L’alzinar: Dents de lleó, xalotes i alls silvestres

La Dent de Lleó, planta medicinal (amb propietats diürètiques i depuratives) que pertany a la família de les Asteràcies o Compostes, anomenada també Pixallits (Taraxacumofficinale), tan habitual als nostres camps, voreres de camins i racons ombrívols dels boscos, destaca en aquests moments per les seves espectaculars flors, d’un groc llimona intens, que ho fan lluir sobre el restant de la vegetació; mentre que a la primavera d’hivern les seves llavors blanquinoses inunden els camps secs (tots hem agafat en alguna ocasió, sols, o quan érem jovençans amb la nostra parelleta, una flor de dent de lleó i hem bufat per veure volar les seves llavors i demanar un desig).

A primera vista sembla una planta fràgil, però res més lluny de la realitat, a més les seves propietats antioxidants i la riquesa en vitamines B i C (50 mg/100gf), i ferro la fan molt útil per tractar anèmies i altres malalties. És rica en minerals (calci, potassi, fòsfor, ferro i sodi) i molt baixa en greix i hidrats de carboni, sent un tònic depuratiu molt eficaç, destacant també per damunt d’altres plantes pel seu altíssim contingut en vitamina A (14000Ul/100 g).

La part més utilitzada actualment són les fulles, especialment a la primavera (es poden menjar amb ensalada, o com a verdura bullida, amb julivert, menta o fonoll per llevar l’amargor), encara que les arrels, com ens comentava aquests dies l’amic i assessor Toni Vallcaneras, s’utilitzaven abans, especialment durant el temps de la postguerra, temps de racionament, fam i penúries, per fer infusions substitutives del cafè, després d’assecades, torrades i moltes.

Alls silvestres.

Una altra de les plantes comestibles que també podem trobar per tot arreu, en aquestes encisadores dates primaverals, són els alls silvestres, alguns ja introduïts al nostre petit hortet, després de recollits de dins el mateix Olivar de Sa Figuera.

L’all silvestre pertany a la família de les liliàcies, emparentat amb la ceba i el tradicional all blanc cultivat als nostres horts,  i sembla que té els seus orígens al sud-oest d’Àsia.

A més de ser medicinals, les flors dels alls silvestres són bones per aromatitzar molts de plats (ensalades, truites, pasta…) i, a més, amb elles podem preparar un oli aromàtic (posant les flors dins una botella de vidre, millor obscura. Omplir l’envàs amb oli d’oliva verjo, de primera pressió, indiscutiblement de la Serra de Tramuntana, tapat amb un tap de suro, deixant reposar durant, almenys un mes (millor quaranta dies), en un lloc sec i obscur, a temperatura ambient, remenant l’ampolla una o dues vegades per setmana. Els alls menjats directament amb pa amb oli, a la brasa, o amb una ensalada, són realment molts bons, i ajuden a reduir la pressió sanguínia i els nivells de colesterol, a més de ser, com  tots sabem, un bon antibiòtic vegetal, utilitzat ja pels antics egipcis, grecs, celtes i germànics. Les fulles tendres també es poden emprar per aromatitzar les ensalades, les sopes, els aguiats…

L’all silvestre conté una carretada de vitamina B6, i en quantitat menor àcid fòlic, pantotènic i niacina, així com bastants d’aminoàcids.

Xalotes.

Estan començant a treure les primeres xalotes escalunyes sembrades enguany, amb abonament de compost i cendra, a més de cobriment vegetal, que teòricament ja es podran collir d’aquí uns cinc o sis mesos.

Les xalotes, com les cebes, són un afegit  vitamínic i saborós al nostre menjar, i es poden emprar crues (donen un bon aroma i gust), cuites o torrades (per afegir als plats de carn, torrades, salses, brou…).

Cada escalunya sembrada (un bulb) en dona de 6 a 12 de noves. Si les sembrem a partir de llavor el rendiment és bastant més petit i el període de recollida molt més llarg.

Flor de codonyer.

“Lo olorar codony és contrari a tot gènere de verí, i si lo codony és menjat, conforta lo ventrell, i estreny lo flux del cos, i fa bon alè”, com ja resaven els manuals del segle XVII.

Ens han començat ja a sortir les primeres flors del codonyer, atractives i inspiradores, quasi sense peduncle, d’encisador color rosa clar, que solien florir a finals d’abril (el fruit, el codony, es recull dins la tardor, o primavera d’hivern).

El codonyer, arbre de fulla caduca, abans bastant habitual a la majoria dels nostres horts, no se sol fer molt alt i les branques es recargolen entre elles. És un peu molt bo per empeltar les pereres, aconseguint fruites més grosses.

El codony és astringent i emprat contra les diarrees, a més que la seva popa aixafada serveix per mitigar les cremades, i recordo encara perfectament a la nostra padrina Jerònima quan posava els millors exemplars dins l’armari rober per perfumar les peces de vestir.

A més de servir per fer una insuperable confitura, el codony es pot afegir als rostits i estofats, i fins i tot es pot menjar directament collit de l’arbre, a pesar de la seva duresa i del seu gust àcid i astringent.

Filosofant.

-Desgraciadament de cada dia hi ha més polítics, més xupòpters, més cares dures, més caparruts, més militars, més sindicalistes i més religiosos, la majoria dels quals viuen a esquena dreta del proletariat què, també, desgraciadament darrere aquestes darreres endanyades, ja no els queda cap altra riquesa que els seus fills, bastants d’ells ja sense poder adquisitiu ni per comprar l’imprescindible menjar diari. On arribarem?

-Ser bell significa ser tu mateix. No necessites ser acceptat per als altres. Només necessites ser acceptat per tu mateix. (Thich Nhat Hanh – monge budista).

-La intoxicació de la xarxa ens impedeix concentrar-nos en nosaltres mateixos. Cal tornar al cos, a l’aquí i a l’ara. (Kankyo Tannier – monja budista).

-I el més important: Consumiu sempre productes locals o de proximitat!