no serà perquè no he fet voltes a la fantàstica plana web de la qual disposen. Plena d’imatges captivadores i encisadores i texts de caràcter inspirador i engrescador. Es nota la presència de publicistes i dissenyadors de nivell mundial. I una inversió econòmica significativa. Llàstima que, com una simple còpia, s’hagi oblidat d’una de les dues llengües oficials de la nostra comunitat. I no és ni l’alemany, ni l’anglès ni el castellà.
És que la gent rica i privilegiada no té dret a contribuir a la preservació i cura del nostre medi natural? Podem permetre’ns no acceptar la contribució de les elits financeres i empresarials a la lluita contra el canvi climàtic i la destrucció accelerada de la vida natural? Per què no acceptar nous models d’organitzacions que cerquen un impacte positiu en la natura? Podem prescindir del lideratge de persones amb una trajectòria personal i empresarial reconegudament exitosa? Podem associar aquestes actuacions al blanqueig verd?
Com va afirmar el reconegut activista francès Yann Arthus-Bertrans, ningú neix ambientalista. És el camí, la vida, els teus viatges i experiències el que et desperta. T’obren la ment per convertir-te en una persona amb consciència del teu entorn, del teu medi. En la lluita per la preservació de la natura no hi sobra ningú, podrien dir alguns.
Però, per altra banda, també record la lliçó magistral d’un destacat catedràtic d’Economia que afirmava de forma contundent “Les empreses no tenen cor. Ni senten ni pateixen. Tenen compte de resultats i accionistes a retribuir. I, sobretot, interessos propis”. Cal recordar-ho i posar aquesta afirmació en perspectiva.
En la seva opinió -que personalment podria compartir- la millor manera que les empreses i la gent privilegiada tenien per contribuir al benestar comú era pagar religiosament els seus impostos. Sense paradisos fiscals, elusions fiscals ni enginyaria financera. Si després d’això els hi queda doblers per fundacions, beques, patronats, donacions i altres, millor. Són les autoritats, escollides democràticament i sotmeses a escrutini i control públic, les que s’encarregarien de proveir per les necessitats del comú.
Hauria estat fantàstic poder plantejar aquestes i altres interessants qüestions a la direcció de MPF. Però ha estat impossible. Correus, telefonades, posades a disposició… no han estat suficients per aconseguir una entrevista. I ho lament perquè -en la meva opinió- no s’alinea aquesta actuació amb el Principi setè del Codi de Bona Governança de les Entitats Caritatives Angleses. Allà a on diu:
“7. Obertura i rendició de comptes
Principi
El consell lidera l’organització en ser transparent i responsable. L’entitat està oberta en el seu treball, tret que hi hagi una bona raó perquè no ho sigui.
Fonaments
La confiança del públic en què una organització benèfica està oferint beneficis públics és fonamental per a la seva reputació i èxit, i per extensió, per a l’èxit del sector en general. Fer que la responsabilitat sigui real, a través d’una comunicació genuïna i oberta de dues vies que celebri els èxits i demostri la seva voluntat d’aprendre dels errors, contribueix a construir aquesta confiança i guanyar legitimitat.”