In Memoriam a Pep Torrens, el muntanyenc rialler de mirada trista
Ens ha deixat Pep Torrens i tota la gent que el vam conèixer i vam gaudir de la seva persona, estam de dol. Molt especialment la comunitat d’amats de la natura, la muntanya i la nostra Serra de Tramuntana, per la qual era un referent.
Pep Torrens pertanyia, per dret i mèrits propis, al selecte grup d’il·lustres mestres muntanyencs que varen fer de pont i enllaç entre la generació del Jesús Garcia Pastor, Benigne Palos, Príam de Villalonga, per esmentar just alguns d’ells, i la generació del canvi de segle i de mil·lenni, que ha vist la transformació radical i accelerada que la societat ha experimentat. Així li ha reconegut la Federació Balear de Muntanya i Escalada i d’aquesta manera ho ha expressat la comunitat muntanyenca en les seves mostres de condol i reconeixement cap a ell, la seva família i amics.
Sempre amb un somriure a la cara, relator magistral de contarelles i acudits que sempre, mira per on!, venien al cas, animadors de bivacs, conversador, resistent, de caminar sobri i elegant, propi dels veterans que han après l’ofici dels grans que els han precedit, just la seva mirada s’entristia ocasionalment per les dures proves que la vida li va posar al mig del camí, de forma molt especial la pèrdua del seu fill Òscar abans d’hora. Per a ell, tot sempre estava bé. I els ulls li reien en recordar les cares dels seus nets i les seves fetes. La seva presència millorà la vida d’aquells que varen tenir el privilegi de la seva companyia.
La seva persona va ser reconeguda amb l’emotiu homenatge que se li va brindar amb motiu d’un Sant Bernat de Menthon, patró dels muntanyencs, i fins i tot va participar en el programa de televisió TIRA, TIRA pujant a la Serra d’Alfàbia a on a mostrar el seu caràcter afable i obert a tothom, alhora que la seva saviesa i saber estar. El seu company de caminades Fernando de Angulo, recorda vivament “… un 15 d’agost de fa uns 7 o 8 anys, a la muntanya de Cura, cercant el Pas de sa Geneta, en el que ens va sorprendre la tempesta de trons i llamps més bèstia que he viscut mai a la muntanya, i a on ell ni es va despentinar, o almanco així ho semblava, com era habitual en ell, un expert en fer com si tot estàs bé.”
Sempre a la cerca de recuperar passos i camins, les seves fletxetes vermelles es varen convertir primer en una curiositat i, de forma magnífica, en una forma de reivindicar el llegat que mai s’ha d’oblidar dels que ens varen precedir i varen construir aquest territori privilegiat de la Serra de Tramuntana.
La seva marxa, no per esperada menys trista, ens deixa feines a tots els que vàrem conèixer, ni que sigui de forma puntual, la seva persona. Seguir reivindicant el territori dels nostres avantpassats per conservar la seva memòria i transmetre-la quan toqui als que ens vindran al darrere nostre és la millor forma d’honorar la seva vida i la seva memòria.
Que al cel ens veiem tots!