La foscor s’apodera del parc natural de Llevant

El passat dia 15 de gener es va produir l’Encesa de torres i talaies de la Mediterrània pels drets humans. Gràcies a la col·laboració del Consell de Mallorca, Amnistia Internacional, l’Institut de Marratxí i el Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació, a més del Servei d’Emergències 112 i els ajuntaments que s’han volgut afegir. Tot es va fer sota la coordinació de la Direcció General de Patrimoni.

Moltes persones, entre el que m’hi compto, han fet de voluntaris des del naixement d’aquesta iniciativa l’any 2017. L’objectiu de l’esdeveniment és “impulsar un moment de reflexió entorn del patrimoni –malmès i oblidat- i la reivindicació dels drets humans –especialment d’aquells que posen en perill la seva vida per arribar a Europa”. Cinquanta-vuit punts participaren a Mallorca, en la companyia d’una quinzena a la franja mediterrània peninsular, a més d’alguns al Líban, al Marroc i a Tunísia. Centenars de persones s’implicaren i la repercussió en els medis fora significativa. Un gest que no arregla res –és veritat- però que marca a les autoritats i a la nostra societat el que s’ha de fer. Un gest que ens dignifica com a individus i ciutadans.

Una absència tronadora es palesa quan examinem el mapa dels llocs a on s’ha produït l’encesa. Falta la Talaia Moreia. Aquella que des del 1580 vigila des del Cap de Ferrutx gran part delacosta de Llevant. És un dels símbols del municipi d’Arta i del parc natural de Llevant. Fonts properes a l’organització ens confirmen que es va prohibir per part del parc natural de Llevant.

I per què, us demanareu?

Una vegada contactat, Antoni Martínez, director del Parc, afirma en la seva resposta que “… gener és època de selecció del territori de nidificació i que la Talaia es troba en una zona molt propera a una àrea de protecció estricta…” Continua afirmant que “(hi ha)… espècies especialment esquives i sensibles a les molèsties que poden incloure, evidentment, pots de fum taronja.” Tot això després de reconèixer que la Talaia és defora de la Reserva integral i que hauria estat factible la seva autorització, com s’ha fet en altres edicions. I que el Parc no té cap camí oficial que porti a la Talaia malgrat que es tracta d’un Bé d’Interès Cultural (BIC) des del 30 de novembre de 1993 i així està reconegut en el catàleg del Ministeri de Cultura. Encara que camins per arribar-hi, fets servir pels talaiers i, més recentment, pagesos, conradors i pastors, ni, com a mínim tres, documentats de fa centenars d’anys als arxius de la vila d’Artà.

I l’home es queda ben ample! I se’n desentén de la nobilíssima causa impulsada pel seu propi govern! I cita de memòria dos reglaments, un real decret llei i tres avemaries!

De nou el que tots hem patit. En la meva opinió per a alguns buròcrates del Medi Ambient, gestionar un espai públic és equivalent a prohibir. Segur que l’organització hauria acceptat una autorització per tal que un grup reduït liderat per un funcionari del parc, poguessin anar i, sempre que el funcionari verifiques que no hi havia molèsties a cap espècie, fer l’encesa. Cosa de poc més que cinc minuts, sempre supervisats i coordinats. Jo personalment he presenciat com, en l’encesa feta a l’any 2018 a la Torre de Lluc, un funcionari de la conselleria es va presentar (tard i emprenyat, però va venir) per supervisar l’activació dels pots de fum taronja. I com, fins i tot, li varen facilitar les imatges per tal d’elaborar un informe, ja que ell no portava ni càmera de fotos. I els voltors als seus nius, tranquil·lament i sense patir atacs d’ansietat! Si es va poder fer l’any 2018, per què no el 2022? Li donem la culpa a la COVID també?

Però això és feina! I a més és dissabte! I això vol dir que he de gestionar, coordinar-me amb l’organització, donar-li al tema un parell de voltes… massa feina! Millor els hi dic que està prohibit i ja està! I el cap de setmana el tinc lliure! I que quedi clar i català; tot dins l’estricte respecte a la legalitat… com ho hauria estat la decisió contrària!

Des del meu punt de vista el cas del parc natural de Llevant és emblemàtic. Alguna cosa no rutlla en aquesta instal·lació si la resposta de les autoritats és el silenci. Camins tancats, camins bruts, gairebé desapareguts, senyalització inexistent, espenyada o il·legible, funcionaris que es permeten la llibertat de telefonar a directors d’empreses privades per demanar-los l’acomiadament d’empleats seus, gestors que ho saben i no fan res…

Tinc la impressió que l’impromptu de l’anterior director, Cristian Ruiz Altaba –després del seu fulminant cessament com a director Insular de Medi Ambient del Consell de Mallorca el novembre de 2015- sembla que es manté. Igual que el seu equip, tot marcant l’agenda a l’actual director, designat en comissió de serveis el passat mes de novembre. RuizAltaba és l’actual cap de la policia mediambiental, més coneguts com a Agents de Medi Ambient o AMA. Aquests han protagonitzat nombrosos incidents en l’any anterior, que han provocat la petició d’incoació d’expedients per faltes greus o molts greus, per part d’alguns ciutadans. Avui en dia, encara sense resoldre per part de la conselleria.

Personalment, opino que aquesta falta de sensibilitat, d’interès real per donar sortida a les inquietuds i necessitats de la societat, aquesta burocratització embrutidora… és el que, desgraciadament, patim amb massa freqüència per part de l’administració mediambiental i els seus integrants. A Mallorca les agressions contra el col·lectiu de muntanyencs, escaladors, barranquistes i gran part dels que practiquen activitats de lleure a l’aire lliure, han arribat a extrems insuportables.

Cal lluitar contra això. Amb les armes que la llei ens posa en la mà. Denunciant les males pràctiques. Criticant la deixadesa i les males formes. Combatent amb la paraula, els fets i, si cal, el dret constitucional a la tutela judicial de l’administració de justícia pels mals administradors.

Cal lluitar per tal que el gener de 2023, la llum de l’esperança, els drets humans i el respecte i conservació del patrimoni, torni a lluir a la Talaia Moreia. El problema a superar seran els animals, per descomptat. No el voltor negre ni la moixeta voltonera. Més aviat els que posen alguns dels que Plató va definir com a bípedes implumes, varietat burocràtica, parapetats i engabiats als seus despatxos.